Venècia

Aquest escrit resumeix alguns dels indrets que em semblen més interessants per explorar i conèixer Venècia, la ciutat de la llacuna.

SAN MARCO

El barri més cèntric, turístic, car i concorregut de Venècia. No és l'ideal per passar-hi una estona relaxada, però és una part absolutament fonamental de la ciutat i, no cal dir-ho, és impensable visitar-la sense passar-hi. Tingues en compte que té bastant més que les artèries de comunicació (Rialto-Piazza i Piazza-Accademia), explora'l, i hi trobaràs coses interessants.

1. Piazza San Marco. L'espai públic més elegant de Venècia i el cor de la seva vida social. La seva geometria, la llum del matí i la serenitat i la calma que hi regnen quan cau la nit formen imatges inoblidables, que et queden adherides a la retina, i que sempre tens ganes de tornar a assaborir. Cal veure-la a diferents hores del dia i encara millor, en temporada baixa. Amb "sort" als mesos d'hivern es podrà veure inundada, com moltes altres zones baixes de la ciutat, degut al fenomen de l'acqua alta, és a dir, la marea que sobrepassa una certa alçada. No passa sempre però sí que es produeix amb freqüència creixent. Jo no la vaig veure. La pujada al Campanile (torre que s'alça al bell mig de la plaça) proporciona una sensacional vista de la ciutat.

2. Basilica de San Marco. La més exòtica de les catedrals de l’Europa Mediterrània, visitar-la és una experiència única i un plaer. Dediqueu-hi prou temps i seguiu les explicacions d'una bona guia si no us en voleu perdre el 90% .

3. Església de Santa Croce degli Armenii. Prop de San Giuliano hi trobem el cor del vell barri armeni. Des de la Merceria de San Zulian (a l'altre costat de Campo San Zulian) es creua un pont fins a Calle Fiubera i després el primer carrer a la dreta: Calle degli Armeni. Al cap d'uns quants metres el carrer té un sottoportego, i sota d'ell trobem aquesta església, que només obre per la missa de diumenge. El temple no té façana i és el més amagat de Venècia.

Altres. Passejar pel barri és interessant. Des de la Piazza es dibuixen dues direccions lògiques: cap al nord de la Piazza fins al pont de Rialto, i cap a l'oest fins al pont de l'Accademia. Les altres dues direccions corresponen, cap a l'est, al sestiere de Castello, i cap al sud al Molo, el moll, on podrem contemplar la petita illa de San Giorgio Maggiore i l'església del mateix nom, elegant, enfront nostre, i més a la dreta la Punta della Dogana, extrem est del sestier de Dorsoduro, i més a la dreta ja dins d'aquest sestier la imponent façana de Santa Maria de la Salute (veure l'apartat de Dorsoduro); com que no podem seguir caminant damunt de l'aigua tindrem l'opció de tirar a la nostra dreta (l'oest) i descansar una estona als Giardinetti Reale, o torçar a l'esquerra (est) i seguir una bona quantitat de gent en un passeig pel moll, la Riva dei Schiavoni, que de seguida ens endinsa també al sestier di Castello, que comentaré en un altre apartat.

La ruta nord ens portarà des de la Piazza pels carrers més comercials (merzerie). Aquí la recomanació és caminar ràpid i passar de les tendes; hi ha poc a veure i menys a fer per aquests carrers, massa principals en una ciutat ja sovint massa concorreguda, i per descomptat si busques menjar o cafès més et valdrà caminar una mica i allunyar-te d'aquesta artèria de comunicació; d'altra banda, geogràficament pràctica i gens incòmoda als matins o nits d'hivern, quan fins i tot agraeixes creuar-te amb gent. Tot i així la zona té més interès que la pura arribada al Ponte Rialto: pots donar un cop d'ull a les façanes l'església de San Zulian, la de San Salvatore (més rellevant), i sobretot conèixer tres campos (places venecianes; totes es diuen campo o campiello excepte la Piazza) animats i agradables: just abans del Ponte Rialto aquest centre neuràlgic que porta per nom Campo San Bartolomeo; i abans, trencant a l'esquerra a l'alçada de San Salvatore i caminant un parell de minuts, els Campo San Luca i Campo Manin; en tots tres i pels seus voltants, malgrat seguir sent una zona molt cèntrica, es poden trobar diversos llocs per prendre alguna cosa, sense dubte més recomanables que els més pròxims a la Piazza.

Si seguim la ruta oest, també plena de comerços i concorreguda (enllaça les dues principals atraccions turístiques: la Piazza i l'Accademia) però una mica més lleugera i agradable, passem per l'ampli Campo Santo Stefano i l'església gòtica del mateix nom, a la qual podem entrar per admirar el seu bell sostre en forma de quilla de vaixell i pintures de Vivarini i Tintoretto (del darrer període). Abans haurem trobat les esglésies de San Moisè i Santa Maria del Giglio, molt menys interessants i de façanes particularment recarregades. Potser el millor de la ruta, però, és arribar al Ponte dell'Accademia, posar-s'hi al mig i contemplar el Canal Grande, que al sud de seguida s'obre a la llacuna, i els palaus a banda i banda, esplèndids a la llum tènue de la tarda.



DORSODURO

Qui vingui del sestier de San Marco només ha d'acabar de creuar el Ponte dell'Accademia i ja serà a Dorsoduro. Un camí molt diferent per arribar al seu extrem oest és, venint de Piazzale Roma (l'estació d'autobusos), baixar cap a mà dreta seguint el Rio Nuovo; s'hi arriba en 5 minuts. El districte meridional de Venècia és animat i popular, degut a la comunitat universitària que s’hi concentra, especialment a la seva part occidental, als voltants de Campo Santa Margherita. De fet aquest tipus d'animació, en temporada alta, por resultar un xic agobiant, especialment per al viatger solitari; potser pots parlar a una noia fent una copa de vi en un bar tranquil (San Polo, Santa Croce, Cannaregio, Castello) però et sents una mica fora de lloc en un ambient tipus Passeig del Born. Dins del sestier hi ha reductes de tranquil·litat: A la part est, sota l'influx de l'Accademia, s'hi respira un aire bohemi, entre cafès i galeries d'art. A l'oest la calma porta per nom Campo dell'Anzolo Raffael, el lloc número 1 on soparé si algun dia estic acompanyat a Venècia. Però hi ha més: si vols investigar agafa un bon mapa (imprescindible), tira oest enllà cap a San Nicolò dei Mendicoli, gaudeix del seu campo i en lloc de tornar per on has vingut continua fins al vaporetto de Santa Marta. Passaràs pel barri completament residencial del mateix nom, quelcom que potser només fa un de cada deu mil visitants de Venècia.

1. Gallerie dell'Accademia. El museu més important de Venècia amb diferència. Conté obres mestres absolutes en una quantitat impossible d'assumir en una visita. Personalment em van frapar la Presentació de Jesús en el Temple de Carpaccio, la misteriosa Tempesta de Giorgione, l'Home jove al seu estudi de Lotto i la Traslació del cos de Sant Marc de Tintoretto. Segur que en la propera visita seran unes altres.

2. Peggy Guggenheim Collection. És una important col·lecció d'art europeu i americà de la primera meitat del segle XX. Inclou obres notables de Picasso (El poeta, A la platja), Braque, Duchamp (Jove trist en un tren), Léger, Brancusi, Severini, Balla, Delaunay, Kupka, Picabia, Mondrian, Kandinsky (Paisatge amb Taques Vermelles, No. 2), Arp, Miró (Dona asseguda II), Giacometti (Dona caminant), Klee (Jardí màgic), Ernst, Magritte (L'imperi de les llums), Dalí, Pollock, Rothko, Calder, Moore i Marini, entre d'altres.

3. Els Záttere. Passejos enllaçats al límit sud del districte, a la riba de la Llacuna, que són un dels trajectes preferits pels venecians en les seves passejades. (A l'altre extrem de l'ample canal de La Giudecca es veu l'illa sud més propera a Venècia, la Giudecca, fàcilment accessible amb la majoria de vaporettos que paren a la riba dels Záttere.) L'església dels Gesuati, amb pintures de Tiepolo, és en aquesta riba. Poc després et trobes amb el Rio di San Trovaso, i si tombes un moment a mà dreta veuràs, a part de l'església d'aquest nom, el Squero di San Trovaso; un squero és una drassana de gòndoles. Tornant als Záttere, en apropar-te al límit oest d'aquest passeig et trobes amb la Stazione Maritima i en lloc d'entrar-hi et desvies de forma natural cap a l'interior (per Fondamenta di San Basilio; fondamenta, no cal dir-ho, és una vorera a la riba d'un canal), per on pots arribar a l'església de San Sebastiano.

4. Església de San Sebastiano. Un dels tresors artístics de Venècia és a l'interior de les parets d'aquest edifici. Es tracta d'una àmplia sèrie de pintures de Paolo Veronese: a les parets, l'altar, fins i tot les portes de l'orgue, i a l'adjacent sagristia (que cal no passar per alt; entrada a mà esquerra).

5. Campo Santa Margherita, campo San Barnaba i carrers al voltant. Aquesta zona, que s'estén immediatament al nord-est de l'esmentada San Sebastiano, és una de les més animades de Venècia degut als estudiants de la Universitat que hi ha al barri. Campo Santa Margherita, en concret, és la cita ineludible de les nits venecianes; almenys les de la meitat sud de l'illa. Recordem que a Venècia gairebé sempre "nits venecianes" volen dir xerrar animadament mentre es pren una copa, dins els senzills locals, a les terrasses o dempeus si el temps acompanya. Guarda't la zona per si véns a l'hivern i et costa trobar llocs oberts; a l'estiu no hi ha aquest problema i aquí, pel meu gust, hi ha una mica massa gent.

6. Santa Maria della Salute. Aquesta església ens serveix com a referència per tal de no obviar l'altre límit del districte, el nord, que és el que dóna a l'impressionant Canal Grande. L'enorme església de la Salute s'encomana a la Verge Maria com a agraïment perquè la ciutat no va ser exterminada en la plaga del 1630-31, que va matar un terç de la població de tota la llacuna. És una església especial, per tant, donada la significació i l'estima que té entre els devots locals.

Altres. La Punta della Dogana és el limit est del sestier. Hi arriben tant els Záttere com la fondamenta que trobem pel costat del Canal Grande, just passada la façana de Santa Maria della Salute. No hi vaig poder arribar perquè estava tancada per unes obres a la Dogana di Mare (duana marítima), gran edifici que dóna nom a aquesta punta. Diuen que la vista des d'ella és espectacular.



SAN POLO I SANTA CROCE

Des de l’estació de tren, si es tira pel dret i es creua el canal pel Ponte degli Scalzi, s’accedeix a aquests dos sestiere, de fronteres poc rellevants per al visitant. Una zona transitada, tot i que no tan comercialitzada com San Marco, i on es poden trobar molts racons plens d’encant.

1. De San Giacomo dell'Orio a Ponte Rialto. Aquesta passejada ens farà perdre’ns una bona estona per una de les àrees més belles del centre de Venècia. Comença al popular Campo San Giacomo dell’Orio, freqüentat per residents de totes les edats (l’església que li dóna nom també té interès artístic, amb obres de Lotto i Veronese; el campo no és enmig de cap itinerari principal, així que hauràs de mirar bé el mapa per arribar-hi). Tot seguit ens apropem a la riba del Canal Grande, que podem observar des de diversos carrerons. Sense cap rumb fix, passarem per un conjunt de carrers estrets i cases relativament animat, que augmenta en bullici a mesura que ens apropem a l'imprescindible mercat de Rialto i el pont del mateix nom, un punt neuràlgic de l’illa. D'entre tot el garbuix fixa't en el diminut Campo San Boldo, prop del de San Giacomo però moltíssim menys transitat i amb un antic campanar adossat a un edifici d'habitatges; l'atractiu Campo San Giovanni Decollato (o San Zandegolà); i els excel·lents esgrafiats a la paret de Casa Agnusdio, tot just enfront de Ca'Pesaro, a l'altra banda d'un petit canal que els divideix i que connecta amb el Canal Grande.

2. Scuola Grande di San Rocco. Conté una gran col·lecció de les millors obres mestres de Tintoretto, de les quals destaca la impressionant Crucifixió, que diuen que conté, a més d’òbviament la figura central de Jesucrist, una representació de tot el que és la vida. Altres escenes del Vell i Nou Testament destaquen pel seu caràcter innovador, com és el cas de la Nativitat.

3. Església de Santa Maria Gloriosa dei Frari. Descrita sovint com el temple de visita imprescindible a Venècia després de la Basílica, el cert és que aquesta enorme església conté grans elements d’interès. El seu campanile és el segon més alt de la ciutat, després del de San Marco. Entre les obres que decoren les parets del temple cal destacar dues obres mestres de Ticià: l’Assumpció i la Madonna di Ca’Pésaro.

CANNAREGIO

Malgrat ser molt fàcilment accessible (des de l'estació de tren només cal agafar Lista di Spagna fins al Ponte delle Guglie), el districte del nord de Venècia és el que ofereix una millor combinació de tranquil·litat i bellesa. Els seus carrers més meridionals acullen un intens trànsit de vianants que van i vénen de San Marco; però els carrers i canals del nord estan entre les zones menys visitades i amb més encant amagat de la ciutat. A més, és el més diferent de la resta, degut a la seva planificació moderna i ordenada (a banda de la singularitat del Ghetto). Sense arribar a l'animació de Dorsoduro, aquí s'hi poden trobar alguns locals per prendre una copa quan ja ha caigut la nit (amb una concentració màxima a la Fondamenta della Misericordia). No ho diguis a ningú, i destrueix aquest missatge després de memoritzar-lo: els dos plaers més grans a Venècia són perdre el nord i trobar Cannaregio.

1. El Ghetto. El Campo di Ghetto Nuovo i el Ghetto Vecchio, amb un reduït nombre de carrers adjacents, formen la petita àrea que va ser en el seu moment el primer gueto del món. Fins i tot el nom, ghetto, ve del dialecte venecià: volia dir foneria, que és el que hi havia a la zona originalment. Un lloc ple de simbolisme, per tant, i impregnat amb els senyals profunds de la història. El visitant observador s'adonarà de seguida que aquí s'hi troben els edificis més alts de Venècia, degut a que la densitat de població va arribar a ser molt elevada. De fet, com que l'alçada absoluta dels edificis estava limitada, es van construir plantes de menys alçada individual cadascuna d'elles perquè així hi cabessin més habitatges en total.

2. L'extrem nord. No puc concebre una exploració a peu de Venècia que no inclogui els illots (units per ponts) que s'estenen al nord del ghetto. Al voltant de les interessants esglésies de Madonna dell'Orto (amb remarcables pintures de Tintoretto) i Sant' Alvise (obres de Tiepolo) s'hi poden trobar alguns dels racons més tranquils i solitaris de l'illa. Explorar, per exemple, els patis a l'oest i al nord de Sant' Alvise i, a l'extrem més occidental d'aquest illot, el centre cívic de Cannaregio, amb un petit jardí on pots reposar una estona i oblidar que estàs a una de les ciutats més visitades del món. De nit l'efecte encara és més insòlit: els carrers queden desèrtics, només trenca la solitud algun resident que torna a casa, que passeja el gos pel Campo dei Mori, o un grup d'estudiants que xerren a la planta baixa d'una residència situada al nord de la Madonna.

3. El nou oest. No tan atmosfèrica, però urbanísticament interessant, resulta una incursió per la Fondamenta di Canareggio, a l'oest del Ghetto Nuovo (si es ve des de l'estació, creuar el ponte delle Guglie i just després tombar a l'esquerra) fins a l'extrem oest d'aquest altre illot, i arribant fins a la Fondamenta Sacca. Es podrà veure una petita urbanització moderna que assoleix un bon equilibri entre el manteniment de la tradició veneciana i la funcionalitat i el confort. Un indret diferent.

4. L'església dels Gesuiti (no confondre amb Gesuati) és a l'extrem nord-est del districte (molt a prop de la parada de vaporetto Fondamente Nove), és a dir, prop del límit amb el sestier de Castello. És un temple barroc amb un interior sorprenent, totalment recobert de marbre blanc i verd.



CASTELLO

El districte més gran de Venècia, el més oriental i el menys visitat pels turistes en la seva part est; la meitat oest és més pròxima a San Marco, per tant no tan desèrtica però en general molt agradable, i conté una alta concentració d'edificis religiosos, pràcticament tots ells amb algun interès.

1. Santa Maria dei Miracoli. Potser l'església més bonica de Venècia, un petit temple renaixentista amb forma de cofre, amb la façana i les parets laterals molt cuidades. L'interior acull uns magnífics relleus i escultures.

2. San Zanipolo. Contracció veneciana sui generis dels Santi Giovanni e Paolo, aquest gegant gòtic és el mausoleu dels doges i un dels temples religiosos més importants de Venècia. Conté obres interessants de Cima da Conegliano i Giovanni Martini (la Coronació de la Verge) i Lotto (St Antonine) entre d'altres. El Campo Santi Giovanni e Paolo conté un altre edifici de gran interès: l'actual hospital, amb una molt cuidada façana renaixentista. El seu nom històric és la Scuola Grande di San Marco. En aquest mateix campo també s'hi troba una notable estàtua eqüestre, dedicada a Bartolomeo Colleoni i duta a terme per Andrea Verrochio i finalment Alessandro Leopardi, acabada el 1496.

3. Scuola di San Giorgio dei Schiavoni. Allotja una gran sèrie de pintures de Vittore Carpaccio (artista representat amb nombroses grans obres també a l'Accademia), un mestre a l'hora de complementar el tema principal dels quadres amb elements anecdòtics aparentment secundaris.

4. De Via Garibaldi a San Pietro di Castello. Passem ja a l'àrea més oriental de Venècia. Passejant per la Riva degli Schiavoni, que surt del moll adjacent a Piazza San Marco, s'arriba a una bifurcació que ens presenta dues alternatives: tombar a l'esquerre i prendre la Via Garibaldi (el carrer més ample de Venècia, que s'endinsa al barri, ple d'agradables terrasses); o bé continuar pel moll, est enllà. La primera opció ens porta a un conjunt de carrers plens d'encant quotidià, amb molts residents fent la seva compra o xerrant animadament al carrer, roba estesa en fils que volen de banda a banda dels carrerons, etc. Després de perdre una mica el rumb i ja ben impregnats d'aromes locals, convé retrobar-lo fins arribar a l'església de San Pietro di Castelo, situada a una illeta on s'arriba després de creuar un pont que és en la direcció de la prolongació de Via Garibaldi. És l'antiga catedral de Venècia; antigament aquí es situava el centre de poder religiós i a San Marco l'administratiu i polític. L'església té una molt agradable zona ajardinada a davant i un campanile bell i castigat pel pas del temps.

5. L'extrem est. La segona alternativa des de la bifurcació de la Via Garibaldi és de fet la més òbvia des del punt de vista geogràfic: continuar al llarg del moll pel qual veníem des de Piazza San Marco, allunyant-nos del centre progressivament cap a l'est. Fent-ho es passa per l'únic parc amb cara i ulls de Venècia, en realitat uns jardins molt senzills que enllacen amb la seu de la Biennale artística, amb els seus pavellons permanents. Les vistes de la llacuna i la ciutat des d'aquí són molt bones. El caminant incansable no trigarà a creuar un pont més i plantar-se al barri de Santa Elena, ara sí, el final de l'illa per llevant. Els seus carrers no tenen gaire atractiu, però fa gràcia acabar l'exploració arribant a l'estadi de futbol (totalment decrèpit), l'Escola Naval, i per un carreró que passa enmig d'aquests, l'església de Santa Elena.

Altres. El temple renaixentista de San Francesco della Vigna; explorar el petit tros de l'illot de San Pietro per on no he caminat, que queda darrera de l'antiga catedral; perdre's una mica...



Sèrie de Venècia:

• Venècia
• Les illes de Venècia
• Última nit a Venècia