24 d’agost 2009

"Paranoid Park" (Gus Van Sant, 2007)


Anar a veure una pel·lícula de Gus Van Sant, com a mínim una de les "rares" (Elephant, Gerry, Last Days, Paranoid Park) és sempre una experiència diferent, l'oportunitat de veure quelcom original i estimulant. Tot i així, l'asfixiant calor d'aquests dies m'havia aplatanat una mica i no trobava mai el moment d'arribar-me fins al Verdi Park i veure-la. Finalment, en llegir el comentari de la Gaia sobre la bellesa de la pel·lícula, vaig decidir no perdre-me-la.

I la pel·lícula em va semblar tan única, apassionant, poètica i profundament trista, que del que no tenia ganes era de marxar-ne. Des del primer moment Gus Van Sant teixeix una teranyina d'imatges, sons, ritme, plans... en fi, cinema, que em va captivar. I això és del que es tracta, al cap i a la fi, quan vas al cine. I si a més diu alguna cosa interessant, que en aquest cas és rotundament que sí, doncs encara millor. La situació plantejada per Paranoid Park em sembla terrible, ens deixa atònits i desorientats, i fa que veiem amb uns ulls diferents aquesta quotidianitat en què viu, i també ens va pensar en la que vivim nosaltres. Per això podem afirmar que Paranoid Park ens redescobreix la vida quotidiana des de la hipòtesi de la seva destrucció. Un tema fascinant.

Per no repetir el que altres ja han dit, posaré uns enllaços recomanats al final i passo tot seguit a comentar coses col·laterals.

Al Portland de la pel·lícula de Gus Van Sant hi ha un lloc anomenat Eastside Park, un parc de skating construït il·legalment per skaters de la ciutat. Tots els qui hi van l'anomenen Paranoid Park. Les escenes que succeeixen en aquest lloc van ser rodades a un parc de Portland anomenat Burnside Skatepark.

D'entre la molta bona música de la pel·lícula (vegeu el llistat de la banda sonora) se'm va quedar gravada la preciosa cançó Angeles, d'Elliott Smith. L'atzar va voler que tot just uns dies després anés al CCCB, al cicle Gandules, on es projectà, abans del llargmetratge, el curt Lucky Three: An Elliott Smith Portrait, on el cantautor hi apareix interpretant tres cançons, entre elles Angeles. El vídeo es pot veure per internet (part 1, part 2). Val a dir que coneixia molt poc Elliott Smith (sí que l'havia sentit alguna altra vegada, penso que en un o dos CD regalats per la revista Rockdelux), i que m'agrada molt la seva veu. El que no sabia fins que me'n vaig informar arran d'aquests films que comento és que va morir el 2003, als 34 anys d'edat. Molt trist.

Paranoid Park, la pel·lícula, és inspirada, o basada, en una novel·la de Blake Nelson d'igual títol. La novel·la ha rebut comentaris majoritàriament positius, i la pel·lícula em fa venir ganes de llegir-la.

Enllaços recomanats

- Gaia (Fotolog): Paranoid Park
- Carlos Losilla: El dolor de ser jove (Diari Avui, 10/7/2009).
- Club 7 Cinema (blog): Fitxa, Comentari, Altres veus.

2 comentaris:

NuNa ha dit...

Un altre que tinc al disc dur... a verure si aquest cap de setmana cau! :-P

Daniel Daranas ha dit...

Mira-la relaxada... Per a mi de moment és la millor de l'any. La que més m'ha absorbit. La que se m'ha quedat a dins, latent, com un alien. La millor, vaja.