Sitges 2007 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

Dissabte 6 20:45 El Retiro: Vexille Anima't
Dimarts 9 20:30 Auditori: Dainipponjin S.O.Fantàstic
Divendres 12 21:15 El Retiro: Teeth S.O.Fantàstic
Divendres 12 23:15 El Retiro: Stuck S.O.Fantàstic

Hi ha moments en què aprecies la seguretat de les bones tradicions, el ritual de no faltar a la cita. Arriba l'octubre i amb ell una nova edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya, més conegut com a "Sitges". El festival que dedica una atenció especial al gènere fantàstic (com puc anar a la sessió de Tekkonkinkreet convençut que n'he comprat l'entrada, i realment no tenir-la?) i de terror (què passarà amb els trens de Renfe? m'atreviré a utilitzar-los algun any? com pot ser que els de tornada acabin a les 10:25?). El festival on pots veure des de mediocritats a les obres més originals i inesborrables, passant per alguna que altra sessió insofrible. El festival on sempre la mirada busca Takashi Miike o Àlex Gorina acabant-se un entrepà al teu costat. El festival dels horaris impossibles i les cues rècord de cap de setmana a l'Auditori. El dels premis més absurds del planeta. Únic, divers, atrafegat, vibrant: no podríem passar sense ell.

Vexille (ベクシル; Sori, 2007) [1] és una de les joies visuals de la secció d'animació. Passa molt bé, per ritme, per aventura, per personatges carismàtics, per la fantàstica banda sonora. El més fluix és l'argument, però tot i així en trobo el plantejament molt interessant, i això sí, el desenvolupament de l'acció no passa d'acceptable i segueix esquemes ja mil vegades seguits i dues mil vegades trencats. Però abans que hàgim deixat ben enrere l'equador de la història i tot sigui ja previsible, se'ns retrata un món inquietant, amenaçat, al llindar (literalment) de la seva destrucció. Entre això i l'encert en el dibuix dels personatges (especialment de la protagonista, Vexille, amb un punt d'atractiu molt ben calculat sota la imatge seriosa i modesta) penso que té mèrits suficients per ser considerada una obra notable.

Dainipponjin (大日本人; Hitoshi Matsumoto, 2007) [2] és un fals documental que retrata la vida gris i humil d'un home de professió superheroi, que defensa el Japó dels atacs de monstres ben diversos. Sí, és una bona idea inicial, i potser agradarà als amants del friquisme, diguem-ne, poc subtil. A mi em sembla totalment prescindible. Per falsa, per inconsistent (abandona quan li dóna la gana l'estil documental), perquè la seva insistència en retratar el protagonista com un pobre desgraciat i els qui l'envolten com a imbècils totals es fa reiterativa fins a l'esgotament, perquè no sap trobar en cap moment el to adequat i buscant el ridícul aliè, acaba submergida en el propi.

Teeth (Mitchell Lichtenstein, 2007) parteix d'una idea ben simple: el mite de la vagina dentata fet realitat en el cos d'una noia canadenca de conviccions ideològiques més aviat puritanes. Penseu quatre o cinc situacions per treure una mica de suc a la idea i probablement la gran majoria seran part de l'argument de Teeth. La pel·lícula navega entre diversos registres sense acabar de convèncer amb cap, però no tot el que veiem han de ser obres mestres i si ens trobem davant d'un producte sense pretensions, almenys està bé que sigui divertit i que Jess Weixler mantingui en tot moment una bona interpretació (no així alguns dels secundaris). Està bé.

Stuck (Stuart Gordon, 2007) és la millor pel·lícula de les quatre que he vist en aquesta edició del festival. Inspirada en un esgarrifós cas real, l'interès de la història rau en el conflicte moral que planteja una situació en què algú necessita atenció mèdica urgent, però ajudar-lo comportaria assumir les conseqüències jurídiques d'una actuació que altrament es podria camuflar. Això si es pot anomenar conflicte moral el dilema entre actuar amb ètica o sense. Com en tot, la direcció marca la diferència i aquí Stuart Gordon està gran: sap què interessa i què no i dedica temps a parlar d'allò que realment aporta alguna cosa; per altra banda es recolza fermament en una progressió ascendent del ritme, que acaba sent frenètic; i per últim Mena Suvari i Stephen Rea són dos bons actors i estan en tot moment en el to adequat.

Així se'n va Sitges, aquest any amb només quatre pel·lícules: m'hauria agradat veure'n com a mínim vuit o deu, però les circumstàncies personals i els imprevistos no hi han ajudat gens. Pel camí s'han quedat Tekkonkinkreet, The Ugly Swans (Gadkie Lebedi), Brand Upon the Brain!, Jack Ketchum's The Girl Next Door, First Snow, Mushishi... I això en l'any en què tothom volia veure El orfanato i [Rec]. Algunes d'aquestes (no pas totes, no les més rares) potser les acabaré veient en sales normals. Sitges vol tranquil·litat i temps i enguany no he tingut el que voldria. Vindran temps millors.

___________

[1] Vexille (ベクシル) és un nom propi d'un personatge americà. No és, per tant, un nom japonès. Està escrit en katakana, l'alfabet sil·làbic que s'utilitza per a neologismes i mots estrangers. Les síl·labes corresponents als quatre símbols són, respectivament, be·ku·shi·ru. L'alfabet sil·làbic no té una correspondència bijectiva amb tots els nostres sons i síl·labes, ni els del català ni els de l'anglès. En japonès les u àtones són de fet molt febles, i no hi ha diferenciació b/v, exactament igual que en el català; per últim, la l no existeix com a so diferenciat i s'assimila a una r feble. D'aquí que bekushiru sigui una aproximació fonètica (la millor dins la gamma de sons del japonès) al nom en anglès Vexille.

[2] Dainipponjin (大日本人) vol dir, literalment, el gran japonès, o el gegant japonès. El kanji 大, aquí pronunciat dai, és el kanji que representa la idea de "gran"; el trobem també l'adjectiu 大きい (ookii), que significa precisament això, gran. 日本, pronunciat nippon o nihon segons la variant dialectal, significa Japó. I 人 és el kanji de persona, que situat al final d'una paraula es pronuncia "jin", i si la paraula original és un país, forma un gentilici. 日本人 (nipponjin o nihonjin) vol dir japonès; persona, no pas idioma japonès. El significat de 大日本人 (dainipponjin) és doncs de deducció immediata.

Turistes

No sé en quina de les seves obres (potser el Panegíric) Guy Debord esmenta les "dues grans drogues" de la nostra societat de l'espectacle: el turisme i l'esport. En aquesta idea, com en moltes de les que va escriure el situacionista francès, hi ha molta veritat, si bé és bàsicament inútil. No hi ha lloc per a la revolució quan ningú no vol viure fora d'aquesta societat. Tot i així, queda bé citar-lo, oi?

Avui molts de nosaltres tenim un nivell socioeconòmic que ens permet anar donant voltes per tot el món. Jo fins ara he tingut el constum poc aconsellable d'arruinar-me cada tres mesos fent viatges d'una setmana, però d'altres ho acumulen al llarg de l'any i això els permet marxar de la civilització i passar un mes al Tercer Món, enmig de tota mena de perills i sovint en absència total de democràcia parlamentària. A vegades els detenen per mirar malament un policia i després d'una setmana de malson tornen a casa, i el diari en publica la fotografia de quan arriben, demacrats, a l'aeroport.

Però no ens n'anem del tema. El cas és que la millora general del cost dels viatges en relació amb el nivell de renda de les persones ha fet accessible viatjar a Venècia a persones que mostren una absoluta indiferència cap a Tintoretto, Veronese o Carpaccio. A gent que francament s'avorrirà veient la Basilica de San Marco, i no diguem ja San Zanipolo o els Frari. Que no veuran res d'especial a la catedral de Torcello. Japonesos en gòndola, gent consumint els menús turístics que es poden trobar a vint metres de distància de la Piazza.

Què mou tota aquesta gent a recórrer el món? Què fa que te'ls trobis a la Rambla, a Piazza San Marco o prenent el sol als bancs de la Plaza Mayor? Què busquen, què obtenen dels seus desplaçaments? Són preguntes sense resposta en el nou món de l'oci planificat, de l'espectacle del turisme.

Per moltes raons, i si bé m'ha encantat visitar el Campanile de San Marco o la Torre Eiffel, no em reconec en l'actitud de la majoria de turistes. Per començar, no sóc com el qui et diu que no va als llocs perquè ja hi ha estat: “A París ja hi vaig estar.” T'ho diuen com si fos una evidència que havent estat a París, ja no cal tornar-hi. Una variant d'això és la gent que pensa que cal tornar a les ciutats només perquè s'hi han fet coses noves: "ara hi ha un metro sense conductor..." Jo no comparteixo aquesta dèria per l’eterna novetat; m’encanta tornar als llocs on m’he sentit bé, com Belfast, Berlín, Dublin i sobretot aquells d’on tinc la sensació que mai no n’he marxat del tot: Venècia, París, Londres i Madrid. I no és que no tingui ganes de descobrir llocs nous, al contrari, en podria fer una llista ben llarga; però això no em treu el plaer de tornar, de l’aire familiar, de sentir que almenys una mica, en alguns racons d’aquesta ciutat, hi tinc records; hi he viscut.

Hi ha altres dèries dels turistes massius que no entenc:
- Les visites obligades;
- Les fotos clòniques als llocs obligats;
- Les tendes de souvenirs;
- Els pressupostos de temps, del tipus "Madrid la veus en tres dies, per a París te'n fan falta com a mínim quatre o cinc";
- L'obsessió per estar gairebé sempre al "centre";
- Els horaris estàndard per a les visites obligades; un vespre em una noia davant de Nôtre Dame: “Veus? a aquesta hora no hi ha ningú, com si ara ja no tingués encant”. I de fet era al contrari; era aleshores, quan en tenia.
- Les pintes d'uniforme de turista, calçat espantós i en alguns casos motxil·la enorme inclosos.

I per últim, ja li he començat a agafar mania fins i tot a l'aurèola de misticisme que se li ha assignat al concepte de "viatjar". "M'encanta viatjar!" Alerta, quan sento certes expressions em poso alerta. Què vol dir que t'encanta viatjar? "Perú em va encantar!", "Austràlia és meravellosa!", "Vietnam és fantàstic, t'encantarà!" Em sembla absurd, com em semblen ridícules les expressions d'èxtasi d'algunes persones quan els dius que vius a Barcelona: "Barcelona és fantàstica, meravellosa." Què coneixen de Barcelona? Què els ha meravellat tant? Hi ha llocs de Barcelona on em sento molt bé, però començo a estar fart d'aquesta fama absurda. Al final acabem tenint directors de cinema que es confessen enamorats de Barcelona i hi fan una pel·lícula i on van a rodar? A la Sagrada Família, a l'estany de la Ciutadella (ja m'explicaràs; tu has estat a El Retiro?), al Passeig de Gràcia o a un restaurant de la Barceloneta. Uau, realment Barcelona és fascinant.

L'única cosa que t'accepto (i encara) és que quan viatjo marxo de casa i forçosament trenco amb la rutina: ja no hi ha plats ni roba per rentar, ni compres de menjar a fer, per uns dies. No hi ha feina, no hi ha obligacions, i la ment s'allibera. A part d'això, quan estic a una pensió de Madrid, París o Venècia sóc igual que quan estic a casa. Sóc jo. I allò que faig diu més de mi que de la ciutat on sóc. I l'exploraré diferent que tu o que l'altre; o almenys m'agradaria que fos així.

Una mica per tot això, he après a no recomanar gaire coses. Si no vas amb compte, al final recomanes En la ciudad de Sylvia a qui voldria veure El mite de Bourne. Amb les ciutats passa el mateix. No et puc recomanar res perquè simplement he tingut unes experiències; tu, probablement, en viuràs de diferents. No et recomano que vagis a Venècia, ni si hi vas que agafis el vaporetto fins a San Servolo o Sant'Erasmo; m'he sentit molt bé fent certes coses, però la majoria de vegades abans de fer-les no ho sabia i la sorpresa de sentir-me bé va formar part del meu benestar i va incrementar-lo.

Hi ha un exemplar de les Rough Guides que parla d'una cosa anomenada "travel bubble". És l'efecte que produeix el turisme sobre els llocs més visitats. Hi trobes tendes a la teva mida, la realitat es modifica per "acollir-te". No hi ha exploració ni de fet experiència original si no es surt d'aquesta bombolla, i la millor manera de fer-ho és oblidar-te de "visitar" quelcom, oblidar-te dels convencionalismes i si de cas observar, sí, però observar els llocs en relación amb la gent, i la gent mateixa, i si hi parles encara millor, però amb naturalitat, tampoc amb una estúpida fascinació com si estiguéssim a un planeta desconegut. Sobretot no per parlar amb UNA persona de Madrid, Londres o París pensis que "els parisencs són bordes", "els madrilenys són molt oberts" o viceversa. En definitiva, quan un viatja el millor consell és no ser un imbècil ni comportar-se com a tal.

No et dic el que has de fer. Fes com vulguis, ves per on vulguis; si de cas, ja ens trobarem.