Dinàmiques de grup en política

Fa un grapat d'anys em vaig apuntar a una cosa que es deia o es diu Ecollista. En teoria era una llista de correu de debat i difusió ecologista. Per un moment vaig pensar que allà la gent debatria coses tan interessants com l'aplicació de criteris ecològics a la fiscalitat, o jo què sé, el nostre model urbà, de mobilitat... En lloc d'això un penjava "campanya contra el Tren d'Alta Velocitat!", l'altre "manifestació: salvem la Vall Torta!", l'altre "campanya contra els transgènics!". Allò no tenia per a mi cap interès, ja que no es corresponia amb el que jo estava buscant: no volia gastar els meus caps de setmana anant a manifestacions, dissabte al Puig de'n Fibló i diumenge a la Vall Seca, sinó debatre el model energètic, els avantatges i els inconvenients d'una tecnologia, les polítiques relacionades amb el medi ambient... A l'Ecollista molt principalment no hi havia aquest tipus de continguts. Recordo que jo mateix tímidament els vaig intentar introduir en una ocasió en parlar de l'economia en estat estacionari, tot citant les teories d' Herman E. Daly; sense rebre cap resposta.

Vaig durar poc a l'Ecollista (la qual cosa, per cert, m'exposa a rebre irades protestes de gent que hi hagi estat més temps i hi hagi viscut algun debat interessant). Van passar els anys fins que va arribar aquest mes d'agost i vaig llegir un excel·lent article de Clay Shirky anomenat A Group Is Its Own Worst Enemy. Al seu article Shirky cita W.R. Bion, que en un text de mitjans del segle XX, "Experiences in Groups", identifica tres components comuns a les dinàmiques de grup:

1. el flirteig (traducció meva del que ell anomena sex talk);
2. la identificació d'un enemic comú;
3. la veneració religiosa (la designació de quelcom que es dóna per veritable i bo, i no es sotmet a crítica).

Shirky continua el seu article en una direcció diferent de la que ara comentaré jo, però interessantíssima. Per resumir us diré (bé, no sé mai si parlar en plural o en singular o en "zero" quan em dirigeixo als lectors del blog) que analitza les implicacions d'aquests fets en l'ús del programari d'interrelació social, i arran d'això, en dedueix conseqüències per al seu disseny. (Llegiu-lo, és molt millor que aquesta entrada que estic escrivint.)

Jo aniré per una altra banda i em limitaré a constatar la quantitat de vegades que m'he trobat amb els comportaments a dalt descrits en la meva activitat, participació o debat polític. De tantes com són, no les puc comptar. Diria que són la norma general.

Per començar i limitant-nos a internet, només cal ser un temps usuari del Racó Català, els fòrums de Vilaweb (penosos, per cert), etc. per detectar la presència d'aquests elements. (Per cert que el Racó compleix força bé algunes de les recomanacions de Shirky sobre el programari social, com la moderació, les identitats perdurables i reconegudes i la promoció d'identitats, si bé la seva identitat de grup independentista està tan radicalitzada que és pràcticament un planeta a part en el debat polític i això s'acaba imposant a les seves innegables qualitats tecnològiques.) També eren molt presents a la llista de correu que he esmentat, i això era el que me'n cansava: no podria de cap de les maneres debatre sobre l'energia nuclear a l'Ecollista, perquè l'Ecollista és per definició una llista ecologista i l'ecologisme està "per definició" en contra de l'energia nuclear. Podem trobar excepcions destacables, però en general el discurs ecologista assumit per les masses populars es nodreix d'elements més aviat propis d'un catecisme. Els problemes ecològics reals són molt complexos i demanen solucions complexes, no posicionaments aprioristes.

Que quedi clar que parlar de dinàmiques de grup és constatar una realitat, que no en tots els casos és perversa. Pensem en infinitat de grups sectorials, clubs de fans... pensem per exemple en el Centre d'Esports Sabadell, per dir alguna cosa, i veurem de seguida que la "veritat religiosa" (desitgem que guanyi el nostre club) és un element positiu i cohesionador. El grup construeix una tradició i fa néixer i créixer uns lligams emocionals i al final és un fet que "a primera, a segona o a tercera som el Sabadell", com deia l'eslògan de l'any passat. Si Woody Allen continua fent pel·lícules fluixes deixaré de veure-les, però pregunta-li a un seguidor d'un equip de futbol si es canviarà a un altre si el seu equip juga malament o perd la categoria (una hipòtesi merament especulativa, és clar, en el nostre cas.)

Tanmateix, adoneu-vos d'una qüestió clau: no tenim cap necessitat de posar-nos d'acord tots en ser del Sabadell o en que el Sabadell és el millor equip. No, no. L'existència d'una pluralitat de grups amb pensaments particulars, no generalitzables, no és en si mateixa cap mal. Al contrari, cal que hi hagi competència i que enfortim els respectius grups separats (tot i que naturalment respectuosos els uns amb els altres) perquè hi hagi competició i vida al futbol.

Però la política és un cas molt particular, i absolutament diferent de tots els altres. La política és per definició el debat i la presa de decisions sobre els afers públics. Hi ha un poder, un marc constitucional, unes lleis, i uns pressupostos que tu i jo contribuïm a engruixir, i que hem de decidir en què gastem. Per decidir el millor futur per a Catalunya, per aprovar lleis ambicioses, per bastir un projecte nacional comú les dinàmiques de grup no serveixen: aquí hi ha juga tothom. Jo puc dir que vull que el Sabadell guanyi contra l'Ontinyent i quedar-me tan ample sense donar més explicacions; però si actuo igual amb la independència, si repeteixo com un lloro que l'objectiu és la independència i faig campanyes per la independència, concerts per la independència, independència, independència, independència... prescindint totalment de l'activitat política com a tal, penso que estaré fent un servei més aviat magre al país. I igualment si em limito a treballar per un partit, pel bé d'un partit, a defensar-lo i a muntar blocs del partit, pancartes del partit, tot del partit.

Sóc partidari de la independència. Però aquesta idea l'he de defensar fent debat polític de veritat, amb arguments, contrastant-la amb altres idees i sense pretendre que la raó és meva des d'un principi. I no dic que no hagi d'haver-hi partits polítics, xarxes o plataformes; el que dic és que la simplificació i aplanament del discurs, la pèrdua del valor dels conceptes i les inevitables dinàmiques de grup aquí exposades formen un còctel bastant indigest. Convindria que almenys ens aturéssim a reflexionar-hi.

Simplificació i pèrdua del valor dels conceptes en política

Voldria estendre'm una mica sobre un debat esbossat al bloc de'n Marcús. He escrit un comentari al seu article Més sobre la xarxa social INDEPENDÈNCIA i ell l'ha convertit, junt amb els comentaris d'altres usuaris, en un altre article: Dos debats sobiranistes oberts.

El meu comentari deia:

Daniel D.L. diu: massa i massa poc.
Cada vegada estic més convençut que el que falla en tot el debat polític
nacional són els continguts. Mira, estic cansat de navegar per dotzenes de webs,
noticiaris, fòrums, etc. i que el tema del dia sigui que "Puicercós alerta que
no hi ha espai fora d'Esquerra". Mira, això és una bajanada com un piano. Fins
que no entenguem tots que és una bajanada i passem d'ella no fotrem res. És que
el tema ja cansa: un dia és això, el dia següent tots pendents d'un altre
titular completament inútil. Puigcercós dient que cal renegociar el finançament
anant més enllà de l'Estatut, Carod diu que ara no toca; fins aquí més inanitat,
més perdre el temps, però anem nosaltres i miris on miris, llegeixis on
llegeixis tothom està pendent d'aquestes tonteries. Així no podem anar. Em donen
ganes de plegar, de fet he perdut ja pràcticament tota esperança, no de que
Catalunya pugui ser independent, no, això no és el que més em preocupa; sinó de
que algun dia puguem tenir un debat polític intel·ligent, articulat, estratègic,
participatiu, ple de contingut. És que ja em són igual 40 "blocaires d'Esquerra"
o 50 "blocaires de CiU", com si fossin 80 i 100, m'és igual si tots o diuen el
mateix o comenten titulars a veure si foten a l'altre, a veure si esgarrapen una
dècima d'intenció de vot, escolta que el Duran vol ser ministre, escolta que al
Puigcercós li fan penjar la bandera espanyola a la Conselleria. Mira, se me'n
refot.

Aquí, aquí a internet, aquí a l'univers no hi ha un debat
polític elaborat i per tant, per inclusió, no hi pot haver un debat polític
independentista elaborat. Això és qui dia passa any empeny. Podem penjar mil
webs, fer mil xarxes; pero fins el dia que no ens decidim a posar-nos a pensar,
parlar i construir sense dogmatismes, això no serà possible. (Ah, i ho sento, no
em puc apuntar a la CUP, no sóc "anticapitalista".)

Tot seguint l'actualitat política publicada sembla talment que els conceptes estan perdent ràpidament el seu sentit: independentisme, esquerra, ecologisme, etc. S'utilitzen per part de les forces polítiques més com a distintius de marca que no pas com a conceptes plens de contingut. Succeeix el mateix que amb els perfums: sempre es publiciten fent referència a unes idees (llibertat, sensualitat, seducció...) però quan compres el producte i obres la caixa, és un perfum. Cal saber-ne molt perquè l'olor que desprèn el perfum es correspongui amb el concepte que se n'ha promocionat. De forma anàloga, els partits polítics es publiciten per connectar amb el votant apel·lant a factors emocionals (el canvi, catalanistes com tu, d'esquerres i ecologistes de debò), i després de les eleccions el que queda són uns representants democràtics que es dediquen a fer de gestors i que es refereixen als conceptes emocionals que han utilitzat amb simples titulars de premsa, declaracions llançades sovint sense cap mena de conseqüència i que no se sap ben bé per què serveixen.

Què vol dir, per exemple, el que va dir el Conseller de la Vicepresidència Josep Lluís Carod-Rovira sobre que "cal despolititzar la llengua catalana"? Més enllà del dubtós interès que se li pugui trobar com a reflexió, en quin punt del marc legal referent a la llengua catalana s'han notat aquestes declaracions? En què es tradueixen? L'escàs talent d'alguns fa que les seves declaracions ni tan sols serveixin per construir un imaginari; però el trist és que els que sí que construeixen imaginari tampoc no el tradueixen a la realitat (en iniciatives parlamentàries, per exemple) d'una forma tangible.

Un exemple molt més recent el tenim en la proclama del mateix Carod sobre el referèndum d'autodeterminació que "potser" es farà el 2014, si una majoria del Parlament ho vol. Malgrat fer aquesta mena de constatacions i vaticinis, el partit pel qual ell va ser candidat, ERC/Esquerra, no incloïa al seu programa electoral el tema del referèndum, ni res semblant. De fet, d'entre els punts mínims per pactar amb altres forces que van presentar en la seva propaganda electoral, cap ni un no implicava un canvi en el marc legal i estatutari. Ans al contrari, s'admetia tàcitament que es participaria en la gestió i desplegament del decebedor nou Estatut. Canviarà això en properes convocatòries electorals? No veig per què hauria de ser així. Estic d'acord en la frase de Carod de que el referèndum es pot plantejar seriosament si una majoria de parlamentaris el vol; només que jo fins que no es demostri el contrari, compto els seus 23 en el costat de no fer-lo. Estem 0 a 135.

Catalunya és gestionada en tot i per a tot com una mera Comunitat Autònoma, però en canvi el discurs independentista es repeteix retòricament. Això no succeeix a d'altres nacions europees amb partits sobiranistes forts: al País Basc hi ha hagut una proposta sobiranista de nou Estatut tombada a les Corts Espanyoles, a Bèlgica en aquests dies hi ha una forta crisi per la no formació de govern deguda a la inexistència d'un projecte comú entre partits flamencs i valons, a Escòcia el debat sobre la independència ja té una traducció i un full de ruta esbossats, si bé amb moltes incògnites. Aquí ens mengem l'olla entre uns quants i llancem titulars més o menys cridaners, celebrant per exemple un partit de Futbol Sala contra un equip espanyol a Sibèria com si fos una gran fita, però en política estricta estem a anys llum de distància de les iniciatives sobiranistes empreses en territoris propers.

És per això que em sembla que estem començant a gastar la paraula independentisme, juntament amb tots els seus sinònims i eufemismes. Com que és un fet que la política parlamentària catalana (del Principat; de la resta de parts del país millor no en parlem per ara, però és clar que no milloren en res el panorama) dóna resultats propers al zero i estem repetint contínuament que "avança l'independentisme", penso que fàcilment es podria arribar a la conclusió que l'independentisme és inútil. Fins que no aconseguim alguna cosa rellevant potser seria millor que deixéssim de dir tots que som independentistes. Independentisme hauria de voler dir treballar de forma efectiva per tenir un estat propi. Per a la resta de temes i activitats seria millor que no utilitzéssim aquest qualificatiu.

La política esdevé espectacle quan la necessitat de simplificar el discurs es confón i esdevé finalment una pèrdua d'aquest contingut, de la força dels conceptes, i es converteix en un conjunt d'eslògans publicitaris.

Per això dic sí a la política pròpiament dita, a les democràcies constitucionals, parlamentàries i representatives. Sí al debat concret entre diferents punts de vista, i sí a les conclusions aprovades per una majoria. No a aquest simulacre de titulars i declaracions buides de contingut, de propaganda partidista i demoscòpia barata, que molts pretenen fer-nos empassar dia sí i dia també.

Ingmar Bergman i el nostre temps

Dilluns passat em vaig llevar amb la idea d'anar a veure, quan sortís del treball, La influencia (Pedro Aguilera, 2006). Una estona després, però, vaig veure la programació de la Filmoteca: a les 8 estava programat El silenci (Ingmar Bergman, 1963), una de les obres del mestre suec que encara no havia vist. Això, és clar, em va fer dubtar.

Poc després vaig assabentar-me de la notícia que Ingmar Bergman havia mort a l'illa de Fårö (Suècia) on havia estat residint els darrers anys. Un dels més grans se n'anava. Vaig seguir dubtant fins que vaig agafar el cotxe, però finalment el cor i el desig d'honorar el mestre es van imposar i vaig decidir dirigir-me cap a l'Avinguda de Sarrià.

La sala no era plena ni de bon tros, però tot i així l'assistència va ser prou bona per a un dilluns. Aplaudiments quan va aparèixer el nom de Bergman en pantalla. Aplaudiments, de nou, en acabar el film. El silenci és una obra enquadrada en la millor dècada de l'obra de Bergman (tot just un any abans havia filmat Els combregants, i la seva obra mestra absoluta, Persona, arribà tres anys més tard) i fa honor a les expectatives; és realment interessant i conté alguns moments magistrals.

No sé qui va dir que un cineasta es passa tota la seva carrera fent la mateixa pel·lícula, un cop i un altre. Penso que en Bergman això és així. Bergman es centra en un conjunt de temes relativament reduït, i sempre proper a allò més profund en l'ànima de l'home, allò, en definitiva, que més defineix el que som i com vivim. El que més importa. A vegades ho fa amb pessimisme, d'altres amb una mirada més esperançada i lluminosa (com en una altra obra mestra, Somriures d'una nit d'estiu); a vegades s'acosta a la perfecció, d'altres l'espifia o desbarra completament (penso en El setè segell). Però la intenció de fons, el sentit final de tot és un, únic i coherent; una cerca que acaba, certament, en la solitud d'un mateix al món. Però en aquest final (recordem ara la inesborrable Crits i murmuris) mires enrere i alguns moments viscuts brillen amb la màxima intensitat; potser aquests moments contenen totes les respostes possibles.

És errònia una visió de Bergman com una mena de filòsof, d'intel·lectual que pensa sobre idees abstractes. Algunes pel·lícules contenen reflexions sobre la humanitat, sobre ètica, sobre religió, però per una banda i en la visió de Bergman (i en la meva) no podem viure sense plantejar-nos aquests interrogants; per l'altra només cal veure la Harriet Andersson a Un estiu amb Monika (imatge a dalt) o la mateixa Gunnel Lindblom, l'Anna d'El silenci, per veure que Bergman era de carn i ossos i també tenia l'amor, en totes les seves fases, també l'atracció sexual, com a temes ben destacats. També el que penso que és el cim de la seva obra i potser de tot el cinema del segle XX, Persona, conté traces d'aquesta força sexual, misteriosa i oculta, com tot allò que relaciona Alma i Elisabeth (Bibi Andersson i Liv Ullmann). No puc evitar pensar que hauria filmat escenes encara més atrevides si hagués estat en una altra època, i no tinc gens clar allò típic de que els problemes amb la censura beneficien la creativitat. D'altra banda aquestes limitacions també diuen coses sobre la societat en què vivim, i per tant indirectament contribueixen al retrat de la vida que feia Bergman.

Ignmar Bergman ens deixa en aquests temps on el que es porta és el cinema i picnic, cinema i gandules, cinema i crispetes, cinema i bany, i "el que menys importa és la pel·lícula" (sovint no pot ser d'una altra manera, donat el seu nivell lamentable); ens deixa a mercè de l'entreteniment i l'espectacle, del "cinema per desconnectar", dels focs d'artifici i els finals made in Hollywood; a mercè de turistes que filmen pel·lícules sobre turistes (Woody Allen, Scarlett Johansson); dels tràilers que t'intenten demostrar que aquella pel·lícula contindrà exactament tots els tòpics que t'esperes; i et mostren la parella protagonista, perquè sàpigues, ja d'entrada, que es liaran. Ens deixa amb un lamentable panorama de sales de cinema que programen films, la majoria, de vergonya aliena; amb excepcions que es poden comptar amb els dits d'una mà.

Miro al voltant i veig que domina una certa imbecil·lització; predomina l'esforç intel·lectual mínim. Sembla que pensar no diverteix. Potser per això, i perquè no és un desconegut absolut del gran públic com podria ser-ho, per dir alguna cosa, Mikio Naruse (el nom de Bergman almenys sona), el suec s'ha guanyat una absurda fama de director difícil.

Jo diria que Bergman és un cineasta de la vida, el que passa és que la vida a vegades és difícil. Bergman ens ofereix inquietud, incomoditat, reflexió, passió; i ho fa com molt pocs ho han fet al cinema.