Ves al contingut principal

"El meu veí Totoro" (Hayao Miyazaki, 1988)


El 16 d'abril del 1988 s'estrenà a Japó El meu veí Totoro (となりのトトロ Tonari no Totoro). La pel·lícula no es va estrenar a un altre país fins al 1993, als Estats Units. L'estrena europea fou a França, l'any 1999. Finalment, a la tardor del 2009 ha arribat a les nostres pantalles. Tot i que naturalment ja es podia trobar en dvd, jo l'he descoberta als cinemes Icària.

La petita Mei i la seva germana gran Satsuki (els noms de les dues nenes signifiquen el mateix: maig) arriben amb el seu pare a una nova casa enmig del camp, on s'instal·laran. La casa és bonica, tot i que els nous inquilins de seguida observen que una reforma li aniria la mar de bé. La seva mare no pot ser amb tots ells per motius que sabrem més endavant. En aquest apacible entorn rural, les nenes no trigaran a trobar-se amb algunes sorpreses.

A qualsevol altra banda la sinopsi arribaria una mica més enllà, però aquí no ho farem. Aplico el criteri de no aixafar els bons moments de les pel·lícules, i aquesta és una successió contínua de bons moments, i per tant les primeres incògnites, per senzilles que siguin, ja val la pena de respectar-les.

Pensem-hi un moment, però: una imatge d'un pare amb dues nenes que arriben a una nova llar; i això en una pel·lícula infantil japonesa del 1988. L'absència de la mare, ressaltada pel fet que els protagonistes no l'esmentin (si no recordo malament) en les primeres seqüències, serà sens dubte percebuda pel públic, i la incògnita sobrevolarà uns minuts meravellosos que, en contrast amb això, són dels més alegres i desenfadats de l'obra.

Els personatges esmentats, junt amb d'altres com el noi veí, Kanta, o la senyora gran, són creacions inspirades i riques en matisos. La noblesa i bondat de cor de tots ells és combinada brillantment amb pinzellades d'orgull, timidesa, diversió, preocupació, serenor i valentia davant dels problemes.

Història d'infantesa i descoberta d'un món diferent, de gent bona i sentit del deure, d'aventura trobada al costat de casa, de valentia davant d'allò desconegut; El meu veí Totoro es totes aquestes coses i quelcom més. És un sorprenent viatge al fantàstic i també una cant a la natura i a tot allò pròxim; és per a nens i per a adults, fa riure i emociona, i sobretot ens fa observar allò essencial, la plenitud de cada moment.

A El meu veí Totoro cada decisió és encertada, cada seqüència un motiu d'admiració. D'entre totes, l'escena a la parada de l'autobús sota la pluja és, per la intensitat, per la indescriptible bellesa, de les que es queden gravades a la retina per sempre. Moments com aquest fan d'El meu veí Totoro una de les estrelles més brillants d'aquest cel cinematogràfic que han pintat amb traç ferm, amb el pinzell amarat de talent i màgia, uns pocs escollits, encantadors de somnis, genis com Hayao Miyazaki.

Avui hem conegut Totoro. I ha estat fantàstic.

Comentaris

Anònim ha dit…
És una de les meves pelicules preferides...Jo la vaig descobrir ja fa molt anys gràcies a TV3 i em va convertir en un debot de Ayao Miyazaki ja de petit. La tinc en VHS i un cassette de la BSO. Impressionant

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…