Ingmar Bergman i el nostre temps

Dilluns passat em vaig llevar amb la idea d'anar a veure, quan sortís del treball, La influencia (Pedro Aguilera, 2006). Una estona després, però, vaig veure la programació de la Filmoteca: a les 8 estava programat El silenci (Ingmar Bergman, 1963), una de les obres del mestre suec que encara no havia vist. Això, és clar, em va fer dubtar.

Poc després vaig assabentar-me de la notícia que Ingmar Bergman havia mort a l'illa de Fårö (Suècia) on havia estat residint els darrers anys. Un dels més grans se n'anava. Vaig seguir dubtant fins que vaig agafar el cotxe, però finalment el cor i el desig d'honorar el mestre es van imposar i vaig decidir dirigir-me cap a l'Avinguda de Sarrià.

La sala no era plena ni de bon tros, però tot i així l'assistència va ser prou bona per a un dilluns. Aplaudiments quan va aparèixer el nom de Bergman en pantalla. Aplaudiments, de nou, en acabar el film. El silenci és una obra enquadrada en la millor dècada de l'obra de Bergman (tot just un any abans havia filmat Els combregants, i la seva obra mestra absoluta, Persona, arribà tres anys més tard) i fa honor a les expectatives; és realment interessant i conté alguns moments magistrals.

No sé qui va dir que un cineasta es passa tota la seva carrera fent la mateixa pel·lícula, un cop i un altre. Penso que en Bergman això és així. Bergman es centra en un conjunt de temes relativament reduït, i sempre proper a allò més profund en l'ànima de l'home, allò, en definitiva, que més defineix el que som i com vivim. El que més importa. A vegades ho fa amb pessimisme, d'altres amb una mirada més esperançada i lluminosa (com en una altra obra mestra, Somriures d'una nit d'estiu); a vegades s'acosta a la perfecció, d'altres l'espifia o desbarra completament (penso en El setè segell). Però la intenció de fons, el sentit final de tot és un, únic i coherent; una cerca que acaba, certament, en la solitud d'un mateix al món. Però en aquest final (recordem ara la inesborrable Crits i murmuris) mires enrere i alguns moments viscuts brillen amb la màxima intensitat; potser aquests moments contenen totes les respostes possibles.

És errònia una visió de Bergman com una mena de filòsof, d'intel·lectual que pensa sobre idees abstractes. Algunes pel·lícules contenen reflexions sobre la humanitat, sobre ètica, sobre religió, però per una banda i en la visió de Bergman (i en la meva) no podem viure sense plantejar-nos aquests interrogants; per l'altra només cal veure la Harriet Andersson a Un estiu amb Monika (imatge a dalt) o la mateixa Gunnel Lindblom, l'Anna d'El silenci, per veure que Bergman era de carn i ossos i també tenia l'amor, en totes les seves fases, també l'atracció sexual, com a temes ben destacats. També el que penso que és el cim de la seva obra i potser de tot el cinema del segle XX, Persona, conté traces d'aquesta força sexual, misteriosa i oculta, com tot allò que relaciona Alma i Elisabeth (Bibi Andersson i Liv Ullmann). No puc evitar pensar que hauria filmat escenes encara més atrevides si hagués estat en una altra època, i no tinc gens clar allò típic de que els problemes amb la censura beneficien la creativitat. D'altra banda aquestes limitacions també diuen coses sobre la societat en què vivim, i per tant indirectament contribueixen al retrat de la vida que feia Bergman.

Ignmar Bergman ens deixa en aquests temps on el que es porta és el cinema i picnic, cinema i gandules, cinema i crispetes, cinema i bany, i "el que menys importa és la pel·lícula" (sovint no pot ser d'una altra manera, donat el seu nivell lamentable); ens deixa a mercè de l'entreteniment i l'espectacle, del "cinema per desconnectar", dels focs d'artifici i els finals made in Hollywood; a mercè de turistes que filmen pel·lícules sobre turistes (Woody Allen, Scarlett Johansson); dels tràilers que t'intenten demostrar que aquella pel·lícula contindrà exactament tots els tòpics que t'esperes; i et mostren la parella protagonista, perquè sàpigues, ja d'entrada, que es liaran. Ens deixa amb un lamentable panorama de sales de cinema que programen films, la majoria, de vergonya aliena; amb excepcions que es poden comptar amb els dits d'una mà.

Miro al voltant i veig que domina una certa imbecil·lització; predomina l'esforç intel·lectual mínim. Sembla que pensar no diverteix. Potser per això, i perquè no és un desconegut absolut del gran públic com podria ser-ho, per dir alguna cosa, Mikio Naruse (el nom de Bergman almenys sona), el suec s'ha guanyat una absurda fama de director difícil.

Jo diria que Bergman és un cineasta de la vida, el que passa és que la vida a vegades és difícil. Bergman ens ofereix inquietud, incomoditat, reflexió, passió; i ho fa com molt pocs ho han fet al cinema.