03 de gener 2007

Tren nocturn a París

Tinc els meus viatges a París indissociablement lligats al tren que surt de l'estació de Sants quan cau la nit i arriba a Austerlitz poc després que t'hagis pres el primer cafè amb llet del dia. Recordo especialment un dels trajectes d'anada, que sempre són els millors. Com és habitual, em va tocar compartir una cabina amb tres homes més. Un d'ells era el pare d'una noia que viatjava en una altra cabina, amb altres membres femenins de la família. La noia va aparèixer més tard. Era dels afores de Brisbane, i parlava perfectament el francès a més de l'anglès.

Estava emocionada perquè havia vist, o li havia semblat veure, Manu Chao al tren, entrant a una cabina de quatre com les nostres un parell de vagons més enllà. Era fan del cantant i va tornar a la seva cabina a buscar-lo, armada amb una càmera fotogràfica. Va tornar tota cofoia, explicant-nos que efectivament era ell i mostrant-nos la foto que havia fet a la pantalla de visualització de la càmera.

Després, quan ja tothom dormia, vaig procurar esperar que sortís del minúscul bany del passadís, i així casualment xerrar-hi una estona més. Malgrat que em va deixar començar la conversa amb un tòpic de la mida de "vosaltres els espanyols no dormiu mai", els seus ulls, la seva veu i els seus gestos van captivar-me sense salvació possible.

Deixaré la lletra de la conversa de banda i em quedaré amb la seva música. La melodia suau que tracen els seus ulls, el gust del cafè sense pòsit, les gotes de pluja escolant-se pels vidres (plovia, n'estic segur; no podia ser d'una altra manera). No en quedaria res de la nostra estona de cel, el feble equilibri, l'espurna d'univers que compartim; res del nostre instant privat i únic, assaig d'immortalitat efímer; no en quedaria res, res si no en tingués guardat el record i no fos possible escriure'l. Però ho és, i això ho canvia tot.

Quan se'n va anar a dormir (no vull retenir-te més, m'alegro d'haver-te conegut) sabia que la noia baixaria a no sé quina parada de mig camí, per anar a Bordeus. No hi va haver res més, ni nom ni adreça ni telèfon.

Després ja sol, vaig peregrinar al bar del tren, un clàssic. Allà vaig trobar uns americans que feien broma. Passa l'estona i les rialles es van fonent, les copes s'acaben i te'n vas sol a la cabina. Al passadís tot és silenci. Intentes no molestar gaire els altres tres ocupants. L'endemà m'espera París i uns dies per explorar-la. Vagarejar per la vora del Sena, composar una mala cançó, cantar-la mentre torno sol a l'hotel. Només la ciutat i jo. Aquesta nit em quedaré amb la música, la teva música. Una melodia que no s'acaba.

1 comentari:

Marcús ha dit...

Daniel, no trobo el teu mail pel bloc i m'agradaria comentar-te una cosa sobre els Kitsch i la Viquipèdia. Em pots escriure a markusrv@icab.cat?
Gràcies
Marc Roca