Ves al contingut principal

"Paranoid Park" (Gus Van Sant, 2007)


Anar a veure una pel·lícula de Gus Van Sant, com a mínim una de les "rares" (Elephant, Gerry, Last Days, Paranoid Park) és sempre una experiència diferent, l'oportunitat de veure quelcom original i estimulant. Tot i així, l'asfixiant calor d'aquests dies m'havia aplatanat una mica i no trobava mai el moment d'arribar-me fins al Verdi Park i veure-la. Finalment, en llegir el comentari de la Gaia sobre la bellesa de la pel·lícula, vaig decidir no perdre-me-la.

I la pel·lícula em va semblar tan única, apassionant, poètica i profundament trista, que del que no tenia ganes era de marxar-ne. Des del primer moment Gus Van Sant teixeix una teranyina d'imatges, sons, ritme, plans... en fi, cinema, que em va captivar. I això és del que es tracta, al cap i a la fi, quan vas al cine. I si a més diu alguna cosa interessant, que en aquest cas és rotundament que sí, doncs encara millor. La situació plantejada per Paranoid Park em sembla terrible, ens deixa atònits i desorientats, i fa que veiem amb uns ulls diferents aquesta quotidianitat en què viu, i també ens va pensar en la que vivim nosaltres. Per això podem afirmar que Paranoid Park ens redescobreix la vida quotidiana des de la hipòtesi de la seva destrucció. Un tema fascinant.

Per no repetir el que altres ja han dit, posaré uns enllaços recomanats al final i passo tot seguit a comentar coses col·laterals.

Al Portland de la pel·lícula de Gus Van Sant hi ha un lloc anomenat Eastside Park, un parc de skating construït il·legalment per skaters de la ciutat. Tots els qui hi van l'anomenen Paranoid Park. Les escenes que succeeixen en aquest lloc van ser rodades a un parc de Portland anomenat Burnside Skatepark.

D'entre la molta bona música de la pel·lícula (vegeu el llistat de la banda sonora) se'm va quedar gravada la preciosa cançó Angeles, d'Elliott Smith. L'atzar va voler que tot just uns dies després anés al CCCB, al cicle Gandules, on es projectà, abans del llargmetratge, el curt Lucky Three: An Elliott Smith Portrait, on el cantautor hi apareix interpretant tres cançons, entre elles Angeles. El vídeo es pot veure per internet (part 1, part 2). Val a dir que coneixia molt poc Elliott Smith (sí que l'havia sentit alguna altra vegada, penso que en un o dos CD regalats per la revista Rockdelux), i que m'agrada molt la seva veu. El que no sabia fins que me'n vaig informar arran d'aquests films que comento és que va morir el 2003, als 34 anys d'edat. Molt trist.

Paranoid Park, la pel·lícula, és inspirada, o basada, en una novel·la de Blake Nelson d'igual títol. La novel·la ha rebut comentaris majoritàriament positius, i la pel·lícula em fa venir ganes de llegir-la.

Enllaços recomanats

- Gaia (Fotolog): Paranoid Park
- Carlos Losilla: El dolor de ser jove (Diari Avui, 10/7/2009).
- Club 7 Cinema (blog): Fitxa, Comentari, Altres veus.

Comentaris

NuNa ha dit…
Un altre que tinc al disc dur... a verure si aquest cap de setmana cau! :-P
Daniel Daranas ha dit…
Mira-la relaxada... Per a mi de moment és la millor de l'any. La que més m'ha absorbit. La que se m'ha quedat a dins, latent, com un alien. La millor, vaja.

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…