06 de juliol 2009

"Pale Fire" (Vladimir Nabokov, 1962)


Pale Fire, Vladimir Nabokov, 1962. Vintage International, 1st Edition, 1989.
Quantes incògnites neixen en traduir una obra. Hem d'escriure Pàl·lid foc, per ser fidels a la literalitat del títol original, o Foc pàl·lid, perquè en català els adjectius van després del substantiu en el registre neutre, i es posen davant habitualment per assolir un registre més literari? Si diem Pàl·lid foc estem prenent una opció sense cap base a l'original, ja que en anglès cal posar l'adjectiu sempre en primer lloc. Jo m'inclino per l'opció més natural, Foc pàl·lid (que coincideix amb la que va escollir Edicions 62 el 1992, en publicar la traducció catalana de la novel·la de Nabokov).

Aquests comentaris sobre la traducció són una mostra de com l'accés a un text, i qualsevol acció que fem sobre el mateix, implica la introducció d'un nou punt de vista. I en el cas del llibre que ens ocupa és escaient dir, a qui vulgui introduir un nou punt de vista: benvingut al club.

En efecte, Pale Fire, monstre de quatre caps, és un recull complex i difícil d'entendre a la primera lectura de veus, de visions diferents sobre la realitat, o la metarealitat, del text. Els quatre caps que esmento són, a nivell estructural, les quatre parts diferenciades de què consta el text. En primer lloc un Prefaci on unprofessor universitari, el Dr. Charles Kinbote, ens assabenta del text que tenim a les mans; nominalment, de fet, ens està presentant la segona part, Foc pàl·lid: Un poema en quatre càntics (Pale Fire: A poem in four cantos). Kinbote ens fa saber que ell ha estat el dipositari del poema, obra pòstuma dels seu amic en els últims temps, el poeta i també professor John Francis Shade, la finalització del qual pràcticament va coincidir amb la mort sobtada d'aquest. Kinbote es declara admirador de Shade i narra com ha procedit, amb el permís de la seva vídua, a editar el text, afegint-hi un extens Comentari que conforma la tercera part del volum, en forma de notes a les diferents línies de l'esmentat poema. Per últim, tanca el volum un Índex de noms, bàsicament de personatges i llocs.

Als dos minuts de comprar el llibre i per poc que el manegi el lector s'adonarà que l'extensió del comentari és molt superior a la del poema en si (que és de 999 versos). Quines veritats ocultes ens descobrirà el comentari de Kinbote? No estic explicant res que el lector no sàpiga després de les tres o quatre primeres pàgines. Ni aniré més enllà.

Un primer i evident punt d'interès de l'obra és que introdueix una tria en el lector: ens adonem que podem llegir el llibre com a mínim de tres maneres diferents. Llegim primer el poema sencer, i després tots els comentaris? O anem seguint els versos del poema, numerats, i cada vegada que algun tingui una nota associada al comentari, la llegim? O llegim primer totes les notes, i després el poema? Consultem l'índex de persones i llocs si tenim dubtes, o esperem al final? En l'era d'internet l'hipertext s'ha popularitzat, però als anys seixanta no era gaire habitual tenir tries d'aquestes.

La meva tria va ser llegir el llibre en l'ordre físic de les pàgines, és a dir, tal i com vénen. No vaig fer cas a la recomanació de Kinbote en el prefaci de llegir primer les seves notes, després el poema acompanyant-lo de les notes tal i com anessin arribant, i després de nou les notes, per acabar de consolidar el seu coneixement. No hi ha dubte que si ho hagués fet m'hauria assabentat d'alguna cosa més. Perquè els misteris de Pale Fire són com nines russes, amagades unes dins de les altres: cal adonar-se dels més evidents, però la satisfacció del lector en fer-ho pot arribar a ser enganyosa; queda molt per descobrir, només una part de l'iceberg surt per sobre de la superfície.

Una estructura enigmàtica. Una història estranyament encantadora succeïda en una llunyana terra del nord. L'enyorada joventut, o potser la llibertat anhelada? Records o desitjos? Intriga política i/o deliri de grandesa? Abnegació o vampirisme artístic? Narrador o...?

Cal llegir Pale Fire, cal rellegir-la i pensar-hi, fins al final, dedicar un temps a desxifrar part de la seva maranya de pistes, i després, només després, anar a les anàlisis (especialment, des d'aquest enllaç, llegir amb atenció la de Josh Kaplan - però després, sempre després) i també l'article de Wikipedia, que enriquiran la comprensió i obriran nous interrogants, a no ser que el lector sigui un geni i ja els hagi trobat pel seu compte.

Un valor que vull donar a aquest blog és que tots els meus comentaris sobre obres puguin ser llegits pels qui no coneixen l'obra de què s'està parlant, i en complica l'escriptura en un sentit però també l'abreuja, ja que aviat arriba un moment en què considero que no cal dir més. En parlar de Pale Fire més que mai, però, sento a prop l'abisme de text, i em preocupa trair algun aspecte del seu esperit. I és que Pale Fire és al mateix temps afirmació i pregunta, relat i qüestionament de la possibilitat d'un punt de vista no ja objectiu o imparcial, sinó simplement realista.

És prou fidel el meu comentari? Vol ser-ho? Què l'ha motivat? És millor que ho deixem aquí, amb l'emoció de les incògnites; no fos cas que descobríssim, en resoldre-les, que el que realment ens interessava era plantejar-les.