Ves al contingut principal

Tren nocturn a París

Tinc els meus viatges a París indissociablement lligats al tren que surt de l'estació de Sants quan cau la nit i arriba a Austerlitz poc després que t'hagis pres el primer cafè amb llet del dia. Recordo especialment un dels trajectes d'anada, que sempre són els millors. Com és habitual, em va tocar compartir una cabina amb tres homes més. Un d'ells era el pare d'una noia que viatjava en una altra cabina, amb altres membres femenins de la família. La noia va aparèixer més tard. Era dels afores de Brisbane, i parlava perfectament el francès a més de l'anglès.

Estava emocionada perquè havia vist, o li havia semblat veure, Manu Chao al tren, entrant a una cabina de quatre com les nostres un parell de vagons més enllà. Era fan del cantant i va tornar a la seva cabina a buscar-lo, armada amb una càmera fotogràfica. Va tornar tota cofoia, explicant-nos que efectivament era ell i mostrant-nos la foto que havia fet a la pantalla de visualització de la càmera.

Després, quan ja tothom dormia, vaig procurar esperar que sortís del minúscul bany del passadís, i així casualment xerrar-hi una estona més. Malgrat que em va deixar començar la conversa amb un tòpic de la mida de "vosaltres els espanyols no dormiu mai", els seus ulls, la seva veu i els seus gestos van captivar-me sense salvació possible.

Deixaré la lletra de la conversa de banda i em quedaré amb la seva música. La melodia suau que tracen els seus ulls, el gust del cafè sense pòsit, les gotes de pluja escolant-se pels vidres (plovia, n'estic segur; no podia ser d'una altra manera). No en quedaria res de la nostra estona de cel, el feble equilibri, l'espurna d'univers que compartim; res del nostre instant privat i únic, assaig d'immortalitat efímer; no en quedaria res, res si no en tingués guardat el record i no fos possible escriure'l. Però ho és, i això ho canvia tot.

Quan se'n va anar a dormir (no vull retenir-te més, m'alegro d'haver-te conegut) sabia que la noia baixaria a no sé quina parada de mig camí, per anar a Bordeus. No hi va haver res més, ni nom ni adreça ni telèfon.

Després ja sol, vaig peregrinar al bar del tren, un clàssic. Allà vaig trobar uns americans que feien broma. Passa l'estona i les rialles es van fonent, les copes s'acaben i te'n vas sol a la cabina. Al passadís tot és silenci. Intentes no molestar gaire els altres tres ocupants. L'endemà m'espera París i uns dies per explorar-la. Vagarejar per la vora del Sena, composar una mala cançó, cantar-la mentre torno sol a l'hotel. Només la ciutat i jo. Aquesta nit em quedaré amb la música, la teva música. Una melodia que no s'acaba.

Comentaris

Marcús ha dit…
Daniel, no trobo el teu mail pel bloc i m'agradaria comentar-te una cosa sobre els Kitsch i la Viquipèdia. Em pots escriure a markusrv@icab.cat?
Gràcies
Marc Roca

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…