Ves al contingut principal

L'accident nuclear de Madrid (Espanya, 7 de novembre del 1970)

 Vista aèria del Centro Nacional de Energía Nuclear Juan Vigón, Madrid, 1965. Font: La Vanguardia, 26/1/1965 (original).

La sèrie d'entrades d'aquest blog sobre accidents nuclears en la història del món comprèn ja els de Kyshtym (Rússia), 29/9/1957; Windscale (Regne Unit), 10/10/1957; i Three Mile Island (Estats Units), 28/3/1979. Falten els d'Ontario (Canadà), 12/12/1952, i Txernòbil (Ucraïna), 26/4/1986, per completar la minisèrie amb els cinc accidents més greus dels quals es té constància.

Obriré un petit parèntesi per parlar dels accidents nuclears succeïts a Espanya. I començaré per un de relativament poc conegut i que nogensmenys es pot considerar el més greu. Va succeir al Centro de Energía Nuclear Juan Vigón, a Madrid, el 7 de novembre del 1970. Va causar una contaminació radioactiva de la conca del riu Tajo molt per sobre dels nivells permesos. L'accident fou ocultat pel govern de l'època i no se'n va tenir cap notícia fins que uns periodistes del diari El País van tenir accés als informes confidencials sobre el fet i en van informar vint-i-quatre anys més tard. Un halo de misteri continua envoltant aquest accident, que no ha estat reflectit en cap altre mitjà de comunicació tret de reproduccions de les notícies d'El País.

Prop de les tres de la tarda d'aquell fatídic dia de tardor, uns tècnics del Centro de Energía Nuclear Juan Vigón de Madrid van iniciar una operació de trasvasament de 700 litres de residus radioactius d'alta activitat, del tanc A-1 de la planta M-1 on hi havia un reactor nuclear, al dipòsit T-3 de la planta CIES, on es tractaven els residus. Alguna cosa va fallar i litres de líquid radioactiu, que contenia estronci-90, cessi-137 i partícules de plutoni, es van escolar fins al riu Manzanares. D'allà van passar al Jarama i el Tajo, regant hectàrees de conreus destinats al consum humà. En desenes de parcel·les es van mesurar nivells de contaminació molt superiors als permesos. Les autoritats portugueses van detectar la contaminació fins i tot a la desembocadura del Tajo.

Res d'això no es va fer públic de cap manera. Un informe confidencial fet dos mesos després, el 14 de gener del 1971, recomanava "Impedir el consum de vegetals que creixin a les parcel·les, (...) impedir el rec amb aigua dels canals i rius que continguin aigua o fangs contaminats". En aquell moment milers de verdures ja havien estat consumides.

José Ángel Azuara, qui fou director general del CIEMAT entre 1983 i 1992, afirma a El País: "Va ser un accident greu, important, probablement el més important que ha hagut a Espanya. Va afectar a molta superfície de terreny, rius i horts, i per això va tenir moltes conseqüències mediambientals. Però no puc dir que afectés la salut de les persones." Tampoc no pot dir el contrari, cal precisar, ja que "no es va fer un informe epidemiològic, però per les dades que recordo, una persona hauria d'haver consumit moltes hortalisses regades amb l'aigua d'aquests rius perquè la seva salut es veiés afectada per la radioactivitat".

Miguel Yuste, de la Confederació General del Treball (CGT) i membre de la secció sindical del Ciemat, treballava en el centre el dia que es va produir l'accident. Va explicar a El País: "Durant tots aquests anys hem estat en molts casos els treballadors els que hem recollit dades per saber el que va succeir. El dilluns següent al dissabte de la fugida vam anar a treballar i ningú ens va dir res. Som molts els que creiem que el dany va ser molt gran i que va afectar la salut de les persones."

La notícia A propósito de CIEMAT d'A las Barricadas recull més informacions sobre aquest accident, un altre vessament al mateix centre que es va produir el 1984, i les deficiències en seguretat, prevenció de riscos i informació als treballadors del CIEMAT.

Els redactors d'El País (i les declaracions que ells recullen, com les aquí resumides) són l'única font primària d'informació que he pogut trobar. Cap altre mitjà de comunicació n'ha parlat, tret d'algunes cites de les notícies d'El País. I per al propi diari l'accident, fora dels dies 24/10/1994 i 30/4/2006, no ha existit. Repto els qui diuen que a internet es troba informació sobre tot a que em corregeixin: només dues notícies, i les seves reproduccions parcials i comentaris a partir d'elles. Cap comentari oficial, cap document de cap ministeri o direcció general d'energia; això vol dir, per tant, que en la història oficial d'Espanya l'accident no ha succeït. Què pot fer un ciutadà que visqui a la zona afectada i vulgui saber el nivell passat i actual de contaminació? On són les dades de seguiment històric, per anys i en diferents punts, de la contaminació? On és la informació sobre el control que s'ha fet dels fangs contaminats que, segons declara un treballador present al moment de l'accident, foren traslladats a El Cabril (Córdoba)? Com va obtenir El País accés a un informe que ara sembla impossible consultar en la seva integritat? No tinc resposta a aquestes preguntes.

Fonts

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…