BAFF 2009 (1): My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love
Porto quatre pel·lícules seguides que m'han encantat: Let the right one in (que he vist per segona vegada), El niño pez, i les dues que he vist al BAFF-Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Així dóna gust anar al cinema.
My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love (山のあなた〜徳市の恋; Katsuhito Ishii, 2008)
Dos homes xerren animadament mentre avancen per un camí de muntanya. Són cecs. Juguen a comptar a quants vidents adelanten. Intueixen la gent dels grups amb qui es creuen: saben quants són, i de quines edats aproximades. Senten la bellesa. El verd de les fulles. I saben que en un carruatge que els adelanta hi va una bellíssima dona de Tokyo. Senten el seu aroma, i amb ell nosaltres sentim el fluir de la vida.
No hi ha cap mena de dubte que Katsuhito Ishii és un dels noms a retenir dins el panorama cinematogràfic japonès. Si amb El sabor del te (茶の味 ,Cha no Aji, 2004) va recollir elogis potser excessivament entusiàstics pel seu retrat, en to diguem-ne de comèdia poètica, d'una família bastant friki, a My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love centra més la seva mirada en un ambient, temps i personatges que mereixen passar directament a formar part dels clàssics del cinema japonès... si no fos perquè han sortit exactament d'aquells. La pel·lícula és un remake de Anma to onna (Hiroshi Shimizu, 1938). Els massatgistes cecs i la misteriosa dona de Tokyo, els banys, els hostals de muntanya, ja són a la pel·lícula original, que no he vist.
Sigui com sigui, la mà d'Ishii es nota, d'una manera continguda, i aporta frescor i humor a aquesta història realment encantadora, relaxada, profunda i al mateix temps plena de bon rotllo. La cinematografia, el so i la música contribueixen a convertir la visió de My Darling of the Mountains... en una experiència alliberadora i inoblidable; sembla que tu mateix estiguis en aquella vila, prenent banys termals i deixant passar les hores. Hi ha història, però una que no esborra cap fragment de vida.
Seria injust no fer esment de la sensacional actuació de Tsuyoshi Kusanagi, l'invident Tokuichi del títol. Els seus gests d'intuïció i de defensa personal proporcionen alguns dels millors moments de la pel·lícula. D'altres els dóna el magnetisme i la mirada lluminosa de la dona de Tokyo que interpreta Maiko. Silencis, converses pausades, moviments subtils, escenes que són gairebé una dansa. Un film, en definitiva, ple de bellesa, una autèntica alenada d'aire fresc que, ni que sigui per fer justícia a la creació cinematogràfica, ens hauria de fer a tots rebuscar, entre els Mizoguchi, els Ozu i els Naruse, un DVD de l'original Anma to onna de Shimizu. En qualsevol cas, i passi el que passi, no li treurem ni un bri de mèrit estil·lístic a Ishii; ans al contrari, li restarem agraïts perquè ens ha regalat aquesta obra imprescindible.
My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love (山のあなた〜徳市の恋; Katsuhito Ishii, 2008)
Dos homes xerren animadament mentre avancen per un camí de muntanya. Són cecs. Juguen a comptar a quants vidents adelanten. Intueixen la gent dels grups amb qui es creuen: saben quants són, i de quines edats aproximades. Senten la bellesa. El verd de les fulles. I saben que en un carruatge que els adelanta hi va una bellíssima dona de Tokyo. Senten el seu aroma, i amb ell nosaltres sentim el fluir de la vida.
No hi ha cap mena de dubte que Katsuhito Ishii és un dels noms a retenir dins el panorama cinematogràfic japonès. Si amb El sabor del te (茶の味 ,Cha no Aji, 2004) va recollir elogis potser excessivament entusiàstics pel seu retrat, en to diguem-ne de comèdia poètica, d'una família bastant friki, a My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love centra més la seva mirada en un ambient, temps i personatges que mereixen passar directament a formar part dels clàssics del cinema japonès... si no fos perquè han sortit exactament d'aquells. La pel·lícula és un remake de Anma to onna (Hiroshi Shimizu, 1938). Els massatgistes cecs i la misteriosa dona de Tokyo, els banys, els hostals de muntanya, ja són a la pel·lícula original, que no he vist.
Sigui com sigui, la mà d'Ishii es nota, d'una manera continguda, i aporta frescor i humor a aquesta història realment encantadora, relaxada, profunda i al mateix temps plena de bon rotllo. La cinematografia, el so i la música contribueixen a convertir la visió de My Darling of the Mountains... en una experiència alliberadora i inoblidable; sembla que tu mateix estiguis en aquella vila, prenent banys termals i deixant passar les hores. Hi ha història, però una que no esborra cap fragment de vida.
Seria injust no fer esment de la sensacional actuació de Tsuyoshi Kusanagi, l'invident Tokuichi del títol. Els seus gests d'intuïció i de defensa personal proporcionen alguns dels millors moments de la pel·lícula. D'altres els dóna el magnetisme i la mirada lluminosa de la dona de Tokyo que interpreta Maiko. Silencis, converses pausades, moviments subtils, escenes que són gairebé una dansa. Un film, en definitiva, ple de bellesa, una autèntica alenada d'aire fresc que, ni que sigui per fer justícia a la creació cinematogràfica, ens hauria de fer a tots rebuscar, entre els Mizoguchi, els Ozu i els Naruse, un DVD de l'original Anma to onna de Shimizu. En qualsevol cas, i passi el que passi, no li treurem ni un bri de mèrit estil·lístic a Ishii; ans al contrari, li restarem agraïts perquè ens ha regalat aquesta obra imprescindible.
Comentaris