22 de novembre 2009

"El meu veí Totoro" (Hayao Miyazaki, 1988)


El 16 d'abril del 1988 s'estrenà a Japó El meu veí Totoro (となりのトトロ Tonari no Totoro). La pel·lícula no es va estrenar a un altre país fins al 1993, als Estats Units. L'estrena europea fou a França, l'any 1999. Finalment, a la tardor del 2009 ha arribat a les nostres pantalles. Tot i que naturalment ja es podia trobar en dvd, jo l'he descoberta als cinemes Icària.

La petita Mei i la seva germana gran Satsuki (els noms de les dues nenes signifiquen el mateix: maig) arriben amb el seu pare a una nova casa enmig del camp, on s'instal·laran. La casa és bonica, tot i que els nous inquilins de seguida observen que una reforma li aniria la mar de bé. La seva mare no pot ser amb tots ells per motius que sabrem més endavant. En aquest apacible entorn rural, les nenes no trigaran a trobar-se amb algunes sorpreses.

A qualsevol altra banda la sinopsi arribaria una mica més enllà, però aquí no ho farem. Aplico el criteri de no aixafar els bons moments de les pel·lícules, i aquesta és una successió contínua de bons moments, i per tant les primeres incògnites, per senzilles que siguin, ja val la pena de respectar-les.

Pensem-hi un moment, però: una imatge d'un pare amb dues nenes que arriben a una nova llar; i això en una pel·lícula infantil japonesa del 1988. L'absència de la mare, ressaltada pel fet que els protagonistes no l'esmentin (si no recordo malament) en les primeres seqüències, serà sens dubte percebuda pel públic, i la incògnita sobrevolarà uns minuts meravellosos que, en contrast amb això, són dels més alegres i desenfadats de l'obra.

Els personatges esmentats, junt amb d'altres com el noi veí, Kanta, o la senyora gran, són creacions inspirades i riques en matisos. La noblesa i bondat de cor de tots ells és combinada brillantment amb pinzellades d'orgull, timidesa, diversió, preocupació, serenor i valentia davant dels problemes.

Història d'infantesa i descoberta d'un món diferent, de gent bona i sentit del deure, d'aventura trobada al costat de casa, de valentia davant d'allò desconegut; El meu veí Totoro es totes aquestes coses i quelcom més. És un sorprenent viatge al fantàstic i també una cant a la natura i a tot allò pròxim; és per a nens i per a adults, fa riure i emociona, i sobretot ens fa observar allò essencial, la plenitud de cada moment.

A El meu veí Totoro cada decisió és encertada, cada seqüència un motiu d'admiració. D'entre totes, l'escena a la parada de l'autobús sota la pluja és, per la intensitat, per la indescriptible bellesa, de les que es queden gravades a la retina per sempre. Moments com aquest fan d'El meu veí Totoro una de les estrelles més brillants d'aquest cel cinematogràfic que han pintat amb traç ferm, amb el pinzell amarat de talent i màgia, uns pocs escollits, encantadors de somnis, genis com Hayao Miyazaki.

Avui hem conegut Totoro. I ha estat fantàstic.

1 comentari:

Anònim ha dit...

És una de les meves pelicules preferides...Jo la vaig descobrir ja fa molt anys gràcies a TV3 i em va convertir en un debot de Ayao Miyazaki ja de petit. La tinc en VHS i un cassette de la BSO. Impressionant