Horitzons inesperats

Perllonguem els límits del present en línies de fanals inútils. Es manté l'equilibri. Quan callem, tot resta quiet i en treiem instantànies amb olor de cendra. Tot, al final, són runes.

escollirem el color del cel allà on vagis sentirem les onades sàpigues que construïrem una casa podríem inventar lluny un nou viatge on el sol s'amaga

Tots els records i els somnis passen per aquest instant prenen aire en els teus llavis i em fan sentir que tot va bé avui

Els dies són negres, sempre. Parlo on ningú no escolta. Miro de nou: carrers, cases, gent. En la nit cerco els estels i veig brillar els teus ulls just abans d'estavellar-me.

Si una vegada us sembla viure homes sense pàtria acabareu també vius guanyats pel temps ______________ Aquest és un poema de l'any 1994. El vaig escriure durant el meu estudi de l'assignatura de Termodinàmica i Físico-Química, amb l'objectiu de facilitar la memorització dels cinc potencials termodinàmics. Aquests són: S(U,V); U(S,V); H(S,P); A(T,V); i G(P,T).

Tinc els meus viatges a París indissociablement lligats al tren que surt de l'estació de Sants quan cau la nit i arriba a Austerlitz poc després que t'hagis pres el primer cafè amb llet del dia. Recordo especialment un dels trajectes d'anada, que sempre són els millors. Com és habitual, em va tocar compartir una cabina amb tres homes més. Un d'ells era el pare d'una noia que viatjava en una altra cabina, amb altres membres femenins de la família. La noia va aparèixer més tard. Era dels afores de Brisbane, i parlava perfectament el francès a més de l'anglès. Estava emocionada perquè havia vist, o li havia semblat veure, Manu Chao al tren, entrant a una cabina de quatre com les nostres un parell de vagons més enllà. Era fan del cantant i va tornar a la seva cabina a buscar-lo, armada amb una càmera fotogràfica. Va tornar tota cofoia, explicant-nos que efectivament era ell i mostrant-nos la foto que havia fet a la pantalla de visualització de la càmera. Després, qu...