Ves al contingut principal

"Pale Fire" (Vladimir Nabokov, 1962)


Pale Fire, Vladimir Nabokov, 1962. Vintage International, 1st Edition, 1989.
Quantes incògnites neixen en traduir una obra. Hem d'escriure Pàl·lid foc, per ser fidels a la literalitat del títol original, o Foc pàl·lid, perquè en català els adjectius van després del substantiu en el registre neutre, i es posen davant habitualment per assolir un registre més literari? Si diem Pàl·lid foc estem prenent una opció sense cap base a l'original, ja que en anglès cal posar l'adjectiu sempre en primer lloc. Jo m'inclino per l'opció més natural, Foc pàl·lid (que coincideix amb la que va escollir Edicions 62 el 1992, en publicar la traducció catalana de la novel·la de Nabokov).

Aquests comentaris sobre la traducció són una mostra de com l'accés a un text, i qualsevol acció que fem sobre el mateix, implica la introducció d'un nou punt de vista. I en el cas del llibre que ens ocupa és escaient dir, a qui vulgui introduir un nou punt de vista: benvingut al club.

En efecte, Pale Fire, monstre de quatre caps, és un recull complex i difícil d'entendre a la primera lectura de veus, de visions diferents sobre la realitat, o la metarealitat, del text. Els quatre caps que esmento són, a nivell estructural, les quatre parts diferenciades de què consta el text. En primer lloc un Prefaci on unprofessor universitari, el Dr. Charles Kinbote, ens assabenta del text que tenim a les mans; nominalment, de fet, ens està presentant la segona part, Foc pàl·lid: Un poema en quatre càntics (Pale Fire: A poem in four cantos). Kinbote ens fa saber que ell ha estat el dipositari del poema, obra pòstuma dels seu amic en els últims temps, el poeta i també professor John Francis Shade, la finalització del qual pràcticament va coincidir amb la mort sobtada d'aquest. Kinbote es declara admirador de Shade i narra com ha procedit, amb el permís de la seva vídua, a editar el text, afegint-hi un extens Comentari que conforma la tercera part del volum, en forma de notes a les diferents línies de l'esmentat poema. Per últim, tanca el volum un Índex de noms, bàsicament de personatges i llocs.

Als dos minuts de comprar el llibre i per poc que el manegi el lector s'adonarà que l'extensió del comentari és molt superior a la del poema en si (que és de 999 versos). Quines veritats ocultes ens descobrirà el comentari de Kinbote? No estic explicant res que el lector no sàpiga després de les tres o quatre primeres pàgines. Ni aniré més enllà.

Un primer i evident punt d'interès de l'obra és que introdueix una tria en el lector: ens adonem que podem llegir el llibre com a mínim de tres maneres diferents. Llegim primer el poema sencer, i després tots els comentaris? O anem seguint els versos del poema, numerats, i cada vegada que algun tingui una nota associada al comentari, la llegim? O llegim primer totes les notes, i després el poema? Consultem l'índex de persones i llocs si tenim dubtes, o esperem al final? En l'era d'internet l'hipertext s'ha popularitzat, però als anys seixanta no era gaire habitual tenir tries d'aquestes.

La meva tria va ser llegir el llibre en l'ordre físic de les pàgines, és a dir, tal i com vénen. No vaig fer cas a la recomanació de Kinbote en el prefaci de llegir primer les seves notes, després el poema acompanyant-lo de les notes tal i com anessin arribant, i després de nou les notes, per acabar de consolidar el seu coneixement. No hi ha dubte que si ho hagués fet m'hauria assabentat d'alguna cosa més. Perquè els misteris de Pale Fire són com nines russes, amagades unes dins de les altres: cal adonar-se dels més evidents, però la satisfacció del lector en fer-ho pot arribar a ser enganyosa; queda molt per descobrir, només una part de l'iceberg surt per sobre de la superfície.

Una estructura enigmàtica. Una història estranyament encantadora succeïda en una llunyana terra del nord. L'enyorada joventut, o potser la llibertat anhelada? Records o desitjos? Intriga política i/o deliri de grandesa? Abnegació o vampirisme artístic? Narrador o...?

Cal llegir Pale Fire, cal rellegir-la i pensar-hi, fins al final, dedicar un temps a desxifrar part de la seva maranya de pistes, i després, només després, anar a les anàlisis (especialment, des d'aquest enllaç, llegir amb atenció la de Josh Kaplan - però després, sempre després) i també l'article de Wikipedia, que enriquiran la comprensió i obriran nous interrogants, a no ser que el lector sigui un geni i ja els hagi trobat pel seu compte.

Un valor que vull donar a aquest blog és que tots els meus comentaris sobre obres puguin ser llegits pels qui no coneixen l'obra de què s'està parlant, i en complica l'escriptura en un sentit però també l'abreuja, ja que aviat arriba un moment en què considero que no cal dir més. En parlar de Pale Fire més que mai, però, sento a prop l'abisme de text, i em preocupa trair algun aspecte del seu esperit. I és que Pale Fire és al mateix temps afirmació i pregunta, relat i qüestionament de la possibilitat d'un punt de vista no ja objectiu o imparcial, sinó simplement realista.

És prou fidel el meu comentari? Vol ser-ho? Què l'ha motivat? És millor que ho deixem aquí, amb l'emoció de les incògnites; no fos cas que descobríssim, en resoldre-les, que el que realment ens interessava era plantejar-les.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…