Les boires matinals van i vénen, roses i blaus revelant horitzons inesperats, llunyanies subtils i profundes, anuncis ambigus de retorns torbadors que proclamen que no hi ha refugis, que tot el món és territori enemic. (Miquel de Palol, El Troiacord V. El combat amb l'àngel)
Home invisible
Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions
-
Badant, topo amb un home invisible.
"Perdona", diem quasi a la vegada.
L'home somriu i afegeix: "No t'havia vist."
Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions
Comentaris
Anònim ha dit…
Sensacional poema! Podria formar part d'una selecció dels millors poemes breus que mai he llegit (ho dic molt sincerament) Guarda'l "como oro en paño" Forta abraçada! Joan Aran
Caminava pel centre de la ciutat i volia comprar una barra de pa. Al forn més proper ja no en quedava, i vaig baixar fins a una gran plaça on hi havia diferents parades. En una d’elles vaig demanar una barra de pa, però la dependenta no m’entenia bé. “Pa! Pa!”, vaig insistir. Ella em va donar una resposta incoherent i vaig decidir anar-me’n, disgustat per aquella incomprensió. Per un carrer de més avall hi havia diversos restaurants a l’aire lliure, amb les taules repartides en grans terrasses d’ambient informal. Gent dinant i prenent alguna cosa. Vaig caminar ràpid per aquesta zona i en passar-la vaig tornar a pujar, dibuixant en el meu recorregut el tercer vèrtex d’un quadrat imaginari. Aleshores va passar quelcom inusual. Vaig aturar les meves passes i vaig mirar a la meva dreta. Davant meu s’obria un ample canal, solcat per barques i vaixells. La llum del sol donava a l’aigua un blau brillant. A banda i banda del canal s’hi alçaven elegants edificis. D’alguna manera vaig ad...
Micos fluorescents miren estalactites. Només ens guia el tacte aquesta nit. Et sento capbussant-te dins la cova, et busco la pell molla, l'alè trist. On aniràs? Seguiràs els micos? Dic equilibrista a la barana dels teus dits. [Enllaç A la barana dels teus dits , una iniciativa de Jesús M. Tibau.]
Al pis on vivia de petit, al Santa Perpètua de Mogoda, teníem molt sovint talls elèctrics. Gairebé en totes les tempestes ens quedàvem a les fosques. Calia desconnectar el televisor, perquè al bloc no hi havia parallamps i l'energia elèctrica d'un hipotètic llamp es comunicaria a través dels cables de tv. Eren altres temps. Ara en les tempestes elèctriques sortim al balcó a veure si enxampem un llamp caient a prop de la Torre Agbar, per després penjar-lo a internet. I estem tan avesats a disposar de la tecnologia que un tall de comunicacions de deu minuts ja ens sembla una finestra oberta a l'abisme de la incomunicació i la solitud. Al poble, a les nits, vèiem rats penats des del balcó. Passaven volant per sota els fanals, desordenadament. Recordo que el balcó donava a un descampat. El nostre pis estava pràcticament als afores del poble. Avui l'edifici continua al mateix lloc, però rodejat d'una gran extensió de cases unifamiliars. Al descampat que ara ja no hi és h...
Comentaris
Podria formar part d'una selecció dels millors poemes breus que mai he llegit (ho dic molt sincerament)
Guarda'l "como oro en paño"
Forta abraçada!
Joan Aran
saps..? no sé perquè.. però trobo que té un aire als contes o poemes curts de Pere Calders...