13 de maig 2008

"Kitsch 10" (Kitsch, 2008)

"Vint anys gemegant, fent de l'angoixa el nostre cant." Ja ho sé, ja. Aquesta vegada sí que ho diu la televisió, ni que sigui Vilaweb TV: Ja és aquí el Kitsch 10, el disc Kitsch del 2008, el que podria ser un comiat ("Per sort ja no hi serem, abans de veure com s'ho agafen") o no. Que puc triar?

"Que ningú ens busqui l'ombra, no la trobarà." Um. És estrany. Em sembla que la veig algunes vegades en algun racó de la cambra, en algun reflex del mirall.

Jo veig que en alguns moments no m'ha valgut ni posar The Jesus and Mary Chain. Que ja és dir. En alguns moments només m'han valgut dues possibilitats: el silenci o Kitsch. El silenci o Amor difícil, Himne trist, Dia boig, Confessió, Autoviolació, Oceà, Cors... o Presó mental, és clar, aquesta sempre.

I ara veig que per a aquesta nit només em valen Dominis, Inèrcia, Hereus o Testament. Per dir alguna cosa: és massa aviat, tot just he escoltat el disc dues vegades.

I em sap greu perquè ja fa temps que sento que no em surten les paraules com abans i potser no podreu citar-me com quan vaig comentar Electrokàustic, que em va fer molta il·lusió. Però creieu-me, heu posat a aquesta nit, la meva nit del dimarts 13 de maig del 2008, l'únic so possible. I per això, com per totes les cançons d'aquests més de vint anys, us torno a dir: moltes gràcies.

I espero que no ho deixeu.


[Kitsch toquen al festival In-somni de Girona el divendres 16 de maig del 2008 als Jardins Fora Muralla, a les 21.30h, entrada gratuïta.]

05 de maig 2008

"Tren nocturn" (Yinan Diao, 2007) / "Ploy" (Pen-Ek Ratanaruang, 2007)


Dues pel·lícules he vist en la darrera edició del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona, BAFF 2008.

Tren nocturn (夜车, Ye che; de Yinan Diao, 2007) [festival, IMDB] no és del tot una mala pel·lícula; però com si ho fos. Com gairebé qualsevol pel·lícula xinesa recent que no hagi estat emparada pel règim, el seu tema es pot resumir en una frase: "Xina és un desastre". Al voltant d'aquesta idea s'hi poden donar moltes voltes, sí, omplir la pel·lícula de grisos i fums de fàbriques, o escollir com a protagonista femenina una funcionària encarregada d'executar sentències de mort. Però a mi ja ningú no m'ha de convèncer de res, i tanta grisor (moral i física) m'atabala. Val a dir que la pel·lícula és, o vol ser, molt més que això, amb incomunicació i tal. Bé, segurament no és cap desastre, segurament és apreciable, però ets al meu blog i a mi no em va agradar.

Ploy (พลอย; de Pen-Ek Ratanaruang, 2007) [festival, IMDB, Wikipedia] és força més suggeridora. Per començar, cal agrair-li que malgrat que Tailàndia és també en part un desastre [1], la pel·lícula no parla d'això. Ratanaruang, ja ho havíem vist a L'última vida de l'univers (เรื่องรัก น้อยนิด มหาศาล, Ruang rak noi nid mahasan), transita per un món personal molt particular, difícilment classificable. A Ploy construeix un brillant joc d'equilibris sexuals dins les habitacions d'un hotel. De fet insinua tantes coses que arriba a semblar que tota ella és una insinuació inacabada, un plantejament sense resolució. Un cop dibuixats els contrastos (matrimoni/parella d'amants, problemes psicològics/desig sexual) i introduïda l'enigmàtica presència de l'adolescent que dóna títol a la pel·lícula, és en el moment de consumar el desequilibri, de trencar la baralla, que Ploy pot ser més qüestionable. No importa: a aquelles alçades Ratanaruang ja flota per sobre de les mediocritats més previsibles, i això sol ja és, en el cinema d'avui, suficient per aplaudir-lo.

____________

[1] Podem consultar-ho: en llibertat de premsa Tailàndia és el 135è estat de 169 avaluats, i la R.P. de Xina és el 163è i per tant el setè pitjor; en corrupció Tailàndia és el 89è estat, i la R.P. de Xina el 72è.