19 de novembre 2008

Sitges 2008 (i 5): Let the right one in

Ha acabat el festival. Tinc el cotxe aparcat a l'extrem nord del poble; al meu costat, un camí s'endinsa per camps completament foscos a aquestes hores; més enllà, unes urbanitzacions espectrals s'enfilen pels primers turons del Garraf.

Em quedo un moment dret, contemplant la foscor. Un aire fred ve d'ella cap a mi. Només els estels ens vigilen. Quin llenguatge podem parlar a la frontera entre la llum i la fosca?

És hora de tornar.

Una estona abans, Let the right one in. Sens dubte, el millor final possible.

Let the right one in (Låt den rätte komma in, Tomas Alfredson, 2008)

Si dic que Let the right one in serà un clàssic, una pel·lícula de referència per a les futures generacions d'amants del cinema fantàstic, no estaré exagerant. Però si afegeixo que Let the right one in trascendeix els límits del gènere i és una obra significativa del cinema europeu del nostre temps, no serà menys cert. Si a més dic que una gran part del mèrit cal atorgar-lo a la novel·la en què està basada, de John Ajvide Lindkvist, no seré pas massa agosarat.

Per tant, ho diré.

Let the right one in serà un clàssic, una pel·lícula de referència per a les futures generacions d'amants del cinema fantàstic. Trascendeix els límits del gènere i és una obra significativa del cinema europeu del nostre temps. Una gran part del mèrit cal atorgar-lo a la novel·la en què està basada, de John Ajvide Lindkvist.

Què tal? Bé, no?

Amb aquesta darrera observació el lector no ha d'inferir que la pel·lícula no aporta cap valor propi, ans al contrari, n'és plena. Ja per començar el guió és del propi Lindkvist. I per continuar, resulta que la novel·la en qüestió ha estat un èxit massiu a Suècia, i sembla que de forma plenament justificada. Ja que no puc llegir suec, les primeres pàgines de l'edició espanyola em donen aquesta sensació.

A més del guió de Lindkvist i la direcció, depurada, naturalista, d'Alfredson, cal destacar el disseny de producció d'Eva Noren i la fantàstica cinematografia de Hoyte van Hoytema. I també, és clar, les interpretacions excepcionals de Kare Hedebrant i Lina Leandersson.

No vull dir gaire cosa més sobre la pel·lícula. Primera perquè cada cop m'agrada menys això de que les crítiques de cinema expliquin, a vegades, fins al 75% de la pel·lícula; algunes, com a deferència, diuen que "no comentaran" l'escena dels dos minuts finals, com si això arreglés el desastre d'haver explicat massa elements de la narració. Segona perquè tampoc no sé ben bé què dir-ne. A mi em va encantar, però si al lector d'aquest blog no li agrada, tal dia farà un any.

D'altres crítiques

Us recomano que no llegiu cap crítica ni reportatge de la pel·lícula abans de veure-la. Per compensar una mica el dejú informatiu dels qui segueixin el meu consell, acabo aquest comentari amb alguns fragments, molt triats, d'algunes crítiques que es poden trobar a la xarxa. No les llegeixis (no segueixis els enllaços) abans de veure la pel·lícula. He avisat.

"(...) please be sure to keep an eyeball out for this one, horror fans. Let the Right One In is very smart, very sweet, very sick, and very special indeed." és la conclusió de Scott Weinberg a Cinematical.

"Otherworldly child actors Hedebrant and Leandersson perfectly embody their roles. Their opposite looks are used as elements of production design by Eva Noren, who brilliantly contrasts darkness and light." diu encertadament Alyssa Simon a Festival Central (powered by Variety).

"The title of the spectrally beautiful Swedish [...] movie "Let the Right One In" comes from a song by Morrissey, a romantic fatalist who would surely appreciate this darkly perverse love story. Let the right one in, he sings in "Let the Right One Slip In." I'd say you were within your rights to bite/The right one and say, 'What kept you so long?'", ens il·lustra Manohla Dargis a The New York Times.

2 comentaris:

oriol ha dit...

Hola, què tal? Primer de tot felicitar-te pel teu blog, que m'agrada molt.

Ja veig que ets una de les poques persones del nostre país que ha pogut veure al cinema "Let the right one in". Quina envenja que em fas! Mentre espero que algun dia l'estrenin a casa nostra, em conformo llegint el llibre ("Déjame entrar" Espasa 2008). No sé si a tu et passa, però a mi sovint em costat trobar llibres que "m'enganxin", però aquest em té totalment atrapat. A més de ser una de les històries més sorprenents i originals que he llegit en molt de temps, també està molt ben escrita. Com bé dius en el teu comentari, que m'ha agradat molt, "Let the right one in" trascendeix els límits del gènere. I jo em moro de ganes de veure la pel·li.

Fins aviat!

Oriol Mallol

Daniel Daranas ha dit...

Hola Oriol! Quina sorpresa agradable llegir un comentari teu aquí. M'alegro que t'agradi el meu blog, gràcies pel teu comentari.

A la pàgina web que enllaço a l'article vaig començar a llegir "Déjame entrar" i realment em va captivar. Coneixent la història i tot, tinc unes ganes boges de llegir aquest llibre.

Espero que la peli t'agradi, quan l'estrenin. A Sitges érem uns quants (bastants, l'Auditori feia goig), però tranquil que arribarà segur a les sales convencionals, en algun moment del 2009.

Fins aviat!