30 de maig 2007

Christian Jankowski i les estàtues vivents

Christian Jankowski (de qui ja vaig parlar arran de This I Played Tomorrow) ha tornat a Barcelona per fer de les seves. Segurament d'audiència no n'hi faltarà. Ha agafat tres estàtues humanes de la Rambla (un Juli Cèsar, un Che Guevara i la dama sortida de L'escriptori antropomòrfic, de Salvador Dalí) i dels personatges de carn i ossos n'ha fet motllos, i dels motllos, estàtues... estàtues clàssiques, inerts, que representen estàtues vivents. Les col·loca a la Rambla i comença a despistar la parròquia. A mi no perquè llegeixo l'Avui i explicava tot això.

Jankowski no és un artista convencional; ni tan sols un artista "total", en el sentit que cultivi diferents disciplines. Tècnicament és així, però conceptualment Jankowski es situa en un pla diferent: el que li interessa és reflexionar, i provocar reflexions, sobre el context en què es realitza l'art, sobre la frontera entre allò que és art i allò que no ho és. Bé, que analitzin els altres :-P

Jankowski ha situat les estàtues dissimuladament al seu entorn natural, i hi ha afegit caixetes per recollir monedes dels vianants. Cada poca estona algú posa una moneda, i alguns es queden mirant a veure si la figura es mou. No ho fa. Rialles i, naturalment, fotografies.

M'agrada la voluntat exploradora de Jankowski, com ens provoca el replantejament del marc establert. Tot pot ser art? O no és possible dir què ho és i què no? Si la dama de Dalí és art, ho és també l'estàtua viva que la representa? I la seva nova germana inert, la que ha fet Jankowksi? És art, també? L'important em sembla que no és respondre sí o no, sinó ser conscients del paper de l'art i de si es pot separar de l'economia i de la vida quotidiana.

I en qualsevol cas és bonic, és respirar aire fresc retrobar-se amb Jankowski.

L'escriptori antropomòrfic

P.S. Com veieu aquesta vegada no he citat els Kitsch, i això que ho tenia fàcil amb Status: "Quin status tinc si sóc com una estàtua que no sent dolor?" :-P

21 de maig 2007

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m'interessa gaire llegir les digressions psicològiques de mil personatges, de manera que alguna cosa devia fer bé l'autora per clavar-me la Natàlia-Colometa al moll de l'os.
Era important explicar això perquè, diguem-ho clarament, en aquesta obra l'argument sense l'estil perd tot el seu valor. I això pot resultar força aliè a una part important del públic català del 2004, que cada cop més va al cinema i al teatre a que li expliquin històries; a que el distreguin, de fet. L'adaptació teatral que dirigeix Joan Ollé està lluny d'aquestes coordenades, pertany a un pla superior. Han entès la novel·la i es diria que n'han destil·lat l'essència, sense canviar el to del text, i sense dissoldre'l en imatges que puguin ofegar-lo. La veu de la Natàlia, il·luminada i pura. Sé molt poc de teatre (sé molt poc de quasi tot), però mirant i escoltant aquesta obra em va semblar que assistia a una de les representacions més belles que podria veure, un exercici de puresa, sublimació i classicisme.
I no, el text no és actual :-P

15 de maig 2007

"The Sea" (John Banville, 2005)

Per fi he acabat The Sea, el llibre que vaig comprar a l'aeroport de Dublin fa nou mesos. El que em va enganxar des del "They departed, the gods, the day of the strange tide" amb què enceta la seva magistral primera pàgina, un paràgraf llarg seguit d'un de breu i demolidor, que segurament es convertiran en un clàssic, si no ho són ja.

Sé molt menys anglès del que em caldria per haver apreciat adequadament el llibre; em convindria rellegir-lo en català (per sort, n'hi ha l'edició). Naturalment, tampoc no sóc, ni de lluny, cap expert en literatura. Les novel·les, en general, em costen. Sobretot perquè em cansa seguir fil per randa l'evolució de vides imaginàries. Per captivar-me una novel·la m'ha d'oferir, sobretot, poesia.

I aquesta és la gran virtut de The Sea: en realitat és poesia, poesia fosca de la vida, però narrada per una evolució mental que no es sotmet al flux dels esdeveniments, sinó a la remor de fons de les emocions. Això realment no enganxa en el sentit hitchcockià del terme, és a dir, el d'aquells llibres en què els capítols estan diabòlicament dissenyats perquè just quan un s'acaba sigui quan més urgent és saber què passa a continuació. En canvi, enganxa en un sentit més profund, ja que acabes sentint-te molt proper a tot aquest món d'emocions embruixadores, les del protagonista i creador absolut del món literari (no en diré història), Max Morden. La pèrdua, per moments aquesta obra sembla el gran tractat sobre la pèrdua, la buidor i la marea incessant del desconsol.

Torno a la primera pàgina, la rellegeixo ara amb uns altres ulls, i amb un punt de recança tanco el llibre. Al llit, abans d'adormir-me, encara em sembla sentir als llavis el gust de sal d'onades que ja han trencat. Un dia tornaré al mar, a buscar-ne de noves.

14 de maig 2007

"Bathysphere" (Smog, 1995)

Bathysphere em sembla una de les millors cançons que he sentit mai. No sé per què escric aquestes coses aquí, perquè una gran cançó no es pot explicar fàcilment. Però escolta, a Bathysphere, a més d'aquell inici que t'atrapa per a ja no deixar-te anar, a més de la força, dels ecos de desolació, d'aquest mar enorme (quantes grans cançons es perden al mar...), allà hi ha la veu de Bill Callahan, separant-se de tot i de tothom, perdent-se entre les onades, anunciant l'adéu: "and if the water should cut my line, set me free, I don't mind, I'll be the lost sailor, my home is the sea". La solitud, trencar amarres, la llibertat infinita i inútil condensada en un parell de versos. Emocionant.

Smog - Bathysphere

When I was seven
I asked my mother
To trip me to the bay
And put me on a ship
And lower me down
Lower me out of here

Because when I was seven
I wanted to live in a bathysphere

Between coral
Silent eel
Silver swordfish
I can't really feel or dream down here

And if the water should cut my line
And if the water should cut my line
Set me free
And if the water should cut my line
Set me free, I don't mind
I'll be the lost sailor, my home is the sea

When I was seven
My father said to me
'But you can't swim'
And I've never dreamed of the sea again

"Amor matern" (August Strindberg, versió de Hillevi Melgren i Josep Palau i Fabre)

Publicat originalment el 28 de juny del 2004 a la meva antiga web.

Amor matern, d'August Strindberg. 2001. Versió de Hillevi Melgren i Josep Palau i Fabre. Direcció: Judith Colell. Intèrprets: Mare: Imma Colomer. Filla: Marina Gatell. Emprovadora: Mercè Managuerra. Lisen: Maria Ribera. Espai Escènic Joan Brossa, 27/6 /2004.

Hi ha un embruix que afecta un punt del carrer Allada i Vermell, i que fa que s'hi visquin estones intenses de gran teatre. Les fades han decretat també que l'espai de vianants del carrer sigui un dels llocs més agradables de la ciutat, i estar-s'hi una estona prenent una cervesa abans de la sessió és un plaer regalat en una tarda de diumenge. A dins les coses no són tan plàcides, però. 

Les tensions i insatisfaccions acumulades al llarg dels anys entre una mare i una filla, pols elèctrics que mantenen la tensió durant tota l'obra, no deixen espai per a la contemplació relaxada. Aquí es tracta de la llibertat en la vida, i de la utilitat qüestionada d'aquesta llibertat en un món on la veritat es fa fonedissa. Amor sincer i desig de gaudir de la companyia i del vol en llibertat ("si sabessis com t'estimo, vindries"); respecte, por al desconegut i a la pèrdua de guies per on avançar. Que reals són aquests personatges i els seus interrogants. Quantes portes de quantes gàbies ha obert Lisen. Quin text més expressiu, essencial i evocador a la vegada. Alguna cosa ha de distingir els clàssics. I que bé que el posen en escena les intèrprets! Veure actuar la Maria Ribera sempre és un privilegi, i els seus primers moments amb la filla, plens de misteri, són difícils d'esborrar. I quina mare increïble interpreta la Imma Colomer!

A vegades les mentides són lloses dels camins més ferms, i les veritats són herbes escampades en un bosc espès. Per això a vegades costa saber què significa decidir lliurement. Però ho fem. D'alguna manera, acabem decidint. En un sentit o un altre.

03 de maig 2007

"Exotica": De la solitud i la pèrdua

No és immediat entendre ni explicar de què va Exotica (Atom Egoyan, 1994). Egoyan la comença esbossant històries que s'intueixen separades (un fosc club de striptease, l'estrany personal que el freqüenta, el misteriós encarregat d'una tenda d'animals...), i no és fins ben entrada la pel·lícula que anem ajuntant les peces per desxifrar el missatge.

El director armeni-canadenc no només juga amb els diferents punts de vista dels personatges, sinó també amb el temps de la imatge i el so: en una de les seves seqüències més celebrades la conversa del passat es perllonga més enllà de les seves imatges pròpies, saltant aquestes a un present més negre mentre les veus continuen venint del moment dolç del principi, del naixement de quelcom. Al present, algú encén i apaga el llum repetidament, sense saber ben bé per què, potser ja sense res a fer. Veu i imatge separades, deixant la il·lusió ja sense ressorts, sense enlloc on agafar-se, ressonant entre parets buides.

Diu una cançó de The Jesus and Mary Chain: "As far as I can tell I'm being dragged from here to hell, and all my time in hell is spent with you". Quelcom així viuen els personatges d'Exotica, quan ja ho han perdut tot, quan ja només queden la memòria i la necessitat de comprendre. Egoyan ens ho explica gota a gota, llàgrima a llàgrima en realitat, fins que els darrers traços semblen mostrar que encara és possible comprendre, i encara queden coses, coses no perdudes, mirades i braços que paren la caiguda.

Què és Exotica sinó un murmuri, un pur murmuri de la vida?