19 de novembre 2007

"Carta d'una desconeguda" (Manuel Enrique Orjuela)

Carta d'una desconeguda, de Manuel Enrique Orjuela. A partir de la novel·la de Stefan Zweig. Traducció: Carme Gala. Direcció: Fernando Bernués. Intèrprets: Emma Vilarasau, Carlota Olcina, Ivana Miño, Marta Marco, Josep Maria Domènech, Jordi Puig “Kai”. Teatre Borràs, 17/11/2007.

No valorem prou el teatre. Carta d'una desconeguda s'anuncia com una obra de Stefan Zweig, quan en realitat Zweig va escriure la novel·la que veiem aquí representada en la versió teatral de Manuel Enrique Orjuela. Si no som capaços ja ni d'escriure bé una nota de premsa, jo plego.

Vagi per endavant que no he llegit la novel·la de Zweig. Si uns hi veieu amb cor, aquí la teniu en anglès (l'original és en alemany, és clar: Brief einer Unbekannten). Malgrat no haver-la llegit, una repassada al text anglès em fa concloure que el text de l'obra teatral és pràcticament igual al de la novel·la, la qual cosa cal aplaudir.

El text de Zweig, del 1922, es pot considerar un clàssic de la literatura, i amb tot el mèrit. Un clàssic també del romanticisme, ja que parla d'un amor que dura tota la vida. La perspectiva psicològica amb què enfoca el tema és bastant interessant i es pot dir que el text és molt reeixit, ja que la seva curta llargada en pàgines i la llarga etapa que descriu es combinen donant com a resultat una sensació de voràgine, de cursa cap al final, en què imagino el lector esprintant en una o dues nits. L'interès mai no decau del tot, malgrat l'arriscat de fonamentar tota l'obra en una sola idea i a més amb la virtut de ser-hi completament fidel

No revel·laré detalls de l'argument, per si algú (com jo) no l'ha llegida. Sí que recomanaré als qui ho hagin fet i els hagi agradat córrer al Teatre Borràs i veure la notable versió d'Orjuela. El monòleg epistolar de l'obra original es converteix aquí en una mena de diàleg implícit de la protagonista amb si mateixa al llarg del temps, encarnada en Carlota Olcina, Ivana Miño, Marta Marco i Emma Vilarasau; aconseguint l'efecte inicial de reforçar l'opció de la protagonista però al mateix temps, entre les línies de les rèpliques fictícies, entre les escletxes del cor de veus, fa aparèixer amb més relleu les ombres, els elements tràgics d'una opció vital evidentment massa idealitzada.

Per molt que ho intenti, per molt que en l'excel·lent contraposició inicial entre Carlota Olcina (la millor) i Emma Vilarasau, se'ns convenci de simpatitzar amb aquell amor, els successius monòlegs de text/diàlegs escènics ens acabaran fent veure l'abisme de la buidor i el vertigen de la pèrdua, excessiva, implacable.

La il·luminació (Xabier Lozano) i l'escenografia (José Ibarrola) em van semblar molt encertades, ja que creen l'atmosfera perfecta per al que de llarg és el millor d'aquesta versió: el calidoscopi temporal en què ens situa amb la interessant juxtaposició de les diferents edats de la protagonista.

Com a conclusió podrem dir que si el text de Zweig és valuós especialment en el seu context històric i cultural, la versió d'Orjuela és una obra de teatre exemplar que brilla amb llum pròpia, respectuosa amb l'original, delicada i sòbria, sempre al seu lloc, ni una paraula més alta que l'altra, ni un pas en fals: un regal, un pom de roses blanques perquè et guardis a aquella butxaca interior, ben a prop del cor i a resguard de les fredes nits d'hivern.

I per últim, Carlota, o la teva part de personatge, l'única que té tota la raó de ser, l'única a qui la il·lusió encara no ha estat desmentida: això de l'amor platònic té el seu què, però la propera vegada si de cas em truques.

2 comentaris:

sylvia ha dit...

L'acabo de veure i m'ha encantat...tota una sorpresa...

Daniel D.L. ha dit...

Realment va estar molt bé. Salutacions, Sylvia!