16 d’octubre 2011

"Una carta a Momo" (Hiroyuki Okiura, 2011)


Set anys i el treball de centenars de persones han estat necessaris per fer realitat Una carta a Momo / A Letter to Momo (ももへの手紙, Momo e no Tegami [1]), la pel·lícula d'animació d'Hiroyuki Okiura que vam tenir la sort de poder gaudir dimecres al Festival de Sitges.

Veiem moltes pel·lícules, però només algunes es guanyen aquell lloc especial en el nostre record i en els nostres cors. Una carta a Momo està cridada a ser una d'aquestes poques escollides.

Es tracta d'una obra d'animació artesanal, per a la qual no s'han utilitzat programes d'animació en 3d. Els moviments dels personatges s'han generat a mà, aconseguint un efecte menys matemàtic i exacte que els de l'animació 3d per ordinador, però molt més humà i pròxim. L'animació japonesa és sens dubte la millor que s'ha fet mai i que es fa avui al món, i és interessant veure que aquest lideratge no es basa en la tecnologia d'última generació.

Però allò que situa en concret Una carta a Momo per damunt d'altres produccions japoneses recents és la vocació d'explicar una història inoblidable sobre sentiments humans, i la màxima cura i talent que s'han posat al servei d'aquesta idea. És inevitable, i també just, reconèixer en Una carta a Momo els deutes, homenatges gairebé, que ret als grans clàssics de Studio Ghibli, obres mestres com El meu veí Totoro o El viatge màgic de Chihiro. Però Una carta a Momo sap ser clàssica i original al mateix temps, sap enquadrar-se sense complexos en una de les tradicions més brillants del cinema de tots els temps i també ser ella mateixa, tenir una personalitat pròpia com a obra i uns mèrits per brillar amb llum pròpia al firmament dels nostres somnis.

Una pel·lícula pot tenir una bona història però si els seus "grans moments" no troben el to just, no encerten de ple, es quedarà a mig camí d'alguna cosa meravellosa, i ja només quedarà lamentar el que hauria pogut ser. Però els moments de clímax argumental i emocional d'Una carta a Momo són fantàstics, perfectes, sensacionals. Riem i plorem amb la Momo, l'estimem i l'acompanyem en aquest viatge, sentim amb ella el dolor, la preocupació, el dubte, el penediment, la calma, la diversió, l'alegria... i en aquest viatge retrobem el nen que vam ser i veiem l'adult que som amb uns altres ulls, amb una mirada més noble i neta. Entre els problemes quotidians, els mals rotllos, les preocupacions innecessàries i Una carta a Momo, té raó Una carta a Momo. Entre Momo i l'apatia, entre Momo i el cinisme, entre Momo i la covardia, entre Momo i la desesperança... Momo, a ulls clucs i per sempre Momo.


___

[1]
ももへの手紙, Momo e no Tegami: もも és el nom propi de noia "Momo" escrit en el sil·labari hiragana, repetint la síl·laba も (mo). へ (e) és l'equivalent al català "a"; introdueix el complement indirecte, en aquest cas la destinatària de la carta (Momo). En japonès la partícula sempre introdueix el sintagma que la precedeix, és a dir, les partícules es situen al final del seu sintagma. Com que el títol sencer és de fet un sintagma nominal, "Una carta a Momo", no hi ha verb, i per això, per poder convertir el que seria un complement del verb (en frases com "escriure a Momo" o "parlar a Momo") en un complement del nom, s'afegeix la partícula の (no). Així, el sintagma ももへの és un complement que adjectiva un nom. El nom és la paraula 手紙 (tegami), carta. Aquí hi trobem els dos únics caràcters kanji que apareixen en aquest títol; la resta són síl·labes de l'alfabet sil·làbic hiragana. 手 (te) és "mà", i 紙 (kami; aquí sonoritzat a "gami" per composició amb el kanji anterior) és "paper". El kanji de carta, molt intuïtivament, és format per "mà" i "paper", ja que una carta és un escrit fet a mà sobre un paper.