26 de juliol 2009

"Ex" (Fausto Brizzi, 2009)


Després de veure una ratxa de bones pel·lícules inusualment llarga (Let the right one in, El niño pez, La belle personne, el BAFF, Les chansons d'amour), els 87 desesperants minuts de V.O.S. (Cesc Gay, 2009; comentari encertat aquí, no val la pena afegir res més) em van retornar a la crua realitat. Per sort, Ex ha tornat a aixecar el llistó.

Sense ser una pel·lícula perfecta, Ex se't guanya amb personatges que et pots creure en lloc d'odiar, amb intèrprets que saben estar al seu lloc en cada moment i no posant la mateixa cara d'amargat a cada escena, amb emoció, amb històries interessants que et fan somriure, t'entristeixen o et provoquen riallades segons el moment.

Perquè Ex, diguem-ho alt i clar, està viva, i en això tan senzill i a vegades tan difícil d'assolir rau la clau de l'èxit: si tens ganes de conèixer els personatges, si te n'aniries amb ells de copes, els bufetejaries en algun moment, els abraçaries, riuries amb ells o els besaries, si passa això ja hi ha mig partit guanyat; ja només cal respectar la dinàmica de les pròpies històries, no trepitjar-les, deixar que creixin i que com rius avancin, de forma natural, fins a trobar el seu mar.

Ex és com aquella noia que t'agrada encara més quan en coneixes els defectes. Hem vist mil vegades històries corals, com hem fet mil vegades sopars o sortides de copes i només algunes, no saps ben bé per què, són especials i diferents. Ex és comercial i tot i així fresca. Quan es posa més pel·liculera (aquelles escales d'aeroport) encara et posa més dins la història, i això vol dir que alguna cosa està ben feta.

Ex conté cançons precioses, personatges fàcils d'estimar malgrat els seus molts defectes, amors d'ahir, avui i demà, esperances, il·lusions, pors... Ex ens deixa, després de 120 minuts de bona comèdia, amb un somriure a la boca i el desig que a fora de la sala continuï la pel·lícula.

2 comentaris:

Alegria De La Huerta ha dit...

Bé, tot i no estar d'acord amb el que es refereix a VOSE... per la resta, Ex sí em va agradar. Em va fascinar la velocitat de la pel·lícula, no et deixa sortir-te'n de la història. Et quedes amb la boca oberta veient aparèixer més i més personatges fins que no acabes de descobrir totes les relacions que hi ha entre ells. Faig apologia, com sempre, de la versió original perquè sinó et perds molt. Alguns dels subtítols ja estaven mal traduïts així que ja no vull ni imaginar-me la versió doblada, que estic segura que també li ha de treure la força i histrionisme que té ja la llengua italiana. És tot un conjunt de tòpics però ben portats, al cap i a la fi quan vas a veure la peli ja t'ho imagines. En cadascun dels personatges pots veure cadascuna de les cares dels italians. Genial per passar l'estona i riure!

NuNa ha dit...

Tinc ganes de veure-la. Moltes! (i més ara) :)