Ves al contingut principal

Sitges 2004 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

Un any més, enmig del fred del desembre, la pell de Sitges s'ha tornat a posar de gallina, gràcies al festival més emblemàtic de cinema del nostre país. Aquesta edició ha passat com una exhalació i fins ara no n'he escrit res, però no per això deixaré de complir i deixar-ne constància.

Vaig programar vuit pel·lícules, dues menys que l'any passat (un examen de japonès el diumenge al matí, i el fet que amb el País Basc ja vaig consumir tots els dies de vacances que em quedaven, van impedir que la xifra fos més gran); i els problemes de salut em van fer perdre-me'n una (Tokyo Noir), amb la qual cosa seran set les comentades.

DIJOUS, 2
21.00h El castell mòbil de Hauru, de Hayao Miyazaki, Japó, 2004. Secció Oficial Fantàstic, Auditori.
En la nit inaugural, el nou Miyazaki: un plaer assegurat. A favor: és tan encantador com sempre o fins i tot més, especialment en els seus minuts inicials, de gran bellesa. És impossible no estimar la protagonista, en qualsevol de les formes que pren. I els "secundaris", que venen a engrandir la llegenda Miyazaki: el foc i el gos. Aaaah!... En contra? Petites coses, per posar-nos una mica rigorosos i justificar que no arribi al deu, ni sigui necessàriament la millor pel·lícula (tot i que es va endur el premi del públic). En primer lloc els paral·lelismes argumentals amb El Viatge de Chihiro i Sen són evidents, i la sensació de repetició en l'estil, també. En segon lloc, sembla que els finals no són el punt fort de Miyazaki: el d'aquesta és massa complaent i populista. Tot i així, no ens equivoquem: el balanç oscil·la entre el notable alt i l'excel·lent.

DISSABTE, 4
22.45h Old Boy, de Park Chan-Wook, Corea del Sud, 2003. Secció Oficial Fantàstic, Auditori.
La culpable de que no dormís ni tan sols cinc hores abans de l'examen de diumenge al matí (que tot i així em va anar molt bé) és aquesta mediocritat, guanyadora del premi del jurat a la millor pel·lícula. No és que me la vulgui carregar del tot. Entretinguda? Sí. Vibrant? Sí, sens dubte. Però l'originalitat jo no la veig per enlloc, l'argument em sona a cinquanta còmics, l'efectisme de Park Chan-Wook (que no és Tarantino) em carrega una mica, i l'actor principal (que no és Uma Thurman) no em sembla que en cap moment aporti res d'extraordinari. Tot molt efectiu, molt anar per feina, i ja tenim més carnassa per a amants al gènere. Cap problema, però a mi em sembla del tot prescindible. El millor: una revel·lació argumental que no comentaré.

DIUMENGE, 5
20h Innocència, de Lucile Hadzihalilovic, França, 2004. Secció Europa Imaginària, El Retiro.
Després d'aixecar-me no sé ben bé com, de sobreviure a l'examen i de gaudir d'una migdiada absolutament necessària, me'n vaig cap a Sitges. La jove directora Lucile Hadzihalilovic assisteix a la cita i ens presenta la seva obra de debut com una pel·lícula misteriosa, d'interpretació lliure per a l'espectador. Comença Innocence i la trobo visualment embruixadora des del primer dels seus molts minuts (115: podrien haver estat menys). Què nassos està passant aquí? Una acadèmia de noies al mig del bosc, aïllada, d'on no és permès de sortir... D'on venen? A on van? Per què? Més val oblidar-se de les preguntes i mirar. Interpretació lliure: es tracta d'una faula sobre la llibertat, el feixisme i el despertar a la vida i a la sexualitat. També sobre la innocència, és clar: innocència en el pensament i en la mirada, en les protagonistes i en nosaltres. Sobre la identitat, també. Veredicte: De llarg l'obra més suggeridora que he vist aquest any al festival. Això és originalitat, això és fantàstic, això és el bon cinema, i només sap greu pensar que és utòpic que s'estreni... però bé, també per això anem a Sitges, no?
23h Samaritan Girl, de Kim Ki-Duk, Corea del Sud, 2004. Secció Seven Chances, Casino Prado.
Llarga cua per entrar al Casino Prado i retrobar-nos amb la mediocritat de la mà del director coreà més sobrevalorat del moment. Si ja les "4(+1) estacions", tot i tenir interès no mereixen ni de lluny l'atenció que han rebut, aquesta pel·lícula posterior tampoc no mereix l'aura de provocadora que sembla envoltar-la. El tema, en principi una mica escabrós: la prostitució adolescent a Corea. La prostitució adolescent, vaja. A favor de Kim Ki-Duk: que tracta les seves protagonistes com a éssers humans: et pots creure en tot moment que existeixen. Un cert optimisme-vital-malgrat-tot. I un bonic epíleg. En contra: l'humanisme d'alguns moments "Mar Adentro", és a dir, l'artificiositat; una part intermèdia francament avorrida (la pel·lícula consta de tres parts clarament separades per dos esdeveniments "forts" que les defineixen, més l'epíleg esmentat); i algunes hiperreaccions que lliguen poc amb la suposada naturalitat amb què tracte el sexe Kim Ki-Duk. Té interès, fins i tot considero acceptable que es digui que és bona, però és una més. En la línia habitual de Kim Ki-Duk, per tant.

DIMECRES, 8
21.45h Rhinoceros Eyes, d'Aaron Woodley, EUA-Canadà, 2004. Secció Noves Visions, Casino Prado.
Entre "Noves Visions" i "Europa Imaginària" jo ja no m'aclareixo, però ¿quan han importat les seccions a Sitges? Bé, aquí tenim Rhinoceros Eyes. La pitjor i més irritant pel·lícula que he vist amb diferència en aquesta edició, i una seriosa candidata a ser la pitjor que he vist aquest any. El protagonista, interpretat per un Michael Pitt en contínua sobreactuació, és directament un idiota; la dona per qui s'obsessiona és un personatge totalment insuls encarnat per una per Paige Turco incapaç d'actuar; i només els secundaris resulten intermitentment divertits (dir interessants seria massa). A evitar de totes totes.
23.30h Els sentiments, de Noémie Lvovsky, França, 2003. Secció Seven Chances, Casino Prado.
Malgrat l'horari infernal, m'alegro d'haver-me quedat a veure aquesta sessió de Seven Chances, que es va perfilant com una de les seccions més interessants del festival. L'opera prima de Noémie Lvovsky n'és una mostra molt interessant. És cert que res en el seu plantejament no és revolucionari: un matrimoni jove (Isabelle Carré, Melvil Poupaud) es muda a la casa del costat d'un matrimoni de més edat (Nathalie Baye, Jean-Pierre Bacri). De seguida fan amistat, i naturalment (naturalment en una pel·lícula així plantejada, vull dir...) apareix la infidelitat, després de la qual, també naturalment, no tot seran flors i violes. Un simpàtic cor fa l'acompanyament musical, sovint veritablement narratiu, és a dir, la lletra que canten és part de la trama. Si el tema ha estat tractat moltes vegades (snese anar més lluny, aquest any teníem en cartellera l'estimable L'ultimo bacio i la sensacional Laurel Canyon), també és cert que això és així perquè és ple d'interès. I potser la clau de l'interès és parlar de la fidelitat, no de la infidelitat. Fidelitat qüestionada, fidelitat en el temps, fidelitat voluntària, tenaç, defectuosa. Fidelitat, al final, impossible? Bé, els actors estan tots excel·lents, la direcció de Lvovsky és exacta sense fer-se mai massa present, i la trama no decau en cap moment. Notable alt com a mínim. Cal apuntar finalment que Isabelle Carré té un aire a Ludivine Sagnier, però en pàl·lid; mirada viva, cara de no haver trencat mai un plat, i un cos capaç de trencar vaixelles senceres.

DIVENDRES, 10
21h Frágil, de Juanma Bajo Ulloa, Euskal Herria, 2004. Sessió especial, Auditori.
Tot arriba a la seva fi, i per acomiadar Sitges ens visiten Juanma Bajo Ulloa i tota la tropa de joves promeses de Frágil. No fan gaires comentaris, però tampoc no en calen: ens trobem davant d'un conte enverinat, d'aparença plàcida i sorpreses fosques. Una història d'amor per sobre de la competitivitat i l'espectacle que dominen la nostra societat, reflectits en un rodatge de cinema (d'una pel·lícula de prínceps i princeses). Sense arribar en cap moment a tocar el cel, sí que la pel·lícula és plena d'interès, francament divertida, àcida en molts moments, i rodada amb un aire d'estar per sobre de tot que curiosament funciona. La recomano.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…