"El niño pez" (Lucía Puenzo, 2009)

Parlen de cinema. Als blogs, als diaris, als festivals. Et posen aquell anunci de l'ESCAC que diu que te'n vas a dormir en tres plans i et lies amb la nòvia en tràveling circular i sembla que de sobte t'hagin d'entrar ganes de fer cinema. Et posen pels núvols a gent com Park Chang-wook, Kim Ki-duk... en fi. I veus quatre pel·lícules una mica diferents i ja sembla que ets cinèfil. Cinèfil, ja tenim una etiqueta.

Després arriba un dia Lucía Puenzo i fa XXY. I et parla de la diferència, de sentir-se estrany i de la dicotomia entre decidir o no, entre pactar amb el món o no i fins a on. I no tens ganes de plantejar-te si és una obra mestra o si mereix guanyar premis. Ni tan sols si Inés Efrón és una gran actriu (que ho és, evidentment) o no. Només tens ganes de submergir-te en aquest món, i no sortir-ne mai.

Però clar, en surts, una estona més tard. I a fora hi ha crítics que parlen de debuts prometedors mentre tu te'n tornes sol a casa.

I passa el temps i arriba un altre dia Lucía Puenzo i roda El niño pez. I tornes. Tornes a aquest món d'ombres i llum, tornes amb Inés Efrón, tornes a la riba on cada moviment i cada pla estan impregnats de poesia abrupta i dolçor inabastable. On el cinema assoleix una bellesa fosca que et canvia la manera de veure'l, et sobrepassa, et domina. El niño pez no és només una obra mestra, perquè no és només cinema. El niño pez explora el llenguatge íntim dels sentiments, dibuixant amb els llavis síl·labes noves que no pertanyen a cap paraula coneguda. A El niño pez, una vegada més, Lucía Puenzo filma a la vida i des de la vida, amb una veu preciosa i única.

Mikel Laboa cantava "Si li hagués tallat les ales hauria estat meu, no s'hauria escapat. Però aleshores hauria deixat de ser ocell. I jo el que estimava era l'ocell." I què passa quan estimes un peix? Potser vols seguir-lo, nedar més avall, més profund, per estar més a prop d'ell. Però allà falta l'oxigen...

I l'amor és difícil, i el passat importa, i a vegades les coses es compliquen. Però també a vegades, només a vegades...