Ves al contingut principal

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar perdent i actualment és poc més (i poc menys) que un lloc agradable i residencial, ideal per passejar relaxadament. El visitant farà bé de recórrec el llarg moll però també endinsar-se per l'interior, molt més protegit i recòndit; i no especialment bonic, per cert. Ja posats, si s'acosta el vespre vés a buscar l'altre moll, el meridional, que no està recorregut per un passeig sinó que té diversos punts aïllats entre si on treure el nas venint de l'interior i mirar com es pon el sol a la llacuna. Sensacions a banda, som a Venècia i sempre hi ha algun monument important a prop. Aquí és la Chiesa del Santissimo Redentore (al passeig de la banda nord), un dels elements característics de la línia del cel venecià.

En el pol oposat i a l'extrem oposat de l'illa, l'oest, un pont per a vianants ens transporta a l'illa de Sacca Fisola, aquesta sí, completament residencial i desprovista de tot encant, amb una plaça central desoladora i un camp de futbol adjacent. Diria que el seu punt més agradable és precisament un que no vaig trepitjar: quatre arbres que fan ombra molt a prop de l'estació de vaporetto.

2. San Giorgio Maggiore. Petita illa molt propera a La Giudecca i a Piazza San Marco (pertany administrativament a aquest sestier), que conté poc més que un petit moll, un monestir benedictí i l'església de San Giorgio Maggiore, de Palladio (s. XVI), autor també de l'església esmentada a La Giudecca, i de qui per cert diuen que és considerat la persona més influent de la història de l'Arquitectura occidental. La imprescindible pujada al campanar de San Giorgio Maggiore permet tenir una altra vista inoblidable de l'estimada Venècia.

Passejant per La Giudecca

3. San Servolo. Aquesta curiosa illa, d'accés fàcil amb el vaporetto número 20 que surt de prop de Piazza San Marco, està completament ocupada per la Universitat Internacional de Venècia: l'escola universitària en si, uns jardins molt agradables, allotjaments per a estudiants i un menjador. Hi ha més, però: va ser un hospital mental, i ara alberga, en un temple dins del mateix complex de l'escola, el Museu del Manicomio di San Servolo, al qual es poden fer visites guiades; es essencial reservar. En temps de Biennale a l'illa s'hi poden veure diverses exposicions; en el cas de l'edició del 2007 és també el lloc on el pavelló d'Eslovènia projecta un cicle de pel·lícules, cada dia les mateixes. Però francament penso que una estona de descans a la gespa i un cafè al bar ja fan bona la visita.

Els que tinguin més temps poden incloure també San Lazzaro degli Armeni, una petita illa molt propera a San Servolo (de fet és la següent parada de la línia 20) completament ocupada per un monestir de l'orde mechitarista. És un dels centres mundials on es preserva la cultura armènia.

LES ILLES DEL NORD

La parada de vaporetto de Fondamente Nove, a Castello, és la base d'operacions ideal per accedir a les illes que hi ha repartides per la part nord de la llacuna de Venècia.

1. Torcello. És l'illa on tot va començar. Els primers refugiats provinents de la terra ferma s'hi van establir al segle V, va esdevenir la seu del bisbat d'Antinum el 638, i un any després es va fundar la seva catedral, l'edifici més vell de la llacuna. Cap al segle XIV l'illa havia arribat a voltant dels 20.000 habitants, que es diu aviat. La malària va fer estralls i un segle després l'illa estava pràcticament deserta. Avui hi viuen unes 30 persones, en un entorn rural que és una autèntica alenada d'aire fresc venint de la densa Venècia. Picnics a banda, cal no oblidar-se de visitar l'edifici esmentat, la Cattedrale di Santa Maria dell'Assunta (no té pèrdua perquè des de l'estació de vaporetto només hi ha un camí principal, d'uns deu minuts). És imprescindible agafar l'entrada combinada amb el campanile (i si es vol, també el museu), pujar-hi i veure la que segons Ruskin és "una de les vistes més notables d'aquest món", que inclou pràcticament tota part nord de la llacuna, la bella Burano ben a prop, i Venècia cap a l'horitzó. Això no ha de fer oblidar l'interior de la basílica, serè i auster però amb l'extraordinari mosaic de la Madonna i el fill (del segle XII) a l'absis, un terra en mosaic, el Frís dels Apòstols i altres figures.

2. Burano. L'illa on els pescadors pintaven cada casa d'un color diferent per distingir-la des de la llacuna. La tradició s'ha mantingut i la imatge dels carrers de l'illa és senzillament inoblidable. S'hi arriba una parada més tard de Torcello amb el vaporetto i no té gaire pèrdua perquè és una illa petita. És ideal arribar-hi quan s'acosta la posta de sol, ja que la vista des dels seus molls del costat oest, amb Venècia al fons, és senzillament corprenedora. No se t'acudeixi anar a fer un cafè o una cervesa sense comprovar abans si està arribant el moment de la posta. Ja satisfet l'esperit, podràs satisfer el cos amb els deliciosos dolços artesanals de les pastisseries; n'hi ha una de molt bona al carrer principal, Via Baldassare Galuppi. Urbanísticament només cal remarcar que aquest carrer acaba en un ampli campo, la Piazza Baldassare Galuppi (com que ja no estem a Venècia, tornem a trobar la paraula "piazza"; a la ciutat central aquesta només s'aplica a San Marco, com he dit). Potser és més agradable, però, passejar pel costat oest, on hi ha una zona ajardinada pròxima als molls i un pont per a vianants que comunica amb l'illa de Mazzorbo, per qui encara tingui ganes de caminar podrà completar la passejada.

Posta de sol des de Burano

3. Murano. Bastant pròxima als Fondamente Nove, Murano vigila Venècia des del nord. És una illa gran, solcada per canals, entre ells l'ampli arc que formen consecutivament el Canale Serenella (Serenella és l'illa germana petita de Murano, pràcticament enganxada a ella), el Canale degli Angelli, el Canale Ponte Longo i el Canale San Giovanni. Prop d'aquest últim hi ha la parada de Faro, dominada per un far blanc. No importa massa on es baixi, passejar pels fondamente de l'illa és agradable.

La gran tradició que té el treball del vidre a l'illa ha degenerat en una inevitable sèrie de botigues de souvenirs d'aquest material; és més interessant anar directament al Museo dell'Arte Vetrario, una visita recomanada per a gent que tingui un cert interès en el tema; hi ha peces des de la primera meitat del Segle I (d'altres llocs, no de Murano) i la majoria són lògicament de vidre de Murano del segle XV endavant.

En quant a edificis, val molt la pena visitar l'església de Santi Maria e Donato, un magnífic exemple d'arquitectura venetobizantina. Destaca el seu terra de mosaic, que data de l'any 1141 en la nau principal, i forma una atractiva xarxa de sanefes i figures abstractes. Com a nota personal afegiré que vaig visitar l'illa en una calorosa tarda de juny i a l'interior de l'església hi havia algunes dones fent petar la xerrada, segurament perquè allà la temperatura era un grapat de graus més baixa que la de l'exterior.

4. San Michele

San Michele és l'illa més pròxima als Fondamente Nove del nord de Castello. Des d'allà podem observar el seu característic mur i els xiprers de l'interior. L'illa està sencerament destinada a ser el cementiri dels venecians, per bé que no hi caben tots i al cap de deu anys d'enterrats a la majoria se'ls trasllada a d'altres indrets. Val a dir que també hi ha un cementiri jueu a l'illa del Lido.

Aquest no és precisament el lloc més animat de Venècia, però el seu aire insòlit li dóna un interès especial. Molt a prop del punt on es desembarca hi trobem l'església de San Michele in Isola, la primera església renaixentista de Venècia, disenyada per Marco Codussi pels volts del 1469, amb una impressionant façana de pedra d'Ístria.

La resta de l'illa és pur cementiri, si bé enmig d'aquest es pot trobar una altre petit temple. Estan indicades les diferents zones (protestant, ortodoxa grega i russa, la majoria catòlica...) i hi ha tombes de personatges cèlebres (Ezra Pound, Igor i Vera Stravinsky, Joseph Brodsky, Serge Diaghilev, Frederick Rolfe -Baron Corvo-, Luigi Nono...) però la veritat, l'orientació em va semblar una mica embolicada i l'únic que vaig fer va ser donar una volta pel cementiri en general.

5. Sant'Erasmo

Agafar un vaporetto i plantar-se a Sant'Erasmo suposa fer un canvi radical des dels canals, campos i esglésies de Venècia fins a una illa eminentment rural, d'on tradicionalment provenien les verdures que es venen als mercats de Venècia (encara avui se'n troben d'anunciades com a de Sant'Erasmo, pel prestigi i la qualitat que porta associada la producció de l'illa). Passejar entre camps ens porta a un paisatge que ens recordarà el de molts pobles de Catalunya, amb la peculiaritat que és en una illa. Per cert, igual que al Lido, aquí hi tornem a trobar automòbils, però només en veurem circular algun de tant en tant; i joves en moto. I és que l'illa és força allargada en direcció nord-sud, incloent fins a tres parades de vaporetto al costat de ponent, el que mira a Burano cap al nord-oest. L'altre costat (transversalment és molt fàcil arribar-hi, l'illa és poc ampla) mira a Punta Sabbioni i Treporti, que pertanyen a la terra ferma (són com una llengua que tanca una mica les aigües de la llacuna). L'estació de vaporetto central és la de Chiesa; allà hi ha l'església, del segle XX, i quatre cases.

Molt a prop d'aquesta illa hi ha les de Lazzaretto Nuovo i Vignole, que no he visitat encara.

Sèrie de Venècia:

Comentaris

Anònim ha dit…
Els teus comentaris i explicacions son Excel.lenta....t'agrada molt Venecia i es nota. T'ho diu una catalana que hi viu. Si necessites mes info, envía Mail a Nova_es@Yahoo.com amb Venecia al subject. Avanti. Adriana

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…