04 de novembre 2008

Sitges 2008 (4): The Sky Crawlers



Les cares B de Flying Saucer Attack. Les remescles de Protection. Els contes d'El llano en llamas. Els pensaments de l'ase amic de Philémon. Les primeres pel·lícules de Hal Hartley. Consulta a Ripseu. Els concerts d'Anari. Els primers discs de Sr. Chinarro. Les butaques de darrera del Retiro. La Cala Morisca. La noia que et quedes mirant perquè sembla diferent.

I The Sky Crawlers.

The Sky Crawlers (スカイ・クロラ Sukai Kurora; Mamoru Oshii, 2008)

Veient The Sky Crawlers des de la virginitat informativa, i sense conèixer Mamoru Oshii, podria pensar-se que és una obra trencadora amb què un jove agosarat pretén fer-se un lloc dins el concorregut món del cinema japonès d'animació. Una senzilla consulta a IMDB, però, ens aclarirà que Oshii ha signat ja més d'una vintena de pel·lícules, entre les quals les sagues de Ghost in the Shell i Urusei Yatsura; a part de la interessant Avalon.

The Sky Crawlers (スカイ・クロラ) és una sèrie de novel·les japoneses de Hiroshi Mori, publicada inicialment el 2001. Segueix les aventures d'un grup de joves pilots que lliuren batalles aèries en un període d'ucronia.

Fins aquí, tot normal. No he llegit les novel·les de Mori, però estic segur que ja inclouen els elements dramàtics, poètics i filosòfics que sintetitza Oshii en aquesta fantàstica pel·lícula. La pròpia identitat, el pas del temps, l'absurditat de l'ordre i la solitud de l'individu enmig de la Història es retraten amb un to mesurat i un ritme lent, assolint un resultat ben curiós. Lluny d'enlluernar, la pel·lícula gairebé sembla que vulgui passar sense fer soroll per davant dels ulls de l'espectador. Però entre les tonalitats i l'estil senzill del seu dibuix, una música encertada com poques vegades he vist al cinema i uns personatges completament fora del que és comú, aconsegueix assolir moments de gran bellesa i intensitat emocional. La contenció formal acaba generant un contrast amb l'emoció interior que és fàcil que es traslladi a l'espectador; si més no, això és el que em va passar.

El vespre d'un dilluns laborable d'octubre a Sitges, ja deixat enrera un cap de setmana brillant (Freedom, Evangelion 1.0 You Are Not Alone), sense ningú amb qui fer cap cervesa, The Sky Crawlers va trobar un lloc que resumeix la seva mateixa raó de ser: La d'oferir una experiència original i diferent, una de les més especials que he viscut al Festival de Sitges en qualsevol de les seves edicions. Una obra que sorgeix d'un moment únic en un artista, i que t'arriba a tu en un altre moment que aconsegueix de fer també únic: Què més es pot demanar?

Ah, i els qui van marxar abans que acabessin els títols de crèdit es van perdre una escena que altera el final.

4 comentaris:

Calitja ha dit...

perdó..? has dit que hi havia una escena al final de la peli que n¡alterava el final..? és que.. diguéssism que dels 8 que anàvem... mínim 4 ens vam rallar bastant amb la peli... i vamos.. vam marxar tan punts va acabar... ^^¡

Daniel Daranas ha dit...

Uh? Ah?... Ostres! Una lectora al blog! ;)

Doncs m'ho vaig imaginar - que la pel·lícula "no et va entusiasmar", diguem-ho així ;) - llegint el teu Fotolog, Natàlia, el que passa és que allà no puc comentar :)

Et responc per missatge el que passa a l'última escena per no explicar final al meu blog, que és pecat :)

I en el cine com en tot l'art ja se sap que és qüestió de gustos... que tampoc no es pot raonar gaire...

Calitja ha dit...

si mira.. detant en tant recordo el meu blog.. i em poso a mirar el teu :p

gràcies per la respostaaa!!

Daniel Daranas ha dit...

Ja has vist el que surt a la part inferior de la columna de la dreta? :)