Ves al contingut principal

BAFF 2009 (1): My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love

Porto quatre pel·lícules seguides que m'han encantat: Let the right one in (que he vist per segona vegada), El niño pez, i les dues que he vist al BAFF-Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Així dóna gust anar al cinema.



My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love (山のあなた〜徳市の恋; Katsuhito Ishii, 2008)

Dos homes xerren animadament mentre avancen per un camí de muntanya. Són cecs. Juguen a comptar a quants vidents adelanten. Intueixen la gent dels grups amb qui es creuen: saben quants són, i de quines edats aproximades. Senten la bellesa. El verd de les fulles. I saben que en un carruatge que els adelanta hi va una bellíssima dona de Tokyo. Senten el seu aroma, i amb ell nosaltres sentim el fluir de la vida.

No hi ha cap mena de dubte que Katsuhito Ishii és un dels noms a retenir dins el panorama cinematogràfic japonès. Si amb El sabor del te (茶の味 ,Cha no Aji, 2004) va recollir elogis potser excessivament entusiàstics pel seu retrat, en to diguem-ne de comèdia poètica, d'una família bastant friki, a My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love centra més la seva mirada en un ambient, temps i personatges que mereixen passar directament a formar part dels clàssics del cinema japonès... si no fos perquè han sortit exactament d'aquells. La pel·lícula és un remake de Anma to onna (Hiroshi Shimizu, 1938). Els massatgistes cecs i la misteriosa dona de Tokyo, els banys, els hostals de muntanya, ja són a la pel·lícula original, que no he vist.

Sigui com sigui, la mà d'Ishii es nota, d'una manera continguda, i aporta frescor i humor a aquesta història realment encantadora, relaxada, profunda i al mateix temps plena de bon rotllo. La cinematografia, el so i la música contribueixen a convertir la visió de My Darling of the Mountains... en una experiència alliberadora i inoblidable; sembla que tu mateix estiguis en aquella vila, prenent banys termals i deixant passar les hores. Hi ha història, però una que no esborra cap fragment de vida.

Seria injust no fer esment de la sensacional actuació de Tsuyoshi Kusanagi, l'invident Tokuichi del títol. Els seus gests d'intuïció i de defensa personal proporcionen alguns dels millors moments de la pel·lícula. D'altres els dóna el magnetisme i la mirada lluminosa de la dona de Tokyo que interpreta Maiko. Silencis, converses pausades, moviments subtils, escenes que són gairebé una dansa. Un film, en definitiva, ple de bellesa, una autèntica alenada d'aire fresc que, ni que sigui per fer justícia a la creació cinematogràfica, ens hauria de fer a tots rebuscar, entre els Mizoguchi, els Ozu i els Naruse, un DVD de l'original Anma to onna de Shimizu. En qualsevol cas, i passi el que passi, no li treurem ni un bri de mèrit estil·lístic a Ishii; ans al contrari, li restarem agraïts perquè ens ha regalat aquesta obra imprescindible.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…