Ves al contingut principal

"Carta d'una desconeguda" (Manuel Enrique Orjuela)

Carta d'una desconeguda, de Manuel Enrique Orjuela. A partir de la novel·la de Stefan Zweig. Traducció: Carme Gala. Direcció: Fernando Bernués. Intèrprets: Emma Vilarasau, Carlota Olcina, Ivana Miño, Marta Marco, Josep Maria Domènech, Jordi Puig “Kai”. Teatre Borràs, 17/11/2007.

No valorem prou el teatre. Carta d'una desconeguda s'anuncia com una obra de Stefan Zweig, quan en realitat Zweig va escriure la novel·la que veiem aquí representada en la versió teatral de Manuel Enrique Orjuela. Si no som capaços ja ni d'escriure bé una nota de premsa, jo plego.

Vagi per endavant que no he llegit la novel·la de Zweig. Si uns hi veieu amb cor, aquí la teniu en anglès (l'original és en alemany, és clar: Brief einer Unbekannten). Malgrat no haver-la llegit, una repassada al text anglès em fa concloure que el text de l'obra teatral és pràcticament igual al de la novel·la, la qual cosa cal aplaudir.

El text de Zweig, del 1922, es pot considerar un clàssic de la literatura, i amb tot el mèrit. Un clàssic també del romanticisme, ja que parla d'un amor que dura tota la vida. La perspectiva psicològica amb què enfoca el tema és bastant interessant i es pot dir que el text és molt reeixit, ja que la seva curta llargada en pàgines i la llarga etapa que descriu es combinen donant com a resultat una sensació de voràgine, de cursa cap al final, en què imagino el lector esprintant en una o dues nits. L'interès mai no decau del tot, malgrat l'arriscat de fonamentar tota l'obra en una sola idea i a més amb la virtut de ser-hi completament fidel

No revel·laré detalls de l'argument, per si algú (com jo) no l'ha llegida. Sí que recomanaré als qui ho hagin fet i els hagi agradat córrer al Teatre Borràs i veure la notable versió d'Orjuela. El monòleg epistolar de l'obra original es converteix aquí en una mena de diàleg implícit de la protagonista amb si mateixa al llarg del temps, encarnada en Carlota Olcina, Ivana Miño, Marta Marco i Emma Vilarasau; aconseguint l'efecte inicial de reforçar l'opció de la protagonista però al mateix temps, entre les línies de les rèpliques fictícies, entre les escletxes del cor de veus, fa aparèixer amb més relleu les ombres, els elements tràgics d'una opció vital evidentment massa idealitzada.

Per molt que ho intenti, per molt que en l'excel·lent contraposició inicial entre Carlota Olcina (la millor) i Emma Vilarasau, se'ns convenci de simpatitzar amb aquell amor, els successius monòlegs de text/diàlegs escènics ens acabaran fent veure l'abisme de la buidor i el vertigen de la pèrdua, excessiva, implacable.

La il·luminació (Xabier Lozano) i l'escenografia (José Ibarrola) em van semblar molt encertades, ja que creen l'atmosfera perfecta per al que de llarg és el millor d'aquesta versió: el calidoscopi temporal en què ens situa amb la interessant juxtaposició de les diferents edats de la protagonista.

Com a conclusió podrem dir que si el text de Zweig és valuós especialment en el seu context històric i cultural, la versió d'Orjuela és una obra de teatre exemplar que brilla amb llum pròpia, respectuosa amb l'original, delicada i sòbria, sempre al seu lloc, ni una paraula més alta que l'altra, ni un pas en fals: un regal, un pom de roses blanques perquè et guardis a aquella butxaca interior, ben a prop del cor i a resguard de les fredes nits d'hivern.

I per últim, Carlota, o la teva part de personatge, l'única que té tota la raó de ser, l'única a qui la il·lusió encara no ha estat desmentida: això de l'amor platònic té el seu què, però la propera vegada si de cas em truques.

Comentaris

sylvia ha dit…
L'acabo de veure i m'ha encantat...tota una sorpresa...
Daniel D.L. ha dit…
Realment va estar molt bé. Salutacions, Sylvia!

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…