24 de desembre 2007

Desig, perill (Ang Lee, 2007)


Desig, perill (色,戒; Ang Lee, 2007) és una pel·lícula interessant. Repassant la llista de les pel·lícules estrenades enguany hi trobo una sèrie de grans produccions que es mouen entre la mediocritat i el desastre absolut, i una curta llista de pel·lícules de baix pressupost que han aconseguit encertar-la, perquè també es poden fer moltes barbaritats amb pocs diners (com deia encertadament Albert Serra, només cal fixar-se en els curtmetratges: es fan amb poc pressupost i quasi tots són una merda).

Només he vist una obra mestra aquest any 2007: Naturalesa morta (三峡好人), de Zhang Ke Jia. La pel·lícula que ens ocupa es complementa molt bé amb la meravellosa elegia de Zhang Ke Jia, i no pas perquè hi tingui cap similitud estil·lística, sinó per la mirada atrevida i incòmoda que dirigeixen cap a aquesta gran contradicció que és la Xina. Però el que és igual de rellevant, Desig, perill és una d'aquelles rara avis que ens reconcilien amb les grans produccions, i confirma (ja ho avançava Brokeback Mountain) que Ang Lee és avui, com Eastwood, Scorsese i pocs més, entre el grup de directors que poden tenir accés a uns mitjans de primera classe i fer amb ells quelcom interessant.

Ni Brokeback Mountain era una obra impecable, ni ho és tampoc aquesta Desig, perill. Però vist el nivell que hi ha avui dia penso que les dues s'han de celebrar.

Desig, perill té quelcom a dir, quelcom important, a més, sobre el control de les emocions, sobre la força de la passió, del flux més íntim de la vida. I busca en els esquemes clàssics la manera de dir-ho. Explica una història, sense gaire filigranes. No sé què hauria estat (millor no pensar-ho) del film sense la contenció formal i també sense els espais de temps generosos per retratar les aproximacions i els canvis d'actitud dels dos protagonistes; el gran Tony Leung i la irresistible Wei Tang, a qui cal desitjar que segueixi en mans de directors amb tanta mà esquerra com Ang Lee; serà difícil. La pràctica absència de sorpreses a l'argument (thriller? hum...) afavoreix que ens fixem en el to, en els detalls, en les ombres i les preguntes a l'ànima.

Ang Lee filma, sí, una història d'amor. Però no de l'amor de cartró-pedra que tantes vegades veiem al pitjor Hollywood (a Hollywood, vaja), sinó d'un sentiment físic, que neix en el contacte entre dues pells, en la carícia justa, en la violència, la tempesa i la calma d'una sexualitat misteriosa. No estem davant els traumes que retrata Lynch, ni dels reiterats tòpics de la sexualitat organitzada de la majoria de produccions comercials; Ang Lee busca amb encert la seva via, el punt de suport exacte que ho fa girar tot.

Si fos un Barça-Madrid Desig, perill no seria una golejada històrica, una d'aquelles nits màgiques on tot surt bé, però sí que seria un partit apassionat i voluntariós, amb Iniesta, Bojan, Messi i Giovanni lluitant i donant el millor de si durant 90 minuts. Potser al final no guanyaríem, però ens hauríem vibrat com mai aquesta temporada. Res a veure amb el desastre d'ahir; res a veure, en el cas de Desig, perill, amb la baçòfia que els grans estudis intenten fer-nos empassar ara sí i ara també.
Altres veus, des de Club 7 Cinema