Ves al contingut principal

"Ex" (Fausto Brizzi, 2009)


Després de veure una ratxa de bones pel·lícules inusualment llarga (Let the right one in, El niño pez, La belle personne, el BAFF, Les chansons d'amour), els 87 desesperants minuts de V.O.S. (Cesc Gay, 2009; comentari encertat aquí, no val la pena afegir res més) em van retornar a la crua realitat. Per sort, Ex ha tornat a aixecar el llistó.

Sense ser una pel·lícula perfecta, Ex se't guanya amb personatges que et pots creure en lloc d'odiar, amb intèrprets que saben estar al seu lloc en cada moment i no posant la mateixa cara d'amargat a cada escena, amb emoció, amb històries interessants que et fan somriure, t'entristeixen o et provoquen riallades segons el moment.

Perquè Ex, diguem-ho alt i clar, està viva, i en això tan senzill i a vegades tan difícil d'assolir rau la clau de l'èxit: si tens ganes de conèixer els personatges, si te n'aniries amb ells de copes, els bufetejaries en algun moment, els abraçaries, riuries amb ells o els besaries, si passa això ja hi ha mig partit guanyat; ja només cal respectar la dinàmica de les pròpies històries, no trepitjar-les, deixar que creixin i que com rius avancin, de forma natural, fins a trobar el seu mar.

Ex és com aquella noia que t'agrada encara més quan en coneixes els defectes. Hem vist mil vegades històries corals, com hem fet mil vegades sopars o sortides de copes i només algunes, no saps ben bé per què, són especials i diferents. Ex és comercial i tot i així fresca. Quan es posa més pel·liculera (aquelles escales d'aeroport) encara et posa més dins la història, i això vol dir que alguna cosa està ben feta.

Ex conté cançons precioses, personatges fàcils d'estimar malgrat els seus molts defectes, amors d'ahir, avui i demà, esperances, il·lusions, pors... Ex ens deixa, després de 120 minuts de bona comèdia, amb un somriure a la boca i el desig que a fora de la sala continuï la pel·lícula.

Comentaris

Bé, tot i no estar d'acord amb el que es refereix a VOSE... per la resta, Ex sí em va agradar. Em va fascinar la velocitat de la pel·lícula, no et deixa sortir-te'n de la història. Et quedes amb la boca oberta veient aparèixer més i més personatges fins que no acabes de descobrir totes les relacions que hi ha entre ells. Faig apologia, com sempre, de la versió original perquè sinó et perds molt. Alguns dels subtítols ja estaven mal traduïts així que ja no vull ni imaginar-me la versió doblada, que estic segura que també li ha de treure la força i histrionisme que té ja la llengua italiana. És tot un conjunt de tòpics però ben portats, al cap i a la fi quan vas a veure la peli ja t'ho imagines. En cadascun dels personatges pots veure cadascuna de les cares dels italians. Genial per passar l'estona i riure!
NuNa ha dit…
Tinc ganes de veure-la. Moltes! (i més ara) :)

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…