Ves al contingut principal

"Una carta a Momo" (Hiroyuki Okiura, 2011)


Set anys i el treball de centenars de persones han estat necessaris per fer realitat Una carta a Momo / A Letter to Momo (ももへの手紙, Momo e no Tegami [1]), la pel·lícula d'animació d'Hiroyuki Okiura que vam tenir la sort de poder gaudir dimecres al Festival de Sitges.

Veiem moltes pel·lícules, però només algunes es guanyen aquell lloc especial en el nostre record i en els nostres cors. Una carta a Momo està cridada a ser una d'aquestes poques escollides.

Es tracta d'una obra d'animació artesanal, per a la qual no s'han utilitzat programes d'animació en 3d. Els moviments dels personatges s'han generat a mà, aconseguint un efecte menys matemàtic i exacte que els de l'animació 3d per ordinador, però molt més humà i pròxim. L'animació japonesa és sens dubte la millor que s'ha fet mai i que es fa avui al món, i és interessant veure que aquest lideratge no es basa en la tecnologia d'última generació.

Però allò que situa en concret Una carta a Momo per damunt d'altres produccions japoneses recents és la vocació d'explicar una història inoblidable sobre sentiments humans, i la màxima cura i talent que s'han posat al servei d'aquesta idea. És inevitable, i també just, reconèixer en Una carta a Momo els deutes, homenatges gairebé, que ret als grans clàssics de Studio Ghibli, obres mestres com El meu veí Totoro o El viatge màgic de Chihiro. Però Una carta a Momo sap ser clàssica i original al mateix temps, sap enquadrar-se sense complexos en una de les tradicions més brillants del cinema de tots els temps i també ser ella mateixa, tenir una personalitat pròpia com a obra i uns mèrits per brillar amb llum pròpia al firmament dels nostres somnis.

Una pel·lícula pot tenir una bona història però si els seus "grans moments" no troben el to just, no encerten de ple, es quedarà a mig camí d'alguna cosa meravellosa, i ja només quedarà lamentar el que hauria pogut ser. Però els moments de clímax argumental i emocional d'Una carta a Momo són fantàstics, perfectes, sensacionals. Riem i plorem amb la Momo, l'estimem i l'acompanyem en aquest viatge, sentim amb ella el dolor, la preocupació, el dubte, el penediment, la calma, la diversió, l'alegria... i en aquest viatge retrobem el nen que vam ser i veiem l'adult que som amb uns altres ulls, amb una mirada més noble i neta. Entre els problemes quotidians, els mals rotllos, les preocupacions innecessàries i Una carta a Momo, té raó Una carta a Momo. Entre Momo i l'apatia, entre Momo i el cinisme, entre Momo i la covardia, entre Momo i la desesperança... Momo, a ulls clucs i per sempre Momo.


___

[1]
ももへの手紙, Momo e no Tegami: もも és el nom propi de noia "Momo" escrit en el sil·labari hiragana, repetint la síl·laba も (mo). へ (e) és l'equivalent al català "a"; introdueix el complement indirecte, en aquest cas la destinatària de la carta (Momo). En japonès la partícula sempre introdueix el sintagma que la precedeix, és a dir, les partícules es situen al final del seu sintagma. Com que el títol sencer és de fet un sintagma nominal, "Una carta a Momo", no hi ha verb, i per això, per poder convertir el que seria un complement del verb (en frases com "escriure a Momo" o "parlar a Momo") en un complement del nom, s'afegeix la partícula の (no). Així, el sintagma ももへの és un complement que adjectiva un nom. El nom és la paraula 手紙 (tegami), carta. Aquí hi trobem els dos únics caràcters kanji que apareixen en aquest títol; la resta són síl·labes de l'alfabet sil·làbic hiragana. 手 (te) és "mà", i 紙 (kami; aquí sonoritzat a "gami" per composició amb el kanji anterior) és "paper". El kanji de carta, molt intuïtivament, és format per "mà" i "paper", ja que una carta és un escrit fet a mà sobre un paper.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…