22 de febrer 2011

L'accident nuclear de Madrid (Espanya, 7 de novembre del 1970)

 Vista aèria del Centro Nacional de Energía Nuclear Juan Vigón, Madrid, 1965. Font: La Vanguardia, 26/1/1965 (original).

La sèrie d'entrades d'aquest blog sobre accidents nuclears en la història del món comprèn ja els de Kyshtym (Rússia), 29/9/1957; Windscale (Regne Unit), 10/10/1957; i Three Mile Island (Estats Units), 28/3/1979. Falten els d'Ontario (Canadà), 12/12/1952, i Txernòbil (Ucraïna), 26/4/1986, per completar la minisèrie amb els cinc accidents més greus dels quals es té constància.

Obriré un petit parèntesi per parlar dels accidents nuclears succeïts a Espanya. I començaré per un de relativament poc conegut i que nogensmenys es pot considerar el més greu. Va succeir al Centro de Energía Nuclear Juan Vigón, a Madrid, el 7 de novembre del 1970. Va causar una contaminació radioactiva de la conca del riu Tajo molt per sobre dels nivells permesos. L'accident fou ocultat pel govern de l'època i no se'n va tenir cap notícia fins que uns periodistes del diari El País van tenir accés als informes confidencials sobre el fet i en van informar vint-i-quatre anys més tard. Un halo de misteri continua envoltant aquest accident, que no ha estat reflectit en cap altre mitjà de comunicació tret de reproduccions de les notícies d'El País.

Prop de les tres de la tarda d'aquell fatídic dia de tardor, uns tècnics del Centro de Energía Nuclear Juan Vigón de Madrid van iniciar una operació de trasvasament de 700 litres de residus radioactius d'alta activitat, del tanc A-1 de la planta M-1 on hi havia un reactor nuclear, al dipòsit T-3 de la planta CIES, on es tractaven els residus. Alguna cosa va fallar i litres de líquid radioactiu, que contenia estronci-90, cessi-137 i partícules de plutoni, es van escolar fins al riu Manzanares. D'allà van passar al Jarama i el Tajo, regant hectàrees de conreus destinats al consum humà. En desenes de parcel·les es van mesurar nivells de contaminació molt superiors als permesos. Les autoritats portugueses van detectar la contaminació fins i tot a la desembocadura del Tajo.

Res d'això no es va fer públic de cap manera. Un informe confidencial fet dos mesos després, el 14 de gener del 1971, recomanava "Impedir el consum de vegetals que creixin a les parcel·les, (...) impedir el rec amb aigua dels canals i rius que continguin aigua o fangs contaminats". En aquell moment milers de verdures ja havien estat consumides.

José Ángel Azuara, qui fou director general del CIEMAT entre 1983 i 1992, afirma a El País: "Va ser un accident greu, important, probablement el més important que ha hagut a Espanya. Va afectar a molta superfície de terreny, rius i horts, i per això va tenir moltes conseqüències mediambientals. Però no puc dir que afectés la salut de les persones." Tampoc no pot dir el contrari, cal precisar, ja que "no es va fer un informe epidemiològic, però per les dades que recordo, una persona hauria d'haver consumit moltes hortalisses regades amb l'aigua d'aquests rius perquè la seva salut es veiés afectada per la radioactivitat".

Miguel Yuste, de la Confederació General del Treball (CGT) i membre de la secció sindical del Ciemat, treballava en el centre el dia que es va produir l'accident. Va explicar a El País: "Durant tots aquests anys hem estat en molts casos els treballadors els que hem recollit dades per saber el que va succeir. El dilluns següent al dissabte de la fugida vam anar a treballar i ningú ens va dir res. Som molts els que creiem que el dany va ser molt gran i que va afectar la salut de les persones."

La notícia A propósito de CIEMAT d'A las Barricadas recull més informacions sobre aquest accident, un altre vessament al mateix centre que es va produir el 1984, i les deficiències en seguretat, prevenció de riscos i informació als treballadors del CIEMAT.

Els redactors d'El País (i les declaracions que ells recullen, com les aquí resumides) són l'única font primària d'informació que he pogut trobar. Cap altre mitjà de comunicació n'ha parlat, tret d'algunes cites de les notícies d'El País. I per al propi diari l'accident, fora dels dies 24/10/1994 i 30/4/2006, no ha existit. Repto els qui diuen que a internet es troba informació sobre tot a que em corregeixin: només dues notícies, i les seves reproduccions parcials i comentaris a partir d'elles. Cap comentari oficial, cap document de cap ministeri o direcció general d'energia; això vol dir, per tant, que en la història oficial d'Espanya l'accident no ha succeït. Què pot fer un ciutadà que visqui a la zona afectada i vulgui saber el nivell passat i actual de contaminació? On són les dades de seguiment històric, per anys i en diferents punts, de la contaminació? On és la informació sobre el control que s'ha fet dels fangs contaminats que, segons declara un treballador present al moment de l'accident, foren traslladats a El Cabril (Córdoba)? Com va obtenir El País accés a un informe que ara sembla impossible consultar en la seva integritat? No tinc resposta a aquestes preguntes.

Fonts

15 de febrer 2011

"Exit Through the Gift Shop" (Banksy, 2010)


La cerimònia d'entrega dels 83ens premis de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units, que es celebrarà el proper 27 de febrer, comptarà amb alguns convidats poc habituals. Al costat de pel·lícules nominades tan poc inspiradores com Cigne Negre o La xarxa social hi haurà, en la categoria de parla no anglesa, la interessantíssima pel·lícula grega Ullal (Kynodontas); i en la categoria de documentals, la raresa signada per Banksy que avui comento. [1]

La pel·lícula ve molt marcada per la peculiar fama del seu director. Com tots els personatges que oculten la seva identitat i imatge als mitjans (serà interessant veure què fa amb la seva invitació per a la gal·la), Banksy sembla haver cobrat una fama molt més gran que si li haguéssim vist la cara des del primer moment. Autor de graffitis, murals, quadres i tota mena d'art visual, Banksy ha transgredit també les fronteres de l'art com a mercaderia separada, i ha cridat l'atenció penjant quadres seus a importants museus d'amagat, pintant el mur de separació instal·lat per Israel a Cisjordània, o instal·lant una escultura que evoca els presoners de Guantánamo en ple parc d'atraccions de Disneyland.

Aquestes accions diferencien certament Banksy d'Antoni Tàpies, però no pas tant de nombroses persones que han fet accions similars de trencament dels límits de l'art [2]. El seu ús formal de la tècnica de la tergiversació i la crítica a la societat mercantil que hi ha en algunes de les seves obres han fet que se l'emparentés amb els situacionistes [3]; una connexió que, vista la participació de Banksy en el mercat de l'art, no pot ser més que superficial. En qualsevol cas, ningú no pot negar-li les ganes de donar-li una bona sacsejada a l'ordre artístic establert.

Banksy ha debutat al cinema amb una pel·lícula força interessant i, a més, entretinguda de veure degut a les dosis d'humor, ironia i surrealisme que conté. Però a més té la virtut d'assajar amb èxit un delirant funambulisme entre el documental i la història de ficció. Té ànima de documental, ja que allò que narra ha succeït en el món real; el que passa és que aquesta realitat no sabem ben bé com prendre'ns-la. Com un fet espontani? Com una broma orquestrada?... I això és degut a aquesta contradicció vivent que porta per nom Thierry Guetta.

Thierry Guetta és un ciutadà francès que segueix per afició els passos dels artistes de carrer, filmant d'una manera absurdament minuciosa la seva activitat. Guetta comença a sentir-los parlar de Banksy, que és més inaccessible i es converteix aviat en una obsessió per a ell. El retrat d'aquestes accions al carrer i de la cerca de Banksy com una icona inabastable em sembla la part més agraïda i interessant de la pel·lícula, tot i ser la menys trencadora, ja que durant aquesta fase es manté en els esquemes del documental clàssic.

La transformació que experimenta Guetta a la segona part del film desafiaria el sentit comú de qualsevol. I tanmateix sembla ser que va passar així realment. Tot fa pensar que estem davant d'un documental realista sobre uns fets surrealistes.

La part final de la pel·lícula es centra en posar en evidència l'arbitrietat del mercat de l'art. Banksy critica la manera com funciona el mercat de l'art [4] amb un argument irrefutable: "mireu per quina tonteria esteu pagant 30.000 euros!"

Tanmateix, aquesta part de la pel·lícula em mereix un parell de comentaris. En primer lloc, qualsevol debat seriós només es pot plantejar sobre obres que no siguin bajanades, com algunes de les que en un moment de la pel·lícula es posen a la venda. Si es genera voluntàriament material ridícul l'únic que es demostra és que hi ha beneits, no que el sistema mereixi ser enderrocat. I val a dir que les dues exposicions amb material ridícul que va organitzar Banksy van ser fora dels circuits professionals de l'art i no hi ha una gran evidència de vendes sostingudes en el temps més enllà dels dies de fira pròpiament dits. Paradoxalment, doncs, Banksy hauria demostrat que els tontos piquen, però els professionals del mercat de l'art no han entrat en el seu joc.

I en segon lloc, aquest mercat no és sostingut per ningú de la classe treballadora, sinó per un subconjunt ínfim de la població mundial que pot permetre's gastar-se aquests excedents de capital en especulacions. Això limita l'abast de la crítica de Banksy: sí, molt bé, és absurd pagar 30.000 euros per una imatge d'Elvis modificada amb Photoshop; però és que resulta pràcticament impossible trobar ningú que estigui disposat a fer-ho. Les èlits i la classe mitjana-alta capitalistes que estan acostumades a invertir en un mercat on el valor de canvi és purament tautològic (es compra allò que es cotitza i es cotitza allò que es compra) no són un grup representatiu. I el qui miri la pel·lícula segurament no es sentirà al·ludit perquè ell, si tingués 30.000 euros, els dedicaria a pagar-se el seu habitatge, un vehicle o les vacances de deu anys seguits.
_____

[1] Val a dir que els premis Oscar honorífics d'enguany també seran d'un nivell molt destacable: al mític actor Eli Wallach, al documentalista Kevin Brownlow i al cineasta Jean-Luc Godard.

[2] Només per exemple, en aquest blog s'ha parlat anteriorment de Christian Jankowsy, amb motiu de This I Played Tomorrow i de la seva instal·lació d'estàtues vivents a la Rambla.

[3] Sobre aquest punt recomano l'interessant text Conceptos situacionistas: La tergiversación al blog Zozobrando. La seva conclusió no és precisament optimista: "Esto es una prueba, o quizás no, pero a mí parecer es así de simple, los impactantes y prometedores métodos propuestos por los situacionistas se han convertido a lo largo de la historia de su uso por varios sectores de la sociedad y de diversos ámbitos y subculturas sociales en un método a veces simple y simplista, a veces impactante y provocador, pero siempre fruto y producto de consumo de la sociedad mercantilizada."

[4] Una crítica més elaborada sobre aquest tema la va fer d'Anselm Jappe en un article del volum El absurdo mercado de los hombres sin cualidades (Ed. Pepitas de Calabaza, 2009), que insisteixo a recomanar.