A Venècia vaig llegir La pell freda. Mmm. Un best seller català, que ja té els drets de traducció venuts a 24 llengües. Primer, l'elecció del llibre; per què? Doncs feia temps que em captivava, m'agradava la seva portada, m'intrigava com un text podria tenir un impacte tan gran i al mateix temps rebre comentaris positius de gent que sap enllaçar tres frases.
Vaig entrar a la llibreria del Raval, vaig agafar un exemplar que hi tenia localitzat visualment de l'edició en espanyol de Transtorno, de Thomas Bernard, 1967, i que també volia llegir (de fet ara hi estic ficat), i per enèssima vegada vaig trobar-me amb la desafiadora portada de La pell freda. Finalment, em vaig decidir. Vaig escollir l'ordre entre els dos llibres per potenciar el contrast: venia de The Sea i ara volia ritme i acció, i el llibre que en prometia més va anar de dret a la maleta.
La història del meteoròleg destinat a una petita i inhòspita illa del Pacífic de seguida es va convertir en una companyia ideal per a les meves nits al Collego Armeno Moorat Rafael. Evidentment la prosa no té les ressonàncies i els reflexos de la de Banville, però aquí estem jugant en una lliga diferent. Es tracta de que la història se t'emporti cap a les seves latituds, et faci participar del perill, del terror, de la fascinació i finalment la descoberta. Ho aconsegueix. Sobretot per la gran força de la seva idea central, la contraposició entre el jo i l'altre. Realment allò més monstruós és, sovint, allò més desconegut. I Piñol, el murri, ho fa convergir a allò que ens atreu. No ens atreu quedar-nos al refugi i complir allò que se'ns ha encomanat; ens atreu la llibertat, per perilloses que siguin les situacions a què ens porti. D'aquí el títol de la novel·la, d'aquí el tema, i que per sobre d'allò que passa, el veritable interès estigui en com es diu allò que passa. No sé si heu notat que no m'agrada parlar dels arguments.
La pell freda no és, ni molt menys, una obra perfecta. Personalment, i això és molt personal però estàs llegint el meu blog, les explicacions sobre els antecedents del protagonista em van semblar en bona part sobreres i no me les vaig creure gaire. I el retrat d'algun personatge frega perillosament la caricatura, sens dubte de forma intencionada. Tampoc no és una obra trencadora, al contrari, em sembla orgullosa d'inscriure's a la llarga tradició del terror clàssic, el terror de l'altre. Penso que n'és una peça brillant.
L'oceà ignot, fent de les seves per segon llibre consecutiu. La immensitat desconeguda, amenaçadora. Qui sap què pot passar quan sures a remolc de les onades? A què hem de témer, si no sabem qui o què vindrà? "Quin oceà serà la fi del teu viatge? Quin oceà?"
27 juny 2007
"La pell freda" (Albert Sánchez Piñol, 2002)
15 juny 2007
Última nit a Venècia
M'han calgut unes quantes nits per aclimatar-me. En la meva primera estada, a l'hivern de l'any passat, tot estava molt més tranquil i la qüestió de les copes noctures es limitava a trobar llocs oberts, que estaven sempre tranquils. Ara cada sestier té un ritme diferent, i n'hi ha dos de ben característics: San Marco el més bulliciós, amb una bona presència de turistes de totes les edats; Dorsoduro el més ple de joves, incloent-hi molts turistes. Em resulta més agradable la calma relativa de San Polo, Santa Croce, Cannaregio i Castello. En una taverna del Campiello Sant'Agustin (diria que pertany al sestier de San Polo) faig la darrera copa. Una estona abans havia descobert el lloc; la cambrera havia posat una cançó que diu "A noi basta una parola / anche un gesto solamente / per cambiare il colore di un giorno", i l'acompanyava cantant.
En la segona visita, poc després de les dotze, hi arribo enmig d'un xàfec impressionant, nascut una estona abans, entre llamps i trons, quan arribava a Campo San Polo. Ja falta poc perquè tanquin, i després de la cervesa no em queda més remei que tornar cap a l'hotel, on a més no puc entrar més tard de la una. Hi arribo completament xop. L'aigua m'empapa la roba i llisca sobre la pell, però el cel, els carrers i els canals sota la pluja, les sensacions d'aquesta última nit queden gravades en algun lloc, més endins.
Sèrie de Venècia:
