Ves al contingut principal

Desig, perill (Ang Lee, 2007)


Desig, perill (色,戒; Ang Lee, 2007) és una pel·lícula interessant. Repassant la llista de les pel·lícules estrenades enguany hi trobo una sèrie de grans produccions que es mouen entre la mediocritat i el desastre absolut, i una curta llista de pel·lícules de baix pressupost que han aconseguit encertar-la, perquè també es poden fer moltes barbaritats amb pocs diners (com deia encertadament Albert Serra, només cal fixar-se en els curtmetratges: es fan amb poc pressupost i quasi tots són una merda).

Només he vist una obra mestra aquest any 2007: Naturalesa morta (三峡好人), de Zhang Ke Jia. La pel·lícula que ens ocupa es complementa molt bé amb la meravellosa elegia de Zhang Ke Jia, i no pas perquè hi tingui cap similitud estil·lística, sinó per la mirada atrevida i incòmoda que dirigeixen cap a aquesta gran contradicció que és la Xina. Però el que és igual de rellevant, Desig, perill és una d'aquelles rara avis que ens reconcilien amb les grans produccions, i confirma (ja ho avançava Brokeback Mountain) que Ang Lee és avui, com Eastwood, Scorsese i pocs més, entre el grup de directors que poden tenir accés a uns mitjans de primera classe i fer amb ells quelcom interessant.

Ni Brokeback Mountain era una obra impecable, ni ho és tampoc aquesta Desig, perill. Però vist el nivell que hi ha avui dia penso que les dues s'han de celebrar.

Desig, perill té quelcom a dir, quelcom important, a més, sobre el control de les emocions, sobre la força de la passió, del flux més íntim de la vida. I busca en els esquemes clàssics la manera de dir-ho. Explica una història, sense gaire filigranes. No sé què hauria estat (millor no pensar-ho) del film sense la contenció formal i també sense els espais de temps generosos per retratar les aproximacions i els canvis d'actitud dels dos protagonistes; el gran Tony Leung i la irresistible Wei Tang, a qui cal desitjar que segueixi en mans de directors amb tanta mà esquerra com Ang Lee; serà difícil. La pràctica absència de sorpreses a l'argument (thriller? hum...) afavoreix que ens fixem en el to, en els detalls, en les ombres i les preguntes a l'ànima.

Ang Lee filma, sí, una història d'amor. Però no de l'amor de cartró-pedra que tantes vegades veiem al pitjor Hollywood (a Hollywood, vaja), sinó d'un sentiment físic, que neix en el contacte entre dues pells, en la carícia justa, en la violència, la tempesa i la calma d'una sexualitat misteriosa. No estem davant els traumes que retrata Lynch, ni dels reiterats tòpics de la sexualitat organitzada de la majoria de produccions comercials; Ang Lee busca amb encert la seva via, el punt de suport exacte que ho fa girar tot.

Si fos un Barça-Madrid Desig, perill no seria una golejada històrica, una d'aquelles nits màgiques on tot surt bé, però sí que seria un partit apassionat i voluntariós, amb Iniesta, Bojan, Messi i Giovanni lluitant i donant el millor de si durant 90 minuts. Potser al final no guanyaríem, però ens hauríem vibrat com mai aquesta temporada. Res a veure amb el desastre d'ahir; res a veure, en el cas de Desig, perill, amb la baçòfia que els grans estudis intenten fer-nos empassar ara sí i ara també.
Altres veus, des de Club 7 Cinema

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…