21 de juliol 2008

"La boira de Stephen King" (Frank Darabont, 2007)

"La por ho canvia tot", diu el lema promocional d'aquesta pel·lícula. "No duda un instante que eso no es vértigo, que es sólo miedo a caerme", canta Antonio Luque (Sr. Chinarro). Parlem, doncs, de la boira i de la por.

He decidit que s'estrenen tan poques pel·lícules excel·lents que em dóna temps de comentar-les totes. L'última que vaig veure va ser XXY, al llunyà mes de gener. D'acord que entre mig he vist alguna altra cosa destacable (sobretot Abans que el diable sàpiga que ets mort, també Oblidant Sarah Marshall, Coses que vam perdre amb el foc), però no tinc temps per comentar-ho tot, no almenys si vull acabar algun dia els quatre o cinc llibres que tinc a mitges.

Parlem doncs de La boira de Stephen King. Només he llegit, que recordi, un llibre de l'autor nord-americà, concretament Un sac d'ossos; i malgrat vaig passar-ho bé durant la lectura, ara francament no recordo res de rellevant o destacable d'aquell llibre. El considero poc més que un entreteniment. Val a dir que els fans de l'autor sembln dedicar un cert menyspreu a aquest llibre, i que les considerades obres mestres de King són unes altres; potser valdria la pena llegir algun dia The Stand, The Long Walk, The Dark Tower o It.

N'he vist alguna adaptació cinematogràfica, això sí. Concretament en recordo dos clàssics: la inoblidable Carrie, del gran Brian de Palma (1976); i Christine (1983), una gran pel·lícula, tot i que no és entre les meves preferides del mestre John Carpenter.

John Carpenter, per cert, també va rodar una pel·lícula titulada La boira (1980). En títols originals, però, no hi hagué coincidència: la de Carpenter va ser The Fog, i la que ens ocupa, The Mist. Ja que hi som posats diré que The Fog m'estava agradant molt, però la cinta VHS amb què l'havia gravada de la televisió (el passi va ser de matinada) es va quedar curta i em vaig quedar sense veure-la sencera.

Com a últim preàmbul diré que de Frank Darabont no he vist pel·lícules populars com La milla verda (una altra adaptació de Stephen King); o The Shawshank Redemption, la pel·lícula que té extasiats els usuaris d'IMDB, que la situen amb els seus vots com a la segona o tercera millor de la història, igualada amb El padrí (Martin Scorsese, 1972) i només per sota d'El cavaller fosc -Batman, per entendre'ns- (Christopher Nolan, 2008). En canvi, sí que he vist The Majestic (2001), que em va semblar fantàstica. I si alguna vegada t'has preguntat d'on sortia el magnífic guió d'Un malson a Elm Street 3: Guerrers dels somnis o el mite de sèrie B The Blob, dóna-li el mèrit al seu guionista, el nostre home, Frank Darabont.

Per tant la cosa prometia. Si a això hi sumem les bones crítiques que anava rebent la pel·lícula, l'expectació estava més que justificada.



El guió segueix una línia que intueixo que ressalta i potencia els elements més destacables de la història original, probablement sense alterar-los gaire.

Els actors estan on molt bé allà on els toca. Thomas Jane d'heroi improvisat, Laurie Holden de fidel aliada de la raó, Marcia Gay Harden com a insuportable religiosa més fanàtica que un club de fans d'Ángel Acebes, i un solvent ventall de secundaris.

L'important de la pel·lícula, però, és allò que intentaré apuntar sense explicar massa. Hi ha un parell d'idees conductores del relat que, sense ser de plantejament insòlit ni plenament originals, sí que són d'una importància trascendental en relació amb el món en què vivim; en definitiva, que ens parlen de coses importants de nosaltres mateixos.

Les dues idees, a més, si hi penses, són força oposades a les que planteja una pel·lícula aparentment pròxima en el gènere com és L'esdeveniment, de Michael N. Shyamalan.

En primer lloc, l'horror desconegut, aquell que ho esfondra tot, que trenca la nostra manera de viure (aquí retratada en una american way of life que de fet és, en molts aspectes, també la nostra), pot ser un horror que provingui de nosaltres mateixos.
En segon lloc, quan la por ens domina quedem reduïts a animals espantats, que és el que en definitiva som. La por ho canvia tot; però no transformant-ho en quelcom irreal, fantàstic, sinó retornant-nos a allò més bàsic, i també allò més terrible, de la nostra pròpia essència humana; que no és més que l'animalitat d'uns pobres mamífers espantats, que lluiten pel territori, la seguretat, l'aliment, i en definitiva la pròpia supervivència com a individus. No som una espècie cooperativa per naturalesa; els llestos són els alienígenes d'algunes pel·lícules, que tenen el cap el doble de gran, són físicament horribles però els tios pensen junts i acaben deduïnt que treballant en equip les coses els poden anar millor. Nosaltres, no; en lloc d'allargats caps grisos i ulls de mig pam tenim l'Ana Celia de Armas, però a canvi quan les coses es posen fotudes, campi qui pugui!

Són dues idees que subscric i que em fan estar preocupat pel futur de la nostra espècie en el segle XXI. No sóc dels qui pensen que anem, globalment i majoritàriament, a pitjor; avancem en més aspectes a millor que no pas a pitjor, com mostren com a les estadístiques d'esperança de vida, morts violentes, guerres i genocidis. Unes estadístiques que als txetxens no els serveixen de res, però que mostren si més no una tendència global positiva. Ara bé, temo que anem de victòria en victòria fins a la derrota final; que la nostra capacitat destructiva és tan gran que una catàstrofe causada per una cadena d'esdeveniments en què només hagi intervingut una minoria (per exemple l'energia nuclear, el seu ús militar, el fanatisme religiós, el terrorisme; fàcil, oi?).

No és estrany doncs que a vegades trobem el terror dins la boira. Perquè no veiem allò que hi ha més enllà. I com deia Sarah Connor al final de Terminator 2: "El futur desconegut roda cap a nosaltres."; i ningú no sap si el sol sortirà demà.

La boira de Stephen King no és només un nou clàssic del terror. És també cinema humà i social d'avui, és un retrat de la nostra naturalesa.

11 de juliol 2008

"Joves" (Ramon Térmens i Carles Torras, 2004)


De tant en tant se m'acut fer coses rares. És el que tinc. La cosa rara que se m'ha acudit ara mateix és buscar al Google la frase textual "la gran Aina Clotet". Així, entre cometes. És una cita d'un breu comentari sobre la pel·lícula Joves que vaig escriure fa temps per a una pàgina amiga, Distrito 13, ara clausurada, i que volia localitzar per recuperar-lo.

Doncs bé, resulta que algú que va elaborar el prospecte del Primer Festival Internacional de Cine Sobre la Diversidad Sexual y Género de Uruguay del 2006 i va afusellar el text del meu comentari, sense donar cap referència sobre l'origen del text. Lleig.

Sigui com sigui, i donat que la seva font original ja no està disponible, copio aquí el meu comentari. Val a dir que després d'un segon visionat el matisaria una mica, però bé, són coses del directe. Per a tots vostès, el meu comentari de Joves. Rebutgin les imitacions.
Tres historias enlazadas que retratan una semana de la vida de varios jóvenes catalanes. Esto podría sonar a la enésima comedia juvenil con personajes idiotizados, pero “Joves” ofrece bastante más: parte de lo que parece la normalidad más absoluta (nada de ambientes marginales o personajes sórdidos) y, sin perder nunca el tono austero, va introduciendo elementos que nos dibujan una versión cotidiana del infierno, ése en el que entras sin percibir en ningún momento la frontera. El trabajo, la fiesta, el hastío: no hay puerto seguro aunque las aguas parezcan tranquilas.

“Joves” no es una película perfecta pero sí una estimulante visión sobre el aquí y ahora, impregnada de fatalismo. Parece que el naufragio es inevitable, pero mientras no nos la metamos vivimos intensamente. Realista, triste, extrañamente bonita (los televisores mostrando la guerra tras la lluvia en los escaparates; muchos momentos de la farra, especialmente en la discoteca; la mirada perdida de la gran Aina Clotet...), sensual, por momentos arrebatadora.