Pel·lícules estrenades el 2007

Les millors

1. Natura morta (三峡好人; Zhang Ke Jia, 2006). La pel·lícula mereixeria un article individual, que no vaig tenir temps d'escriure. Us remeto al comentari d'El cine que me gusta i al recull d'altres veus que fa Club 7 Cinema.


2. A la ciutat de Sylvia (José Luis Guerín, 2007). M'agradaria escriure'n aviat. De moment us dic el mateix: El cine que me gusta, Altres veus de Club 7 Cinema.


3. La Soledad (Jaime Rosales, 2007). El cine que me gusta.


4. Els amors d'Astrée i Céladon (Eric Rohmer, 2007).


5. Desig, perill (色，戒; Ang Lee, 2007). Llegeix el meu comentari. També El cine que me gusta i Club 7 Cinema.

Destaco també amb una valoració de notable: Mr. Brooks, Zodiac, Eastern Promises, Gwoemul, Letters from Iwo Jima, Siete mesas de billar francés (avui estic generós) i Tocar el cielo.

A mitja taula

Van tenir alguna cosa bona Zwartboek (la història i la protagonista), 53 días de invierno (l'Aina Clotet), Bajo las estrellas, The Good Shepherd, La hora fría, Ladrones, La vida dels altres (la seqüència final), Les pel·lícules del meu pare (l'esplèndid erotisme) i Déjà Vu (un entreteniment digne).

No em van agradar globalment Cry_Wolf, Cassandra's Dream, Eufòria (Эйфория), Inland Empire (David Lynch, 2007; em va acabar exasperant), The Painted Veil, The Pursuit of Happiness, 'Quo Vadis, Baby?' (una mica absurda), ni El silenci abans de Bach (Pere Portabella, 2007; no li vaig veure el què).

Les pitjors

Van fregar el desastre Simpatia per Lady Vengeance (친절한 금자씨, de Park Chan Wook), Pirates del Carib: A la fi del món, The Fountain o la tramposa Persepolis.

Però les pitjors de l'any han estat: Caótica Ana, Mujeres en el parque, Perfect Stranger, The Abandoned, La ciència dels somnis (del sobrevaloradíssim Michel Gondry), [REC] (del tres quartes parts del mateix Jaume Balagueró) i The Heartbreak Kid (dels directament ineptes germans Farrelly). Les tres últimes podrien editar-se en un pack especial de DVD per regalar al teu pitjor enemic.

No vistes

No he vist totes les pel·lícules estrenades, evidentment. Entre les que no he vist hi ha: Voces inocentes, Stardust, Little Children, La zona, El orfanato, Twelve and holding, Mariposa negra, Waitress, per citar les que en el moment d'escriure l'article tenen millors valoracions a IMDB; Offside (Fuera de juego), Keane, Hollywoodland i Fast Food Nation, de la llista d'El cine que me gusta (y el que no) -vegeu el següent apartat-; Redacted, Banderes dels pares, Marie-Antoniette, Gabrielle i Last days, de la llista de Vador Montalt; i alguna altra excepció il·lustre com L'ivresse du pouvoir (Claude Chabrol) o La línea recta (José María de Orbe).

Altres espais, altres veus

Al blog El cine que me gusta (y el que no), Manué destaca com a les millors de l'any En la ciudad de Sylvia, Naturaleza muerta y La soledad. Són les meves número 2, 1 i 3, respectivament. Veureu també en aquest apunt les llistes de millors pel·lícules segons per alguns mitjans de comunicació; en general, bastant desorientats.

Vador Montalt ens informa del seu vot particular a la tradicional votació anual que fan els crítics gironins. Per a ell les tres millors van ser per a Natura morta, Cartes d'Iwo Jima i Promeses de l'est. En aquest cas coincidim en la número 1.

També pots trobar en aquest bloc una selecció de 20 pel·lícules estrenades entre el 2003 i el 2006.

Actualitzacions

[16.03.2008] Divendres passat vaig veure Once, de John Carney (2006), amb Glen Hansard i Markéta Irglová. Em va encantar. És una pel·lícula estrenada del 2007 que no va entrar en aquest article. Un regal per a tots els amants de la música i per als qui volem viure amb intensitat, perseguint els nostres somnis.

XXY (Lucía Puenzo, 2007)

No és mai només el tema. És sobretot com es filma, a no ser, és clar, que es parteixi d'un tema tan estúpid que no sigui possible salvar-lo de cap manera. Però no és només el tema. Es pot agafar el genocidi de Ruanda i fer quelcom tan cinematogràficament irrisori com Hotel Rwanda. O es pot agafar una anècdota i fer-ne una gran pel·lícula; em ve al cap Honor de cavalleria, d'Albert Serra.

El tema d'XXY és molt interessant. La protagonista de la pel·lícula és una adolescent intersexual (què faríem sense la Wikipedia en anglès). Álex té, segons ens informa puntualment la web de la pel·lícula, "una hiperplàsia suprarenal congènita, que la converteix en una pseudohermafrodita femenina". Queda clar, oi? [1]

M'agrada (m'encanta) la pel·lícula que XXY és, però encara més m'encanta la que no és. No és la mediocritat convencional que Hollywood hauria perpetrat amb aquest mateix punt de partida. La cosa mereix una reflexió: si la pel·lícula té una idea central és sens dubte la por a ser diferent, a no encaixar en els esquemes sexuals establerts. No cal dir que el cinema de Hollywood o el dels seus imitadors espanyols, francesos, etc. no només ha interioritzat aquesta por sinó que l'ha digerida i el producte d'aquesta digestió és la mediocritat calculada, les pel·lícules fetes per i per a ximples, totes tallades pel mateix patró estil·lístic. M'agradarà una pel·lícula sobre el dret a decidir la pròpia mort quan se'n faci una que escapi a aquests esquemes (no Mar adentro); igualment amb el genocidi de Rwanda, Txetxènia, l'Iraq, la transexualitat o els extraterrestres.

I ah nois (i noies), on triomfa XXY és on ni aquest ni cap altre bloc no podem explicar. Ho sento. Vés a veure-la que tampoc no és tan car el cinema. Perquè els blocs quan fem comentaris de cinema imitem la premsa, i el que hauríem de fer és poesia. Perquè les pel·lícules bones tenen bona poesia, i això és el que no puc explicar. Ho puc insinuar: aquest mar fantàstic que envolta la casa dels protagonistes; la mateixa casa, gairebé una illa; aquestes mirades adolescents que per moments ens podrien transportar a Fucking Åmål (Lukas Moodysson, 1998), tot i que sense les seves rialles i el seu esperit pop (Moodysson encara no s'havia esgarriat); o en un contrapunt perfecte als silencis de La niña santa (Lucrecia Martel, 2004).

Però no et recorda res, aquest mar? No hi surt de dins una veu que et convida a endinsar-t'hi? No hem vist abans onades com aquestes trencant a l'Uruguai? És clar que sí, aquella obra mestra del 2004 anomenada Whisky, també passava en terres uruguaianes i en un moment donat ens feia arribar al mar de Piriápolis, Maldonado, Uruguai, on IMDB ens confirma que han estat rodades les dues pel·lícules. És un gran encert. És la millor metàfora possible d'allò que està passant pel cap de la protagonista.

Juan Pablo Rebella i Pablo Stoll amb Whisky i ara Lucía Puenzo amb XXY han donat a aquest indret un lloc per sempre en la història del cinema.

Però no n'hi ha prou amb que els escenaris siguin bons; hi ha infinitat de pel·lícules situades a un bon escenari i que no en saben fer res. Cal donar l'espai i el temps adequat a cada cosa. Som afortunats perquè a Lucía Puenzo sembla que li interessa trobar l'equilibri entre una narrativa més tradicional i la poesia que busquen (i no sempre amb encert) Recha, Guerín o a la seva manera Hal Hartley.

Com passa a totes les arts hi ha qui es conforma en fer allò que ven, o allò que li han ensenyat, i qui va a buscar camins nous. Amb més o menys talent (penso que Lucía Puenzo, si l'èxit no li puja al cap, ens pot donar moltes coses bones; d'ella només sé que a part d'aquest primer llargmetratge va participar al guió de La puta y la ballena, dirigida pel seu pare Luis Puenzo) però amb el compromís de fer quelcom original, una obra amb personalitat pròpia, i amb la força i l'atractiu d'allò més autèntic. Perquè potser XXY no és tota ella una obra mestra, però té alguns moments perfectes fets de mirades i silencis, on la veritat brilla sense necessitat de ser pronunciada.

No m'he aturat encara a comentar les grans interpretacions que trobem a XXY. El gran Ricardo Darín, que està excel·lent com sempre (és cert l'actuació de Ricardo Darín consisteix sempre en ser Ricardo Darín, però també és cert que està molt bé ser Ricardo Darín; em passa com amb Ferran Carvajal), en aquesta pel·lícula fa com Bojan Krkic, que té pocs minuts però intenta aprofitar-los el millor possible. Una menció especial mereix l'adolescent Martín Piroyansky, una excel·lent tria per al noi que queda fascinat (comprensiblement) per la vitalitat i la sensualitat d'Álex. I no una menció sinó un llibre sencer mereixeria Inés Efrón. Mai no agrairem prou l'elecció feta per a aquesta protagonista. Amb pocs segons en té prou (el notable guió hi ajuda, és clar) per fer-nos conèixer aquest pou de turbulències que és Álex, i al cap de poc ja estem convençuts que l'estimaríem tal i com està, que no fa falta canviar-li res. Jo t'estimo si véns i si vas, si puges i si baixes i no estàs segura del que sents, de què vols escollir o de si cal escollir res.

____

[1] Una associació de gent amb la síndrome de Klinefelter o síndrome XXY ha criticat el títol de la pel·lícula perquè duu a la confusió: les persones que pateixen l'anomalia cromosomàtica amb aquest nom no presenten trets físics femenins com sí que ho fa la protagonista; i simètricament, les persones intersexuals normalment ho són sense anomalia cromosomàtica, és a dir, que la seva composició cromosomàtica és o bé XX o bé XY. Naturalment l'associació té la raó científica, però no cal ser Einstein per adonar-se que el títol és una metàfora artística, no una diagnosi mèdica.