"Persona" (Ingmar Bergman, 1966)
Fragments d'un comentari sobre "Persona" (Ingmar Bergman, 1966) escrit originalment el 24 de juny de 2002. He eliminat parts essencials de la meva explicació, que d'altra banda seran prou evidents per a qui vegi la pel·lícula.
És difícil parlar de Persona. Perquè tinc molta admiració per ella, perquè és misteriosa... Com la majoria d’obres mestres, té moltes cares i ofereix moltes coses i segons amb què et fixis, pots treure unes conclusions o unes altres.
És freqüent dir que Elisabet, l’actriu que ha deixat de parlar perquè no vol dir més mentides, és l’alter ego del propi Bergman, i també que la pel·lícula reflecteix una evolució en el seu procés creatiu, en la seva carrera. Bergman en un moment donat s’ha adonat que certs temes estan esgotats, que moltes coses de què ha parlat es basen en falsedats (la religió, la família, la societat) i busca desesperadament una fugida, un nou camí “veritable”. En la pel·lícula, Alma representa aquesta esperança. Elisabet, cansada de tot, veu en l’observació de la seva nova companya un nou al·licient.
Alguns moments clau qui millor els explica és el propi Bergman al llibre “Imágenes”, on cita el diari de treball que portava en fer la pel·lícula:
“Después del gran altercado oscurece y se hace de noche. Cuando Alma se duerme o está a punto de dormirse, de repente es como si alguien se moviese en la habitación, como si entrase la niebla y se petrificase, como si una angustia cósmica se apoderase de ella, y se levanta y va arrastrándose a vomitar, pero no puede y vuelve a acostarse. Entonces ve que la puerta del dormitorio de la señora Vogler está entreabierta. ...” (segueix i explica més, però no em sembla convenient de citar-ho).
L’evolució artística de Bergman, com ell veu l’art, podria semblar un tema massa petit, però com tot gran artista, per a Bergman l’art forma part essencial de la pròpia vida. És a dir que aquesta decepció d’Elisabet cap a la seva professió anterior (actriu de teatre), el rebuig de la màscara (en llatí, persona) que portava, no és un aspecte gens secundari. Afecta a tota la vida. A mi m’agrada pensar que, per això, Persona no parla només de l’art possible, sinó de la vida possible. I que l’interès d’Elisabet per Alma, o en realitat l’interès mutu que neix entre elles, és la recerca en l’altra d’una nova esperança de viure quelcom autèntic.
Diu una cançó de Depeche Mode: “it’s only when I lose myself in someone else that I find myself”. A mi m’agrada veure Persona sobretot com a una recerca de la veritat, de la vida real, que es concreta en l’altre i que acaba fent que un mateix es perdi.
És difícil parlar de Persona. Perquè tinc molta admiració per ella, perquè és misteriosa... Com la majoria d’obres mestres, té moltes cares i ofereix moltes coses i segons amb què et fixis, pots treure unes conclusions o unes altres.
És freqüent dir que Elisabet, l’actriu que ha deixat de parlar perquè no vol dir més mentides, és l’alter ego del propi Bergman, i també que la pel·lícula reflecteix una evolució en el seu procés creatiu, en la seva carrera. Bergman en un moment donat s’ha adonat que certs temes estan esgotats, que moltes coses de què ha parlat es basen en falsedats (la religió, la família, la societat) i busca desesperadament una fugida, un nou camí “veritable”. En la pel·lícula, Alma representa aquesta esperança. Elisabet, cansada de tot, veu en l’observació de la seva nova companya un nou al·licient.
Alguns moments clau qui millor els explica és el propi Bergman al llibre “Imágenes”, on cita el diari de treball que portava en fer la pel·lícula:
“Después del gran altercado oscurece y se hace de noche. Cuando Alma se duerme o está a punto de dormirse, de repente es como si alguien se moviese en la habitación, como si entrase la niebla y se petrificase, como si una angustia cósmica se apoderase de ella, y se levanta y va arrastrándose a vomitar, pero no puede y vuelve a acostarse. Entonces ve que la puerta del dormitorio de la señora Vogler está entreabierta. ...” (segueix i explica més, però no em sembla convenient de citar-ho).
L’evolució artística de Bergman, com ell veu l’art, podria semblar un tema massa petit, però com tot gran artista, per a Bergman l’art forma part essencial de la pròpia vida. És a dir que aquesta decepció d’Elisabet cap a la seva professió anterior (actriu de teatre), el rebuig de la màscara (en llatí, persona) que portava, no és un aspecte gens secundari. Afecta a tota la vida. A mi m’agrada pensar que, per això, Persona no parla només de l’art possible, sinó de la vida possible. I que l’interès d’Elisabet per Alma, o en realitat l’interès mutu que neix entre elles, és la recerca en l’altra d’una nova esperança de viure quelcom autèntic.
Diu una cançó de Depeche Mode: “it’s only when I lose myself in someone else that I find myself”. A mi m’agrada veure Persona sobretot com a una recerca de la veritat, de la vida real, que es concreta en l’altre i que acaba fent que un mateix es perdi.
Comentaris