Ves al contingut principal

Sitges 2007 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

Dissabte 6 20:45 El Retiro: Vexille Anima't
Dimarts 9 20:30 Auditori: Dainipponjin S.O.Fantàstic
Divendres 12 21:15 El Retiro: Teeth S.O.Fantàstic
Divendres 12 23:15 El Retiro: Stuck S.O.Fantàstic

Hi ha moments en què aprecies la seguretat de les bones tradicions, el ritual de no faltar a la cita. Arriba l'octubre i amb ell una nova edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya, més conegut com a "Sitges". El festival que dedica una atenció especial al gènere fantàstic (com puc anar a la sessió de Tekkonkinkreet convençut que n'he comprat l'entrada, i realment no tenir-la?) i de terror (què passarà amb els trens de Renfe? m'atreviré a utilitzar-los algun any? com pot ser que els de tornada acabin a les 10:25?). El festival on pots veure des de mediocritats a les obres més originals i inesborrables, passant per alguna que altra sessió insofrible. El festival on sempre la mirada busca Takashi Miike o Àlex Gorina acabant-se un entrepà al teu costat. El festival dels horaris impossibles i les cues rècord de cap de setmana a l'Auditori. El dels premis més absurds del planeta. Únic, divers, atrafegat, vibrant: no podríem passar sense ell.

Vexille (ベクシル; Sori, 2007) [1] és una de les joies visuals de la secció d'animació. Passa molt bé, per ritme, per aventura, per personatges carismàtics, per la fantàstica banda sonora. El més fluix és l'argument, però tot i així en trobo el plantejament molt interessant, i això sí, el desenvolupament de l'acció no passa d'acceptable i segueix esquemes ja mil vegades seguits i dues mil vegades trencats. Però abans que hàgim deixat ben enrere l'equador de la història i tot sigui ja previsible, se'ns retrata un món inquietant, amenaçat, al llindar (literalment) de la seva destrucció. Entre això i l'encert en el dibuix dels personatges (especialment de la protagonista, Vexille, amb un punt d'atractiu molt ben calculat sota la imatge seriosa i modesta) penso que té mèrits suficients per ser considerada una obra notable.

Dainipponjin (大日本人; Hitoshi Matsumoto, 2007) [2] és un fals documental que retrata la vida gris i humil d'un home de professió superheroi, que defensa el Japó dels atacs de monstres ben diversos. Sí, és una bona idea inicial, i potser agradarà als amants del friquisme, diguem-ne, poc subtil. A mi em sembla totalment prescindible. Per falsa, per inconsistent (abandona quan li dóna la gana l'estil documental), perquè la seva insistència en retratar el protagonista com un pobre desgraciat i els qui l'envolten com a imbècils totals es fa reiterativa fins a l'esgotament, perquè no sap trobar en cap moment el to adequat i buscant el ridícul aliè, acaba submergida en el propi.

Teeth (Mitchell Lichtenstein, 2007) parteix d'una idea ben simple: el mite de la vagina dentata fet realitat en el cos d'una noia canadenca de conviccions ideològiques més aviat puritanes. Penseu quatre o cinc situacions per treure una mica de suc a la idea i probablement la gran majoria seran part de l'argument de Teeth. La pel·lícula navega entre diversos registres sense acabar de convèncer amb cap, però no tot el que veiem han de ser obres mestres i si ens trobem davant d'un producte sense pretensions, almenys està bé que sigui divertit i que Jess Weixler mantingui en tot moment una bona interpretació (no així alguns dels secundaris). Està bé.

Stuck (Stuart Gordon, 2007) és la millor pel·lícula de les quatre que he vist en aquesta edició del festival. Inspirada en un esgarrifós cas real, l'interès de la història rau en el conflicte moral que planteja una situació en què algú necessita atenció mèdica urgent, però ajudar-lo comportaria assumir les conseqüències jurídiques d'una actuació que altrament es podria camuflar. Això si es pot anomenar conflicte moral el dilema entre actuar amb ètica o sense. Com en tot, la direcció marca la diferència i aquí Stuart Gordon està gran: sap què interessa i què no i dedica temps a parlar d'allò que realment aporta alguna cosa; per altra banda es recolza fermament en una progressió ascendent del ritme, que acaba sent frenètic; i per últim Mena Suvari i Stephen Rea són dos bons actors i estan en tot moment en el to adequat.

Així se'n va Sitges, aquest any amb només quatre pel·lícules: m'hauria agradat veure'n com a mínim vuit o deu, però les circumstàncies personals i els imprevistos no hi han ajudat gens. Pel camí s'han quedat Tekkonkinkreet, The Ugly Swans (Gadkie Lebedi), Brand Upon the Brain!, Jack Ketchum's The Girl Next Door, First Snow, Mushishi... I això en l'any en què tothom volia veure El orfanato i [Rec]. Algunes d'aquestes (no pas totes, no les més rares) potser les acabaré veient en sales normals. Sitges vol tranquil·litat i temps i enguany no he tingut el que voldria. Vindran temps millors.

___________

[1] Vexille (ベクシル) és un nom propi d'un personatge americà. No és, per tant, un nom japonès. Està escrit en katakana, l'alfabet sil·làbic que s'utilitza per a neologismes i mots estrangers. Les síl·labes corresponents als quatre símbols són, respectivament, be·ku·shi·ru. L'alfabet sil·làbic no té una correspondència bijectiva amb tots els nostres sons i síl·labes, ni els del català ni els de l'anglès. En japonès les u àtones són de fet molt febles, i no hi ha diferenciació b/v, exactament igual que en el català; per últim, la l no existeix com a so diferenciat i s'assimila a una r feble. D'aquí que bekushiru sigui una aproximació fonètica (la millor dins la gamma de sons del japonès) al nom en anglès Vexille.

[2] Dainipponjin (大日本人) vol dir, literalment, el gran japonès, o el gegant japonès. El kanji 大, aquí pronunciat dai, és el kanji que representa la idea de "gran"; el trobem també l'adjectiu 大きい (ookii), que significa precisament això, gran. 日本, pronunciat nippon o nihon segons la variant dialectal, significa Japó. I 人 és el kanji de persona, que situat al final d'una paraula es pronuncia "jin", i si la paraula original és un país, forma un gentilici. 日本人 (nipponjin o nihonjin) vol dir japonès; persona, no pas idioma japonès. El significat de 大日本人 (dainipponjin) és doncs de deducció immediata.

Comentaris

arsvirtualis ha dit…
Sols volia deixar-te nota; et visitaré de nou i llarg quan el temps i la tranquil.litat em siguin favorables.
Salutacions!
Anònim ha dit…
I like Vexille!!!
Did you use the image of the movie ""Vexille"" and know AMV which VJ and others made?
AMVJ-remix sessions
very cool site☆

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…