Horitzons inesperats

Christian Jankowski (de qui ja vaig parlar arran de This I Played Tomorrow ) ha tornat a Barcelona per fer de les seves. Segurament d'audiència no n'hi faltarà. Ha agafat tres estàtues humanes de la Rambla (un Juli Cèsar, un Che Guevara i la dama sortida de L'escriptori antropomòrfic , de Salvador Dalí) i dels personatges de carn i ossos n'ha fet motllos, i dels motllos, estàtues... estàtues clàssiques, inerts, que representen estàtues vivents. Les col·loca a la Rambla i comença a despistar la parròquia. A mi no perquè llegeixo l'Avui i explicava tot això. Jankowski no és un artista convencional; ni tan sols un artista "total", en el sentit que cultivi diferents disciplines. Tècnicament és així, però conceptualment Jankowski es situa en un pla diferent: el que li interessa és reflexionar, i provocar reflexions, sobre el context en què es realitza l'art, sobre la frontera entre allò que és art i allò que no ho és. Bé, que analitzin els altres :-P Jankow

La plaça del Diamant , de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004. Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les

Per fi he acabat The Sea , el llibre que vaig comprar a l'aeroport de Dublin fa nou mesos. El que em va enganxar des del "They departed, the gods, the day of the strange tide" amb què enceta la seva magistral primera pàgina, un paràgraf llarg seguit d'un de breu i demolidor, que segurament es convertiran en un clàssic, si no ho són ja. Sé molt menys anglès del que em caldria per haver apreciat adequadament el llibre; em convindria rellegir-lo en català (per sort, n'hi ha l'edició). Naturalment, tampoc no sóc, ni de lluny, cap expert en literatura. Les novel·les, en general, em costen. Sobretot perquè em cansa seguir fil per randa l'evolució de vides imaginàries. Per captivar-me una novel·la m'ha d'oferir, sobretot, poesia. I aquesta és la gran virtut de The Sea : en realitat és poesia, poesia fosca de la vida, però narrada per una evolució mental que no es sotmet al flux dels esdeveniments, sinó a la remor de fons de les emocions. Això realmen

Bathysphere em sembla una de les millors cançons que he sentit mai. No sé per què escric aquestes coses aquí, perquè una gran cançó no es pot explicar fàcilment. Però escolta, a Bathysphere , a més d'aquell inici que t'atrapa per a ja no deixar-te anar, a més de la força, dels ecos de desolació, d'aquest mar enorme (quantes grans cançons es perden al mar...), allà hi ha la veu de Bill Callahan, separant-se de tot i de tothom, perdent-se entre les onades, anunciant l'adéu: "and if the water should cut my line, set me free, I don't mind, I'll be the lost sailor, my home is the sea" . La solitud, trencar amarres, la llibertat infinita i inútil condensada en un parell de versos. Emocionant. Smog - Bathysphere When I was seven I asked my mother To trip me to the bay And put me on a ship And lower me down Lower me out of here Because when I was seven I wanted to live in a bathysphere Between coral Silent eel Silver swordfish I can't really

Publicat originalment el 28 de juny del 2004 a la meva antiga web. Amor matern , d'August Strindberg. 2001. Versió de Hillevi Melgren i Josep Palau i Fabre. Direcció: Judith Colell. Intèrprets: Mare: Imma Colomer. Filla: Marina Gatell. Emprovadora: Mercè Managuerra. Lisen: Maria Ribera. Espai Escènic Joan Brossa, 27/6 /2004. Hi ha un embruix que afecta un punt del carrer Allada i Vermell, i que fa que s'hi visquin estones intenses de gran teatre. Les fades han decretat també que l'espai de vianants del carrer sigui un dels llocs més agradables de la ciutat, i estar-s'hi una estona prenent una cervesa abans de la sessió és un plaer regalat en una tarda de diumenge. A dins les coses no són tan plàcides, però.  Les tensions i insatisfaccions acumulades al llarg dels anys entre una mare i una filla, pols elèctrics que mantenen la tensió durant tota l'obra, no deixen espai per a la contemplació relaxada. Aquí es tracta de la llibertat en la vida, i de la utilitat q

No és immediat entendre ni explicar de què va Exotica (Atom Egoyan, 1994). Egoyan la comença esbossant històries que s'intueixen separades (un fosc club de striptease, l'estrany personal que el freqüenta, el misteriós encarregat d'una tenda d'animals...), i no és fins ben entrada la pel·lícula que anem ajuntant les peces per desxifrar el missatge. El director armeni-canadenc no només juga amb els diferents punts de vista dels personatges, sinó també amb el temps de la imatge i el so: en una de les seves seqüències més celebrades la conversa del passat es perllonga més enllà de les seves imatges pròpies, saltant aquestes a un present més negre mentre les veus continuen venint del moment dolç del principi, del naixement de quelcom. Al present, algú encén i apaga el llum repetidament, sense saber ben bé per què, potser ja sense res a fer. Veu i imatge separades, deixant la il·lusió ja sense ressorts, sense enlloc on agafar-se, ressonant entre parets buides. Diu una cançó d