22 de novembre 2007

L'art a la Venècia dels segles XVII i XVIII

Exposició Passió i negoci. L'art a la Venècia dels segles XVII i XVII. Diversos artistes. Comissari: Xavier Barral. Fundació Caixa Catalunya, La Pedrera, Barcelona. Del 23.10.2007 al 27.01.2008. Referències: Diari Avui 26.10.2007 La Venècia preturística (notícia web, notícia pdf pàg. 1, pàg. 2)

La Serenissima Republica era el centre del comerç mundial a principis del segle XV, i va començar a decaure tant per la pèrdua del flanc oriental del seu imperi colonial (degut a l'avanç dels otomans) com per l'aparició de nous mercats aliens a la seva influència, bàsicament l'americà. La Venècia de finals del segle XVI havia vist ja la seva més gran glòria, també en el terreny artístic: Carpaccio, Giorgione, Lotto, Ticià, Tintoretto, Veronese... havien deixat una emprempta inesborrable a la ciutat dels canals. Segurament és un xic simplista però aquesta escola havia buscat la grandesa de la pintura en la llum, mentre que l'escola de Florència del mateix temps es centrava més en la forma i la perspectiva.

La fantàstica exposició que veiem aquests dies a la Pedrera es situa en el període històric que va seguir: els segles XVII i XVIII. Els elements d'interès, des de l'obertura amb Tintoretto i Veronese fins al canvi que suposa la cirereta final de l'escultor neoclàssic Canova (amb un magnífic bust d'autorretrat), són principalment pintures. Amb l'esperit didàctic que caracteritza les exposicions de la fundació se'ns presenten exemples de la pintura amb clarobscurs i de la tendència oposada, l'orientació lluminosa de Sebastiano Ricci (Venus i sàtir) i Giambattista Tiepolo. Podem afegir-hi Nicola Grassi, amb la bella Susanna i el vell; Belloto, amb una fantàstica veduta (vista) de Verona; Rosalba Carriera, amb un gran autorretrat; i d'altres peces d'autors menys coneguts però que poden sorprendre per la seva lluminositat, el seu dramatisme o sovint el retrat de la vida quotidiana.

Seccions potser menys visualment atractives però també interessants de l'exposició són els llibres, testimoni de l'auge que Venècia va tenir en aquest sector a finals del XVII; i els gravats populars, com el d'un joc de l'oca en espanyol dedicat a l'exportació.

L'interès de l'exposició és inqüestionable, i he d'aplaudir també l'audioguia, que n'ajuda a contextualitzar algunes obres. La Fundació Caixa Catalunya ja ha demostrat repetidament que té mitjans, interès i talent per cuidar molt bé les seves exposicions, fent honor a l'excel·lent local que ocupen i oferint una de les programacions de més qualitat que es poden trobar al nostre país.

I ara les meves sensacions. No hi ha ciutat on hagi estat i que exerceixi en mi una fascinació més gran que Venècia. La història de la Venècia del segle IX al XV és la d'un dels cims de la nostra civilització, i la Venècia d'avui en porta encara el testimoni. Després d'haver passejat pels seus carrers i visitat una quinzena llarga de les seves esglésies m'he amarat, ignorant de mi, d'un cert estil, d'un cert llenguatge dels colors. Veure aquelles obres en el seu entorn natural, al costat d'un canal, un pont o un campo, les fa més comunicatives, els dóna més força. Perquè al cap i a la fi la llum que distingeix aquesta escola és la llum de la llacuna de Venècia. La llum fa créixer l'artista, que després la trasllada a la seva obra. Per això Ceret i Cotlliure han estat tan rellevants per a bastants artistes del segle XX i per això també pot ser que els teus ulls es quedin presos de l'embruix de Venècia.

L'exposició ens porta a prop aquest món, amb una mirada sobre els seus segles de decadència. Visitant-la m'he apropat de nou a la ciutat d'on no acabo de marxar mai del tot. És bo comprovar que poden passar coses així a Barcelona.

Una mirada a Venècia