13 de setembre 2010

Vaga general

El proper dimecres 29 de setembre hi ha convocada una vaga general. Els sindicats CCOO i UGT van presentar la convocatòria oficial el passat 29 d'agost.

Comprenc la motivació de la vaga general. Estic d'acord amb una bona part dels arguments exposats pels sindicats, com també vaig estar d'acord en les raons exposades en la vaga del sector públic del passat 8 de juny (excepte en la seva acceptació del concepte cíclic de "crisi econòmica" com a forma de referir-se als períodes de decreixement del PIB). Encara recordo els arguments exposats en un full informatiu pels treballadors del CAP Vila Olímpica, on casualment jo tenia visita programada aquell dia:

Els treballadors del CAP igual que tots els treballadors sanitaris del conveni XHUP ja fa 2 anys que tenim el sou congelat. Tot i això hem procurat mantenir la qualitat assistencial.

Actualment estem vivint una de les pitjors crisis de la història i el nostre govern ha decidit rebaixar-nos el sou un 5% més.

Nosaltres assumim que en temps de crisis cal ser solidaris, però volem manifestar:

- Que
no som funcionaris

- Que la crisi
no l'hem generada el personal sanitari ni altres empleats públics i tampoc els pensionistes o els dependents...

- Que la retallada
no és només de sous, sinó també de serveis.

- Que hi ha moltes altres mesures que també s'haurien d'aplicar per millorar la crisi...

Finalment volem manifestar que seguirem mantenint el nostre compromís per garantir una atenció primària de qualitat.

Esperem la seva comprensió i col·laboració.


Moltes gràcies

Treballadors del CAP Vila Olímpica


Sempre he pensat que la retallada de sous a treballadors del sector públic (funcionaris o bé amb contractes temporals de mesos) era inacceptable. Em sembla al·lucinant que un partit al govern prengui una mesura així i el govern no sigui tombat. Em semblaria totalment forassenyat que un sol d'aquests treballadors del sector públic donés el seu vot a qui l'ha estafat d'una manera tan vil, mesquina i rebutjable.

De la mateixa manera, els pensionistes han vist congelada la seva prestació mensual d'una forma, també, totalment injustificable. És insòlit que aquestes mesures rebessin en el seu dia l'aprovació al Congrés dels Diputats. Es tracta d'una espoliació en tota la regla que només pot merèixer el rebuig més absolut.

Es parla de necessitat de limitar la despesa. Però al mateix temps el govern ha gastat milions en participar en l'Expo celebrada al país més autoritari de la història dels que han celebrat aquest esdeveniment: la Xina. Res no ha impedit que el pressupost se n'anés en això, com abans, amb el "Plan E", es va gastar en posar gespa artificial a camps de futbol de terra, o a construir rotondes.

La despesa, evidentment, ha de tenir els seus límits, però que aquests s'apliquin als salaris i les pensions mentre es perpetuen les despeses en publicitat, imatge, campanyes i estudis de tot tipus, etc., és senzillament una estafa, que no mereix res més que el menyspreu i el rebuig més absoluts. Que aquestes mesures fossin aprovades (recordem-ho: 169 vots favorables del grup parlamentari del PSOE, inclosos 25 diputats catalans; i 13 abstencions decisives de diputats de CiU, UPN i Coalición Canaria) demostra a quin nivell de desvergonyiment ha arribat la classe política que tenim, i també fins a quin punt han arribat a pensar que els ciutadans podien empassar-se les seves trampes. De moment, i a falta que els ciutadans tornin a votar, han tingut raó: la societat, majoritàriament, ha rebut amb una barreja d'indiferència i resignació les mesures preses, com si fossin un mal inevitable.

Amb aquest panorama, quan va arribar la reforma laboral ja feia temps que jo considerava, com segueixo considerant, que és necessari expulsar del poder el PSOE i tots aquells que han recolzat les seves mesures simplistes, superficials i improvisades i el seu capitalisme beneit; naturalment, sense que això vulgui dir donar suport a aquells qui, en allò fonamental, pensen igual.

Dit això, no faré vaga.

En primer lloc, aquesta política del PSOE (i dels seus socis) no és fruït de la casualitat. En un món dominat per la imatge, els partits, especialment durant el cicle d'expansió econòmica, es presentaven a les eleccions prometent tota mena de coses, en una competició sense fi per augmentar la despesa pública. Ajuts a la compra de pisos, de cotxes, al lloguer, a les empreses, a la premsa, estudis, campanyes, fulletons, revistes, publicacions, vídeos, festes, ambaixades, xecs per als nens, 400 euros per a cada contribuent... l'espiral no tenia fi, i fins al darrer moment es va mantenir aquesta filosofia: injectant diner públic arreu, s'estimulava la continuació del cicle de creixement sense fi, la falsa utopia de tots els governants. Patètic, però cert. En aquell moment, criticar el paper de l'Estat com a "impulsor" de l'economia mitjançant la seva despesa era navegar contra corrent, era gairebé una heretgia.

S'hauria d'haver castigat aquest discurs i aquesta manera de fer, abans que canviés el cicle econòmic a curt termini. En aquell moment, però, ningú no estava disposat a frenar la roda en el seu pendent forassenyat cap a l'abisme. Els mateixos ciutadans que haurien d'haver castigat els seus polítics irresponsables no només els seguien votant, sinó que a més s'hipotecaven al 110% del cost absurd, ridícul, d'un habitatge en propietat que era una bomba de rellotgeria activada sobre les seves finances personals. No té sentit esperar ara miracles d'una societat que fins avui ha actuat d'una manera tan estúpida.

Una segona raó m'ha fet decantar per no fer vaga. Jo les vagues generals les reservaria per situacions més extremes, més greus, que potser arribin en un futur. Per quatre retallades més dels mateixos de sempre no val la pena compartir una manifestació amb una majoria dels qui els han votat. Mentre aquests governants o uns de pitjors mantinguin un suport majoritari, una vaga general serà per força inefectiva.

El domini dels arguments economicistes, de la lògica de la mercaderia i el capitalisme, sobre les nostres vides, es manifesta en tots i cadascun dels dies que vivim en aquesta societat; i sense sotmetre'l a crítica i finalment superar-lo, no hi ha possibilitat de sortir de la greu crisi social i ecològica en què ens trobem des de fa dècades. Està en les nostres mans superar-ho; només que les nostres mans, a dia d'avui, no s'uneixen en aquesta difícil tasca.