"A la Toscana", de Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya

A la Toscana, de Sergi Belbel. Direcció: Sergi Belbel. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Cristina Plazas, Lluïsa Castell, Lluís Soler. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, 19/12/2007.

Hum. Som al TNC i el seu director Sergi Belbel ens ha programat una obra escrita i dirigida per ell. No està malament. No he vist res abans de Belbel, però em sona bastant. Tres coses m'han impulsat a assistir a l'espectacle: l'esplèndid cartell de l'obra, amb Jordi Boixaderas immers en una bassa plena d'interrogants; el propi Jordi Boixaderas, un dels nostres millors actors; i sobretot la presència de la Lluïsa Castell, una actriu que m'encanta absolutament.

L'obra comença per un camí de quotidianitat de parella en crisi d'aquells que m'inquieten una mica: m'hauré de tornar a empassar Els boscos? Però Belbel només necessita cinc minuts per deixar-nos en fora de joc: què nassos està passant? A partir d'aquí l'obra va a més a cada escena que passa, teixint una hàbil línia trencada entre el thriller i la comèdia, entre la realitat i el somni. No hi ha dubte, Belbel ha treballat i de valent el text, l'ha polit, l'ha mesurat, n'ha calculat l'impacte exacte. És hàbil en el joc, sap el que es fa i té alguna cosa a dir perquè no oblidem l'experiència un cop l'hàgim desxifrada (la sessió de raonaments en grup amb els acompanyants està garantida). I pel camí va deixant caure algunes frases que condensen molta veritat, com aquell amic que desapareixerà quan comencin a oblidar-lo.

Perquè és de la veritat del que parla, de fet, A la Toscana; en parla valent-se de moltes mentides, fixant-se en elles. Ja deia Hercule Poirot a El xiprer trist que el cas l'havia resolt no gràcies a les veritats que li explicaren els diferents testimonis i sospitosos, sinó gràcies a les seves mentides; les mentides són més útils, sentenciava.

I es podran escriure molts drames sobre personatges turmentats i malalts, però a vegades, què vols que et digui, costen d'empassar; penso per exemple en Els boscos (David Mamet). No sempre adoptar un to més seriós i dramàtic t'acosta més a com som i com vivim, si és que és aquest el teu objectiu, és clar, que això no està escrit enlloc. Fixem-nos en canvi en A la Toscana: té molts moments directament hil·larants (és millor no desvetllar-los, però la Lluïsa Castell en té alguns de genials) però també si ens hi fixem ens parla dels dubtes, les mentides, les pors, aquest munt de pors amb què a vegades s'afronten les relacions de parella, les expectatives, allò que esperem i que demanem a l'altre; i com no, la fidelitat amorosa i sexual i la perdurabilitat de l'amor, aquest gran tema. D'això ens parla A la Toscana, i ens en parla fent-nos espantar, vibrar, riure, i donant-nos en definitiva moments de gran teatre.

Al meu entendre hi ha un gran desequilibri entre els intèrprets. Jordi Boixaderas està immens, sempre perfecte, en el paper més canviant i difícil. Es fa creure en tot moment. En canvi, a Cristina Plazas la vaig notar molt incòmoda en la dicció i poc afortunada a l'hora d'aportar riquesa i matisos al seu personatge, cosa que dificulta bastant l'establiment d'una química amb Boixaderas, que en alguns moments sembla que està actuant sol. Lluís Soler millora molt després d'una entrada un xic difícil (penso que és un dels dos o tres moments fluixos del text) i acaba espectacular, donant-nos un dels millors moments de l'obra. I per últim, sempre és un plaer veure damunt d'un escenari la gran Lluïsa Castell. Aquí broda un personatge camaleònic i imprevisible, que combina moments brutals (com la seva escena inicial) amb línies còmiques perfectes, mirades elèctriques i combinacions explosives. Immensa, com sempre.