17 octubre 2011

"La nuclearización del mundo" (Jaime Semprun, 1980)

Prova nuclear francesa a l'Oceà Pacífic. Publicada per James Vaughan a Flickr.

"Como las dos o tres catástrofes que todavía faltan al texto para cobrar pleno sentido son evidentemente tan "imposibles" como las precedentes, es de temer que sus méritos sean demostrados de una forma tan aplastante que después de la demostración no quede nadie para reconocerlos."

Jaime Semprun, pròleg a la reedició de 1986 per a Edicions Gérard Lebovici de La nucléarisation du monde.

El 3 d'agost del 2010 va morir Jaime Semprun, escriptor, assagista, traductor i editor nascut a París el 1947. Amb ell es perdia una de les veus més inquietes i inconformistes de les darreres dècades.

El llibre que aquí comento, i que arriba a les nostres llibreries gràcies a l'Editorial Pepitas de Calabaza, és una crítica demolidora a l'energia nuclear i al totalitarisme democràtic.

Sens dubte el seu tret més característic és l'ús de la sàtira disfressada d'apologia; tot el llibre sencer és un fals al·legat a favor de l'energia nuclear escrit des del suposat punt de vista d'un periodista, no expert en la matèria, que després de documentar-se sobre els avantatges d'aquesta tecnologia, es dedica a predicar la "bona nova" de la nuclearització del món. Així, Semprun dedica la meitat del llibre a desacreditar els detractors de la nuclearització, i l'altra meitat a elogiar-la, a la tecnologia en si mateixa i també i sobretot a les èlits del govern tecnològic de la societat, que són capaces de determinar allò que és el millor per a ella sense que a aquesta li quedi cap més opció "racional" que assentir-hi cegament.

Com a mostra de la fina línia que separa el sarcasme de Semprun del discurs oficial n'hi ha prou amb la primera frase del text:

"El debate democrático que hoy por hoy se pretende suscitar desde las más altas esferas del Estado entre una opinión reticente tiende a recoger fielmente la aquiescencia de la población, a través de sus calificados representantes, a las decisiones tomadas en materia de energía nuclear."

Començar un llibre afirmant que les "més altes esferes de l'Estat" pretenen "suscitar" un "debat democràtic" sobre l'energia nuclear és tota una declaració d'intencions.

Aquest to sarcàstic pot arribar a resultar pesat i fins i tot irritant en alguns moments, però en d'altres dóna lloc a grans mostres d'humor negre, com la de la cita del pròleg que he reproduït a dalt. En conjunt l'opció estil·lística és útil per posar més l'èmfasi en la dominació tecnocràtica de les masses ignorants i passives que no pas en els detalls tècnics pels quals l'energia nuclear és rebutjable, que quasi seria un tema secundari.

Ho seria si no fos per les enormes, desproporcionades, implicacions en quant a riscos, en el temps (en l'escala de milers d'anys) i en l'espai (a nivell planetari), que suposa aquesta energia. Si no fos perquè aquests riscos s'introdueixen en una societat ja dominada per uns esquemes d'inseguretat i de "seguretat en el poder", de por, incertesa i util·lització inflamatòria de l'odi i el recel cap a l'altre. Si no fos impossible respondre a preguntes com què seria de la combinació d'accident nuclear i catàstrofe natural, epidèmia sanitària, enfrontament militar o ofensiva del terrorisme en una regió afectada. Com a il·lustració d'aquests riscos potencials, l'accident nuclear de Fukushima Daiichi (encara en curs) és un exemple que es queda massa curt.

La traducció espanyola és a càrrec de Miguel Amorós, i inclou algunes notes a peu de pàgina que deixen en evidència alguns dels responsables de la nuclearització a Espanya, tot citant-ne algunes declaracions entre xulesques i prepotents (malgrat que no fa referència a la flagrant ocultació de dades i engany deliberat a la població que es va perpetrar després de l'Accident nuclear de Madrid del 1970, i que mai no ha estat oficialment corregit; ni tan sols després de la "lliçó" que hauria d'haver suposat Vandellòs I).

La lectura de La nuclearización del mundo és especialment recomanable als qui sostenen encara els plantejaments ecologistes ingenus i benintencionats, segons els quals simplement cal que "posem" (nosaltres? qui?) en una balança els avantatges i els inconvenients de diferents alternatives tecnològiques, perquè "la societat", "el públic" o "l'opinió pública" es decantin a favor de les menys dolentes. A aquest discurs sempre li ha faltat el component crític de qui s'adona que mentre uns estan elaborant power points per "enriquir el debat", altres estan ja prenent les decisions, simplement perquè poden. I no serveix de res convèncer "tothom" de la bondat d'una idea sense incidir en els mecanismes del poder polític i la presa real de decisions. Una tasca difícil, però necessària.

___
  
Podeu trobar aquest llibre a la llibreria La Rosa de Foc, Carrer de Joaquim Costa, 34, el Raval, Barcelona.

16 octubre 2011

"Una carta a Momo" (Hiroyuki Okiura, 2011)


Set anys i el treball de centenars de persones han estat necessaris per fer realitat Una carta a Momo / A Letter to Momo (ももへの手紙, Momo e no Tegami [1]), la pel·lícula d'animació d'Hiroyuki Okiura que vam tenir la sort de poder gaudir dimecres al Festival de Sitges.

Veiem moltes pel·lícules, però només algunes es guanyen aquell lloc especial en el nostre record i en els nostres cors. Una carta a Momo està cridada a ser una d'aquestes poques escollides.

Es tracta d'una obra d'animació artesanal, per a la qual no s'han utilitzat programes d'animació en 3d. Els moviments dels personatges s'han generat a mà, aconseguint un efecte menys matemàtic i exacte que els de l'animació 3d per ordinador, però molt més humà i pròxim. L'animació japonesa és sens dubte la millor que s'ha fet mai i que es fa avui al món, i és interessant veure que aquest lideratge no es basa en la tecnologia d'última generació.

Però allò que situa en concret Una carta a Momo per damunt d'altres produccions japoneses recents és la vocació d'explicar una història inoblidable sobre sentiments humans, i la màxima cura i talent que s'han posat al servei d'aquesta idea. És inevitable, i també just, reconèixer en Una carta a Momo els deutes, homenatges gairebé, que ret als grans clàssics de Studio Ghibli, obres mestres com El meu veí Totoro o El viatge màgic de Chihiro. Però Una carta a Momo sap ser clàssica i original al mateix temps, sap enquadrar-se sense complexos en una de les tradicions més brillants del cinema de tots els temps i també ser ella mateixa, tenir una personalitat pròpia com a obra i uns mèrits per brillar amb llum pròpia al firmament dels nostres somnis.

Una pel·lícula pot tenir una bona història però si els seus "grans moments" no troben el to just, no encerten de ple, es quedarà a mig camí d'alguna cosa meravellosa, i ja només quedarà lamentar el que hauria pogut ser. Però els moments de clímax argumental i emocional d'Una carta a Momo són fantàstics, perfectes, sensacionals. Riem i plorem amb la Momo, l'estimem i l'acompanyem en aquest viatge, sentim amb ella el dolor, la preocupació, el dubte, el penediment, la calma, la diversió, l'alegria... i en aquest viatge retrobem el nen que vam ser i veiem l'adult que som amb uns altres ulls, amb una mirada més noble i neta. Entre els problemes quotidians, els mals rotllos, les preocupacions innecessàries i Una carta a Momo, té raó Una carta a Momo. Entre Momo i l'apatia, entre Momo i el cinisme, entre Momo i la covardia, entre Momo i la desesperança... Momo, a ulls clucs i per sempre Momo.


___

[1]
ももへの手紙, Momo e no Tegami: もも és el nom propi de noia "Momo" escrit en el sil·labari hiragana, repetint la síl·laba も (mo). へ (e) és l'equivalent al català "a"; introdueix el complement indirecte, en aquest cas la destinatària de la carta (Momo). En japonès la partícula sempre introdueix el sintagma que la precedeix, és a dir, les partícules es situen al final del seu sintagma. Com que el títol sencer és de fet un sintagma nominal, "Una carta a Momo", no hi ha verb, i per això, per poder convertir el que seria un complement del verb (en frases com "escriure a Momo" o "parlar a Momo") en un complement del nom, s'afegeix la partícula の (no). Així, el sintagma ももへの és un complement que adjectiva un nom. El nom és la paraula 手紙 (tegami), carta. Aquí hi trobem els dos únics caràcters kanji que apareixen en aquest títol; la resta són síl·labes de l'alfabet sil·làbic hiragana. 手 (te) és "mà", i 紙 (kami; aquí sonoritzat a "gami" per composició amb el kanji anterior) és "paper". El kanji de carta, molt intuïtivament, és format per "mà" i "paper", ja que una carta és un escrit fet a mà sobre un paper.