Ves al contingut principal

"A la Toscana", de Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya


A la Toscana, de Sergi Belbel. Direcció: Sergi Belbel. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Cristina Plazas, Lluïsa Castell, Lluís Soler. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, 19/12/2007.

Hum. Som al TNC i el seu director Sergi Belbel ens ha programat una obra escrita i dirigida per ell. No està malament. No he vist res abans de Belbel, però em sona bastant. Tres coses m'han impulsat a assistir a l'espectacle: l'esplèndid cartell de l'obra, amb Jordi Boixaderas immers en una bassa plena d'interrogants; el propi Jordi Boixaderas, un dels nostres millors actors; i sobretot la presència de la Lluïsa Castell, una actriu que m'encanta absolutament.

L'obra comença per un camí de quotidianitat de parella en crisi d'aquells que m'inquieten una mica: m'hauré de tornar a empassar Els boscos? Però Belbel només necessita cinc minuts per deixar-nos en fora de joc: què nassos està passant? A partir d'aquí l'obra va a més a cada escena que passa, teixint una hàbil línia trencada entre el thriller i la comèdia, entre la realitat i el somni. No hi ha dubte, Belbel ha treballat i de valent el text, l'ha polit, l'ha mesurat, n'ha calculat l'impacte exacte. És hàbil en el joc, sap el que es fa i té alguna cosa a dir perquè no oblidem l'experiència un cop l'hàgim desxifrada (la sessió de raonaments en grup amb els acompanyants està garantida). I pel camí va deixant caure algunes frases que condensen molta veritat, com aquell amic que desapareixerà quan comencin a oblidar-lo.

Perquè és de la veritat del que parla, de fet, A la Toscana; en parla valent-se de moltes mentides, fixant-se en elles. Ja deia Hercule Poirot a El xiprer trist que el cas l'havia resolt no gràcies a les veritats que li explicaren els diferents testimonis i sospitosos, sinó gràcies a les seves mentides; les mentides són més útils, sentenciava.

I es podran escriure molts drames sobre personatges turmentats i malalts, però a vegades, què vols que et digui, costen d'empassar; penso per exemple en Els boscos (David Mamet). No sempre adoptar un to més seriós i dramàtic t'acosta més a com som i com vivim, si és que és aquest el teu objectiu, és clar, que això no està escrit enlloc. Fixem-nos en canvi en A la Toscana: té molts moments directament hil·larants (és millor no desvetllar-los, però la Lluïsa Castell en té alguns de genials) però també si ens hi fixem ens parla dels dubtes, les mentides, les pors, aquest munt de pors amb què a vegades s'afronten les relacions de parella, les expectatives, allò que esperem i que demanem a l'altre; i com no, la fidelitat amorosa i sexual i la perdurabilitat de l'amor, aquest gran tema. D'això ens parla A la Toscana, i ens en parla fent-nos espantar, vibrar, riure, i donant-nos en definitiva moments de gran teatre.

Al meu entendre hi ha un gran desequilibri entre els intèrprets. Jordi Boixaderas està immens, sempre perfecte, en el paper més canviant i difícil. Es fa creure en tot moment. En canvi, a Cristina Plazas la vaig notar molt incòmoda en la dicció i poc afortunada a l'hora d'aportar riquesa i matisos al seu personatge, cosa que dificulta bastant l'establiment d'una química amb Boixaderas, que en alguns moments sembla que està actuant sol. Lluís Soler millora molt després d'una entrada un xic difícil (penso que és un dels dos o tres moments fluixos del text) i acaba espectacular, donant-nos un dels millors moments de l'obra. I per últim, sempre és un plaer veure damunt d'un escenari la gran Lluïsa Castell. Aquí broda un personatge camaleònic i imprevisible, que combina moments brutals (com la seva escena inicial) amb línies còmiques perfectes, mirades elèctriques i combinacions explosives. Immensa, com sempre.

Comentaris

najwa... ha dit…
Bon any, Daniiii =)
Aish, et deixo molts bisitos. Mmmuack!

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…