Ves al contingut principal

L'art a la Venècia dels segles XVII i XVIII

Exposició Passió i negoci. L'art a la Venècia dels segles XVII i XVII. Diversos artistes. Comissari: Xavier Barral. Fundació Caixa Catalunya, La Pedrera, Barcelona. Del 23.10.2007 al 27.01.2008. Referències: Diari Avui 26.10.2007 La Venècia preturística (notícia web, notícia pdf pàg. 1, pàg. 2)

La Serenissima Republica era el centre del comerç mundial a principis del segle XV, i va començar a decaure tant per la pèrdua del flanc oriental del seu imperi colonial (degut a l'avanç dels otomans) com per l'aparició de nous mercats aliens a la seva influència, bàsicament l'americà. La Venècia de finals del segle XVI havia vist ja la seva més gran glòria, també en el terreny artístic: Carpaccio, Giorgione, Lotto, Ticià, Tintoretto, Veronese... havien deixat una emprempta inesborrable a la ciutat dels canals. Segurament és un xic simplista però aquesta escola havia buscat la grandesa de la pintura en la llum, mentre que l'escola de Florència del mateix temps es centrava més en la forma i la perspectiva.

La fantàstica exposició que veiem aquests dies a la Pedrera es situa en el període històric que va seguir: els segles XVII i XVIII. Els elements d'interès, des de l'obertura amb Tintoretto i Veronese fins al canvi que suposa la cirereta final de l'escultor neoclàssic Canova (amb un magnífic bust d'autorretrat), són principalment pintures. Amb l'esperit didàctic que caracteritza les exposicions de la fundació se'ns presenten exemples de la pintura amb clarobscurs i de la tendència oposada, l'orientació lluminosa de Sebastiano Ricci (Venus i sàtir) i Giambattista Tiepolo. Podem afegir-hi Nicola Grassi, amb la bella Susanna i el vell; Belloto, amb una fantàstica veduta (vista) de Verona; Rosalba Carriera, amb un gran autorretrat; i d'altres peces d'autors menys coneguts però que poden sorprendre per la seva lluminositat, el seu dramatisme o sovint el retrat de la vida quotidiana.

Seccions potser menys visualment atractives però també interessants de l'exposició són els llibres, testimoni de l'auge que Venècia va tenir en aquest sector a finals del XVII; i els gravats populars, com el d'un joc de l'oca en espanyol dedicat a l'exportació.

L'interès de l'exposició és inqüestionable, i he d'aplaudir també l'audioguia, que n'ajuda a contextualitzar algunes obres. La Fundació Caixa Catalunya ja ha demostrat repetidament que té mitjans, interès i talent per cuidar molt bé les seves exposicions, fent honor a l'excel·lent local que ocupen i oferint una de les programacions de més qualitat que es poden trobar al nostre país.

I ara les meves sensacions. No hi ha ciutat on hagi estat i que exerceixi en mi una fascinació més gran que Venècia. La història de la Venècia del segle IX al XV és la d'un dels cims de la nostra civilització, i la Venècia d'avui en porta encara el testimoni. Després d'haver passejat pels seus carrers i visitat una quinzena llarga de les seves esglésies m'he amarat, ignorant de mi, d'un cert estil, d'un cert llenguatge dels colors. Veure aquelles obres en el seu entorn natural, al costat d'un canal, un pont o un campo, les fa més comunicatives, els dóna més força. Perquè al cap i a la fi la llum que distingeix aquesta escola és la llum de la llacuna de Venècia. La llum fa créixer l'artista, que després la trasllada a la seva obra. Per això Ceret i Cotlliure han estat tan rellevants per a bastants artistes del segle XX i per això també pot ser que els teus ulls es quedin presos de l'embruix de Venècia.

L'exposició ens porta a prop aquest món, amb una mirada sobre els seus segles de decadència. Visitant-la m'he apropat de nou a la ciutat d'on no acabo de marxar mai del tot. És bo comprovar que poden passar coses així a Barcelona.

Una mirada a Venècia

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…