29 de febrer 2008

Cinc pel·lícules que no s'han estrenat

Aquesta és una selecció de pel·lícules fetes al segle XXI que ja s'haurien d'haver estrenat a les nostres sales i que potser mai no ho faran. En lloc d'elles, ens veiem envaïts per la mediocritat i el tedi; vés a saber per què.

Potser vindran més entregues d'aquesta sèrie, potser no.




Mind Game. Masaaki Yuasa, 2004. Vista a: Sitges 2005.

No sé exactament com va anar, però he llegit a algun lloc que Masaaki Yuasa va participar a l'equip de creadors de Shin-chan. Per sort, la seva carrera no va acabar aquí i d'alguna manera ha aconseguit pressupost per deixar-se anar creativament en aquest llargmetratge d'animació, que és simplement una meravella, visual i argumental, que toca grans temes com la pròpia identitat, la lluita per preservar-la, l'atzar, l'amor, l'exili forçat del món... Busca-la com sigui i on sigui i assaboreix-ne des de l'inici suburbà, passant per una part central al·lucinant, fins a un final frenètic. Una obra mestra absoluta i indiscutible.

Innocence. Lucile Hadzihalilovic, 2004. Vista a: Sitges 2004.

Diuen que té a la base la novel·la Mine-Haha: L'educació corporal de les noies (1888), de Frank Wedekind. Diu la directora que en realitat de la pel·lícula en pots treure el que tu vulguis. Una de les obres més experimentals dels últims anys; cal intentar comprendre-la, tot i que costi, val la pena l'esforç; cal tenir ben present el nom de Hadzihalilovic, per veure amb què més és capaç de sorprendre'ns.




No Such Thing. Hal Hartley, 2001. Vista a: Sitges 2001.

Un cert dia van deixar d'estrenar-se a les nostres sales les pel·lícules de Hal Hartley. La injustícia clama al cel. Diguem-ho ben clar: l'obra de Hartley no ha decaigut en absolut. Ha fet la genial The Book of Life i l'atrevida The Girl from Monday, a part de la més nova Fay Grim que, oh vergonya, no he vist ni jo; només cal dir que hi surt la immensa Parker Posey, que ja ens havia enlluernat a Henry Fool (tot i que la seva obra mestra com a actriu segurament va ser The House of Yes, de Mark Waters). No s'ha d'abandonar els mestres, i Hartley n'és un; això ho hem d'arreglar.
Vaig veure No Such Thing a Sitges i em va semblar excel·lent. Pel seu antològic humor negre, per la valentia de Hartley en embestir de veritat contra una societat que cada cop suporta menys, perquè recupera el grandiós Robert Burke i ens demostra que abans que l'espatllés Isabel Coixet i l'star system Sarah Polley era una bona actriu.
Un ésser monstruós (el working title era Monster) a una remota illa del nord. La pell freda i el ferro roent de Hartley, directament del millor que ens ha donat mai el cinema.

La cadira verda (녹색의자). Cheol-Su Park, 2005. Vista a: BAFF.

Aquesta pel·lícula em va agradar molt i no sabia ben bé explicar per què. Aquest comentari a IMDB m'ha ajudat: "Fa una gran representació del sexe com a alegria i comunicació, sense ser massa ensucradament romàntica. Ningú no roba res a ningú, no hi ha cap final tràgic esperant per castigar la gent que s'abandona a la passió".
Una passió, efectivament, intensa entre una dona i un noi que encara no té l'edat legal al país, malgrat haver assolit ja l'edat adulta. Però com amb Fucking Amal o XXY, el que importa és el com; i la frescor, la llibertat i l'alegria lligades a una relació sexual tal i com les filma Cheol-Su Park no les veig gaire sovint al cinema europeu. Una obra notable d'un director per descobrir.

La porta que gira (생활의 발견). Sang-soo Hong, 2002. Vista a: BAFF.

Continuem a Corea per comentar aquesta petita joia de Sang-soo Hong. Poques pel·lícules s'han clavat tant a la meva diana personal. L'atracció sexual, les relacions de parella, la fidelitat, la coherència personal i l'aventura entren en col·lisió en la vida d'un jove una mica desorientat. Hi trobem una meravellosa seqüència de seguir la noia que sembla un tràiler d'A la ciutat de Sylvia. Els actors principals (Sang Mi Chu i Ji-won Ye) estan fantàstics. Una meravella.
Cal explorar, i molt, l'obra de Hong Sang-soo. Una dona a la platja (2006) també va ser remarcable.