Horitzons inesperats

"De Tokio comunican que ha estallado un incendio en el pueblo de Taira, provincia de Fukushima, quedando reducidas a cenizas seiscientas casas y pereciendo entre las llamas 37 personas." (La Vanguardia, 25 de febrer del 1906 ). Aquesta breu notícia és la primera aparició de la prefectura japonesa de Fukushima a l' hemeroteca de La Vanguardia. La mateixa notícia, encara més abreujada i en anglès, pot ser trobada a l'hemeroteca del diari novazelandès Feilding Star del 26 de febrer del 1906 . El vast arxiu del diari barceloní ens brinda moltes oportunitats per explorar la visió que es donava d'un llarg període de la nostra història recent, des del 1881 fins avui. Paraules que havien quedat en l'oblit tornen per parlar-nos de fets passats, connectats amb el present pel nom d'una regió, Fukushima. Les següents dues aparicions de Fukushima són també degudes a una situació de desastre. El 12 d'agost de 1924 s'informa: "De la catástrofe minera...

A hores d'ara ja no hi ha cap dubte que el terratrèmol i el tsunami succeïts a la regió de Tōhoku del Japó el passat dia 11 de març han causat un dels desastres més grans que ens ha tocat viure en les darreres dècades. El poble japonès no s'havia trobat en unes circumstàncies tan dures des de les bombes nuclears del 1945, i les està encarant amb una valentia i una responsabilitat admirables. Ells, els homes i dones que lluiten per superar una situació catastròfica, mereixen tota la nostra solidaritat i respecte. L'accident nuclear de Fukushima ha estat conseqüència de la combinació del desastre natural amb l'existència de centrals nuclears a la zona afectada. La central nuclear de Fukushima és la 14a central nuclear de més potència total del món (la quarta del Japó), i la 27a central de producció d'energia elèctrica de qualsevol origen. Un accident que la involucri no és pas, doncs, un assumpte secundari. Convé recordar que la naturalesa del risc radioactiu és d...

 Vista aèria del Centro Nacional de Energía Nuclear Juan Vigón, Madrid, 1965. Font: La Vanguardia , 26/1/1965 ( original ). La sèrie d'entrades d'aquest blog sobre accidents nuclears en la història del món comprèn ja els de Kyshtym (Rússia), 29/9/1957 ; Windscale (Regne Unit), 10/10/1957 ; i Three Mile Island (Estats Units), 28/3/1979 . Falten els d'Ontario (Canadà), 12/12/1952, i Txernòbil (Ucraïna), 26/4/1986, per completar la minisèrie amb els cinc accidents més greus dels quals es té constància. Obriré un petit parèntesi per parlar dels accidents nuclears succeïts a Espanya. I començaré per un de relativament poc conegut i que nogensmenys es pot considerar el més greu. Va succeir al Centro de Energía Nuclear Juan Vigón, a Madrid, el 7 de novembre del 1970. Va causar una contaminació radioactiva de la conca del riu Tajo molt per sobre dels nivells permesos. L'accident fou ocultat pel govern de l'època i no se'n va tenir cap notícia fins que uns...

 Fotografia de Whiskeygonebad / Anthony Catalano a Flickr ( original ). A diferència dels accidents nuclears de Kyshtym i Windscale , anteriorment comentats en aquest blog, el de Three Mile Island és molt ben conegut [1]. Això em planteja el repte d'escriure quelcom que aporti alguna cosa sobre ell. No sé si ho aconseguiré. Començarem per una posada en context, seguida d'una síntesi dels fets. La planta d'energia nuclear de Three Mile Island és una planta situada en una illa artificial, Three Mile Island , al riu Susquehanna , prop de Harrisburg , Pennsilvània. Amb 715 km de longitud i 71.225 km2 de conca, el riu Susquehanna va des de l'estat de Nova York fins a la badia Chesapeake, a Maryland, i és un dels rius principals de l'est dels EUA. Pel que fa a Harrisburg, és una ciutat petita, de 47.148 habitants censats el 2008, i és coneguda principalment per l'accident nuclear del qual avui parlem. És situada 169 km a l'oest-nord-oest de Philadelphia....

D'entre el pitjor del llegat que ens deixaran els recents temps de trasbalsos econòmics en destaca una conseqüència particularment negativa: la consolidació del domini aclaparador que ha assolit el vocabulari capitalista en la societat. En concret un dels seus conceptes-fetitx fonamentals, el creixement econòmic, és vist com una necessitat absoluta, indiscutible, com si la seva raó fos objectiva, com si d'un principi físic es tractés. Una majoria d'organitzacions que es consideren d'esquerres pensen que efectivament recuperar el creixement del PIB és imprescindible, i es limiten a reclamar un millor repartiment dels beneficis empresarials i una menor desigualtat entre les rendes. I tots els partits polítics amb representació parlamentària a casa nostra, i els qui aspiren a tenir-la, prometen la recuperació del creixement del PIB com aquell elixir màgic que ens curarà tots els mals. Jo dic que estic en contra del creixement econòmic com a objectiu polític en les ...

"- Sembla un altre món -digué la Dula. Ho era. No ens arribava cap remor que no fos animal o provocada per un hàlit de vent que movia les fulles o feia fregar l'un contra l'altre els tanys de les mates cremades per migdiades ardents i llargues, quan tot reposa més i tot que ara, camí de mitja nit, quan a la fi vam sentir, enllà de la clapa d'alzineres, al capdavall de tot de la fondalada que s'hi obria, el pas d'un tren, ràpid i monòton, darrera l'estrèpit del qual la quietud va créixer i l'aire, semblà, s'immobilitzava." L'anhel de llibertat és present en tot allò que conec de l'obra de Manuel de Pedrolo. El trencament de les normes socialment establertes i la rebel·lió contra un poder opressor són un tret característic de molts dels seus personatges. El pensament lliure, que recel·la dels esquemes coneguts; una vida diferent, un altre món. A "No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall, a Tàrrega" hi trobem tres jove...

"In girum imus nocte et consumimur igni" , Guy Debord, Gallimard, París, 1999. Edició en espanyol d'Editorial Anagrama, 2000. Traducció de Luis Andrés Bredlow. "Así pues, dado que el público de cine ha de pensar ante todo en unas verdades tan duras, que tan inmediatamente lo conciernen y que tan generalmente se le ocultan, no se puede negar que una película que le haga de una vez el rudo favor de revelarle que su mal no es tan misterioso como cree y que tal vez no sea ni siquiera incurable, con tal que sólo consigamos un día la abolición de las clases y del Estado; no se puede negar, digo, que semejante película tiene mérito por lo menos en eso. No tendrá otro." Guy Debord va filmar In girum imus nocte et consumimur igni entre el 1977 i el 1978. Estava pensat per ser el seu últim film, i en ell exhaureix tot allò que considerava que podia extreure d'aquest format. El cinema com a obra d'art, a l'igual que qualsevol altra producció artística se...