Ves al contingut principal

2003-2006 en vint pel·lícules

Quatre anys, cinc pel·lícules per any: una selecció del millor que ha arribat en els temps recents a la nostra cartellera.

2006

1. El nou món, de Terrence Malick, 2005

Tinc moltes raons per escollir El nou món com a millor pel·lícula de l'any, però les puc resumir en una de principal: Malick fa el cinema que m'agrada. El poc bon cinema que s'estrena comercialment es mou en uns certs paràmetres: pot explicar una bona història, emocionar-me, retratar personatges interessants, gent a qui voldria conèixer... Però Malick és un cas a part. És un poeta, algú que fa cinema per atansar-se a l'ànima humana. Malick utilitza la història només com a punt de partida per trenar versos del seu poema de la vida. I gairebé sembla que de forma natural, sense esforç, ha aconseguit l'obra que més de prop m'ha parlat enguany, penso que l'única obra mestra que ha arribat a les sales d'exhibició de Catalunya durant el 2006. Crítica de Carlos Losilla (Avui, 1/3/2006): "Una obra mestra"

2. Una rosa de Francia, Manuel Gutiérrez Aragón, 2006

Una rosa de Francia planteja una història polièdrica, sensual i misteriosa, aventurera i desconcertant. Difícil de descriure, difícil també de captar, la destaco perquè pertany a una manera de fer cinema que m'encanta: múltiples plans d'interpretació, personatges ambigus, però lluny de l'absurd ja que la història està dirigida per la forta pulsió que empeny els protagonistes a arriscar, a trencar, a escapar-se. Crítica de Carlos Losilla (Avui, 9/2/2006): "Això és maduresa"

3. El camino de los ingleses, Antonio Banderas, 2006

Basada en la novel·la d'Antonio Soler d'igual títol, la darrera pel·lícula de Banderas mereix ser aplaudida pel seu atreviment en abandonar els esquemes argumentals més efectius i llançar-se a la piscina (sempre semibuida) del retrat en to poètic d'uns joves inconformistes. Una pel·lícula sobre els camins somiats, els que recorrem i els que deixem sense recórrer. La veu en off (que hem d'agrair a la novel·la original) impregna el destí, la vida llisca sobre la pell, la pluja plora per nosaltres.

4. Honor de cavalleria, Albert Serra, 2006

El primer llargmetratge d'Albert Serra segur que provocarà més d'un badall i d'una deserció a la sala, però francament m'és igual. Qui ha dit que el cine ha d'entretenir? Serra renuncia a l'esquema argumental clàssic i en lloc d'aquest rebutja d'inventar-ne un d'alternatiu, més aviat deixa que el cinema prevalgui, com a realitat independent dels personatges, de la "història", en definitiva de l'univers de la ficció clàssica. No hi ha un món on passen coses interessants que Serra explica. Més aviat l'interessant és el desplegament del llenguatge cinematogràfic, la recerca d'una poesia de la imatge, el pla i la seqüència, més que no pas dels sentiments o els fets que succeeixen en aquest univers fictici. Serra sembla que planteja una confrontació entre la ficció i el cinema, que acaba amb un 2 a la travessa. Crítica de Carlos Losilla (Avui, 15/5/2006): "Apassionant cinema-assaig"

5. Lucky Number Slevin. Paul McGuigan, 2006.

Una bona pel·lícula de cinema negre. Em va agradar i em va mantenir l'interès i la diversió fins al final. Si bé Josh Hartnett no em comunica cap sentiment especial, Bruce Willis i Lucy Liu em semblen dos grans intèrprets.

2005

1. El samurai del crepuscle. Yooji Yamada, 2002.

Aquest any la història del samurai Seibei, que al capvespre torna a casa per cuidar de les seves dues filles, és l'escollida. Combina mèrits que també podem trobar en altres pel·lícules de l'any: la capacitat d'emocionar amb els sentiments més purs, la reflexió, l'acció, l'optimisme vital... Penso que és en aquesta obra on s'assoleix el millor equilibri entre exquisidesa visual, sobrietat, estil en definitiva, i continguts interessants, que tan aviat et fan pensar com et posen la llàgrima a les parpelles.

2. Serenity. Josh Weddon, 2005.

Serenity es situa inequívocament en el món dels adults però et transmet aquell desig, tan comú a l'adolescència, d'apuntar-te tu mateix a l'aventura. Si "Firefly" (sèrie de televisió de què parteix "Serenity", que no he vist) va tenir èxit, i si Serenity fa furor entre els fans, suposo que és en molt bona part per l'excel·lent dibuix de personatges que fa. I per l'encert en filmar l'acció i perquè ens transporta per les galàxies, també, enamorant-nos com ho feia la primera trilogia "Star Wars"; un clàssic comparable al que ara hauria d'esdevenir aquesta excel·lent pel·lícula.

3. Una història de violència. David Cronenberg, 2005.

Un Cronenberg menys Cronenberg? El classicisme i l'austeritat dominen les imatges d'Una història de violència, i potser això facilita que Cronenberg ens sorprengui més pel costat dels continguts. De sobte ens trobem davant d'aquest poblet i aquesta família que tan bé representen la realització del somni americà, i que podrien haver sortit perfectament d'una escena eliminada de The Straight Story. No diré que res no és el que sembla, però tampoc no ho és tot. Hi ha misteris amagats que en ser descoberts poden obrir la porta a una realitat terrible, o als vessants més terribles de la realitat. Excel·lents interpretacions de Viggo Mortensen i Maria Bello per a un thriller rodó.

4. Batman Begins. Christopher Nolan, 2005.

Batman Begins és una d'aquelles rareses: pel·lícula d'acció, basada en un heroi de còmic, i excel·lent. Des de l'admirable presentació del personatge fins a l'explosió final del conflicte, la pel·lícula no trenca esquemes argumentals, sinó que recolzant-se en ells intenta, simplement, fer-ho bé. Al meu parer, ho aconsegueix.

5. La dama d'honor. Claude Chabrol, 2004.

Chabrol torna a no sorprendre'ns amb una història de burgesos, interessos conflictius i regles trencades. Una vegada més demostra que és gairebé insuperable en la direcció d'actors: Benoït Magimel està perfecte, i Laura Smet és una de les grans revel·lacions de l'any.

2004

1. La niña santa. Lucrecia Martel, 2004.

Tot allò que Lucrecia Martel experimentava a La ciénaga (2001), pel·lícula que convindria revisar, ho sublima a La niña santa. L' erotització de la imatge, la cura per l'enquadrament, la renúncia a la història en primer pla ens remeten a un Bresson; però amb l'alè del realisme al clatell, amb la vida quotidiana omplint tots els racons, el resultat és a mig camí entre el cel i la terra, que és on es troben les obres mestres que més de prop ens toquen. Extraordinària, perfecta, absolutament imprescindible.

2. Whisky. Juan Pablo Rebella i Pablo Stroll, 2004.

Whisky no és una pel·lícula simpàtica, però tampoc no és difícil. No és ràpida, però tampoc no es fa lenta en cap moment. I això és meritori: malgrat el seu ritme pausat, en cap moment no dóna la sensació d’estar buida, estancada, de no tenir res a dir. Al contrari, cada escena és una peça d’un mil·limètric puzzle psicològic la resolució del qual queda en mans de l’espectador. No es tracta tant d’investigar, però, sinó d’estar atent als detalls per adonar-se que enmig del desert emocional, de l'empatia en perill d'extinció, aquest film uruguaià és un despertador programat per treure'ns del malson just quan sembla que no queda esperança possible.

3. La història del camell que plora. Byambasuren Davaa i Luigi Falorni, 2003.

Aquesta no és una història de camells, sinó d'homes i dones. El paisatge subjugador en què es situa té ja un encant remot, però sota la pell ens trobem amb la vida d'un poble, les seves arrels, la seva economia i cultura. Allò que fa excel·lent la pel·lícula, allò que marca la diferència, és com a través d'ells filma amb mirada plana, directa, l'essencial de la vida. Una pel·lícula per pensar i per gaudir al mateix temps, una alenada d'aire fresc vinguda de molt lluny per parlar-nos a cau d'orella. Sssshhh... És la vida. És aquí. No la sents?

4. Triple agent. Eric Rohmer, 2004.

Els seguidors del mestre no ens sorprenem aquí radicalment: filmació precisa, sense adorns; dilemes morals, de confiança i sinceritat; temps rigorós; personatges de construcció perfecta; la presència de l'atzar; i l'argument com a un fil més de la teranyina de les nostres vides, i per tant, de la Història. No ens sorprenem, però sí que tornem a admirar-nos. No sé si Eric Rohmer és el més gran director de la història, però sí que és un dels que més estimo. Triple agent és el seu darrer regal, una obra mestra, perfecta en tot moment i fins a l'últim detall.

5. Laurel Canyon. Lisa Cholodenko, 2002

Diu Carlos Losilla a la seva crítica: "Sens dubte no tindreu gaires més oportunitats d'assaborir una pel·lícula tan intel·ligent, tan sensible, tan respectuosa cap als seus personatges i cap a l'espectador. I tot això sense aixecar la veu, sense formalismes inútils, amb una admirable discreció. (...) En efecte, Cholodenko, autora de la igualment interessant High Art, té un estil en aparença neutre, però d'una subtil precissió. Sempre va al gra, i les escenes abasten allò que han d'abastar i prou, en el to just entre l'explicitud i el suggeriment."

2003

1. La flor del mal. Claude Chabrol, 2003.

El millor Claude Chabrol assoleix la perfecció aquí amb una història perversa i encantadora, traçada amb la intel·ligència i precisió úniques d'un mestre de la posada en escena i de la direcció d'actors; del cinema, en definitiva. I què dir dels actors? Apunteu: Bernard Le Coq està impecable com el marit alcohòlic i descregut; Nathalie Baye, sensacional, broda el seu paper com a elegant i pragmàtica candidata a l'alcaldia; Suzanne Flon, la vella tieta, senzillament meravellosa, inoblidable; i finalment aquestes dues sorpreses, dos cracs de la interpretació, la parella de joves germanastres: Benoît Magimel, el fill retornat d'Amèrica, un encert ininterromput; i sobretot la revelació de l'any, aquesta incommensurable bellesa, aquesta alenada d'aire fresc que és Mélanie Doutey. És impossible no rendir-se al seu embruix, no gaudir de cada moment en què ella omple la pantalla. A ella es deuen els millors moments de la pel·lícula, escenes que estan entre els millors que mai he viscut en el cinema.

2. Un home sense passat. Aki Kaurismäki, 2002.

Veure una pel·lícula en finès, amb les seves vocals repetides (“ää”), sempre és un plaer. Un home sense passat és una història gairebé minimalista de recuperació del passat perdut, d'allò que ens fa ser nosaltres. El protagonista amnèsic retroba la vida a través d'un sopar, una música, un gest d'amistat, una engruna d'amor... compartits amb els personatges que l'envolten, en un entorn suburbial i pobre, un estrany paradís entre deixalles.

3. La vida mancha. Enrique Urbizu, 2003.

Un jove camioner addicte al pòquer, la seva dona que en pateix els estralls, i el seu germà misteriós i atractiu que reapareix per sorpresa després d'anys d'absència. Aquests són els vèrtexs d'un triangle desequilibrat i ple d'ombres. A mig camí entre la pel·lícula intimista i el millor cinema negre; o sigui, molt recomanable. Zay Nuba i José Coronado estan molt bé.

4. Dolls. Takeshi Kitano, 2002.

Com parlar desapassionadament de la immensa Dolls? Com raonar un torrent d'emoció pura? Si és impossible no enamorar-se de la protagonista quan la veiem riure abans del trencament; si sentim a dins la seva decepció, la pèrdua i la fugida sense destí ni retorn possible. La corda que lliga els amants perduts dibuixa en la neu les empremtes del seu patiment i sacrifici. Com és possible aconseguir imatges tan terribles i tan belles? La resposta la té Takeshi Kitano, que ha filmat la història d'amor extrema i inesborrable que havíem somiat tantes vegades. Perla feta de llàgrimes, estrella polar de la desesperança, Dolls mereix ser vista per tots els ulls i estimada per tots els cors del món.

5. Les invasions bàrbares. Denys Arcand, 2003.

Les invasions bàrbares parla de la vida amb una intel·ligència i un amor que m'enganxen des del primer minut. Tota la saviesa i el sentiment de Denys Arcand portada per uns actors sensacionals i amb un guió perfecte. Cal alguna cosa més per ser feliç?

Comentaris

Manué ha dit…
Daniel, en primer lugar, gracias por tus comentarios en mi blog de cine. Una lástima que no sepa catalán para poder disfrutar del tuyo.

Me gusta tu selección, sólo me sobra Dolls, que me pareció algo hueca y, sobre todo, Little Miss Sunshine, uno de los 3 o 4 timos cinematográficos del año pasado: una comedia familiar de Disney con palabras malsonantes para que veamos lo transgresor que es el cine independiente.
Daniel D.L. ha dit…
Dolls fue como uno de esos amores que no te dejan ver los defectos de la destinataria; no sé qué quedaría de ella tras un segundo visionado. Little Miss Sunshine me gustó mucho pero no especialmente por ser transgresora o la estúpida fama de independiente que en Hollywood le dan a las películas con poco presupuesto, sin Scarlett Johansson ni Natalie Portman y preferiblemente con algún gay. Ah y muchas veces he estado tentado de escribir un blog bilingüe o trilingüe pero me parece que el tiempo no me lo va a permitir, una lástima. Saludos!
Daniel D.L. ha dit…
El tiempo me ha convencido y Little Miss Sunshine se ha caído de la lista. Si fuese un periodista que publica sus listas en algún medio no podría hacerlo, pero aquí en mi blog mando yo. :-) El caso es que mantengo en IMDB listas de películas estrenadas según los años y a L.M.S. le he bajado la valoración a 7 (empezó teniendo un 9), con lo cuál pese a considerarla una buena película, la tengo que dejar fuera de las 5 mejores. De entre las de 8 que me quedaban he elegido "El caso Slevin". (Al sobresaliente ahora sólo llegan, del 2006, las 2 primeras.)

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…