Ves al contingut principal

"La boira de Stephen King" (Frank Darabont, 2007)

"La por ho canvia tot", diu el lema promocional d'aquesta pel·lícula. "No duda un instante que eso no es vértigo, que es sólo miedo a caerme", canta Antonio Luque (Sr. Chinarro). Parlem, doncs, de la boira i de la por.

He decidit que s'estrenen tan poques pel·lícules excel·lents que em dóna temps de comentar-les totes. L'última que vaig veure va ser XXY, al llunyà mes de gener. D'acord que entre mig he vist alguna altra cosa destacable (sobretot Abans que el diable sàpiga que ets mort, també Oblidant Sarah Marshall, Coses que vam perdre amb el foc), però no tinc temps per comentar-ho tot, no almenys si vull acabar algun dia els quatre o cinc llibres que tinc a mitges.

Parlem doncs de La boira de Stephen King. Només he llegit, que recordi, un llibre de l'autor nord-americà, concretament Un sac d'ossos; i malgrat vaig passar-ho bé durant la lectura, ara francament no recordo res de rellevant o destacable d'aquell llibre. El considero poc més que un entreteniment. Val a dir que els fans de l'autor sembln dedicar un cert menyspreu a aquest llibre, i que les considerades obres mestres de King són unes altres; potser valdria la pena llegir algun dia The Stand, The Long Walk, The Dark Tower o It.

N'he vist alguna adaptació cinematogràfica, això sí. Concretament en recordo dos clàssics: la inoblidable Carrie, del gran Brian de Palma (1976); i Christine (1983), una gran pel·lícula, tot i que no és entre les meves preferides del mestre John Carpenter.

John Carpenter, per cert, també va rodar una pel·lícula titulada La boira (1980). En títols originals, però, no hi hagué coincidència: la de Carpenter va ser The Fog, i la que ens ocupa, The Mist. Ja que hi som posats diré que The Fog m'estava agradant molt, però la cinta VHS amb què l'havia gravada de la televisió (el passi va ser de matinada) es va quedar curta i em vaig quedar sense veure-la sencera.

Com a últim preàmbul diré que de Frank Darabont no he vist pel·lícules populars com La milla verda (una altra adaptació de Stephen King); o The Shawshank Redemption, la pel·lícula que té extasiats els usuaris d'IMDB, que la situen amb els seus vots com a la segona o tercera millor de la història, igualada amb El padrí (Martin Scorsese, 1972) i només per sota d'El cavaller fosc -Batman, per entendre'ns- (Christopher Nolan, 2008). En canvi, sí que he vist The Majestic (2001), que em va semblar fantàstica. I si alguna vegada t'has preguntat d'on sortia el magnífic guió d'Un malson a Elm Street 3: Guerrers dels somnis o el mite de sèrie B The Blob, dóna-li el mèrit al seu guionista, el nostre home, Frank Darabont.

Per tant la cosa prometia. Si a això hi sumem les bones crítiques que anava rebent la pel·lícula, l'expectació estava més que justificada.



El guió segueix una línia que intueixo que ressalta i potencia els elements més destacables de la història original, probablement sense alterar-los gaire.

Els actors estan on molt bé allà on els toca. Thomas Jane d'heroi improvisat, Laurie Holden de fidel aliada de la raó, Marcia Gay Harden com a insuportable religiosa més fanàtica que un club de fans d'Ángel Acebes, i un solvent ventall de secundaris.

L'important de la pel·lícula, però, és allò que intentaré apuntar sense explicar massa. Hi ha un parell d'idees conductores del relat que, sense ser de plantejament insòlit ni plenament originals, sí que són d'una importància trascendental en relació amb el món en què vivim; en definitiva, que ens parlen de coses importants de nosaltres mateixos.

Les dues idees, a més, si hi penses, són força oposades a les que planteja una pel·lícula aparentment pròxima en el gènere com és L'esdeveniment, de Michael N. Shyamalan.

En primer lloc, l'horror desconegut, aquell que ho esfondra tot, que trenca la nostra manera de viure (aquí retratada en una american way of life que de fet és, en molts aspectes, també la nostra), pot ser un horror que provingui de nosaltres mateixos.
En segon lloc, quan la por ens domina quedem reduïts a animals espantats, que és el que en definitiva som. La por ho canvia tot; però no transformant-ho en quelcom irreal, fantàstic, sinó retornant-nos a allò més bàsic, i també allò més terrible, de la nostra pròpia essència humana; que no és més que l'animalitat d'uns pobres mamífers espantats, que lluiten pel territori, la seguretat, l'aliment, i en definitiva la pròpia supervivència com a individus. No som una espècie cooperativa per naturalesa; els llestos són els alienígenes d'algunes pel·lícules, que tenen el cap el doble de gran, són físicament horribles però els tios pensen junts i acaben deduïnt que treballant en equip les coses els poden anar millor. Nosaltres, no; en lloc d'allargats caps grisos i ulls de mig pam tenim l'Ana Celia de Armas, però a canvi quan les coses es posen fotudes, campi qui pugui!

Són dues idees que subscric i que em fan estar preocupat pel futur de la nostra espècie en el segle XXI. No sóc dels qui pensen que anem, globalment i majoritàriament, a pitjor; avancem en més aspectes a millor que no pas a pitjor, com mostren com a les estadístiques d'esperança de vida, morts violentes, guerres i genocidis. Unes estadístiques que als txetxens no els serveixen de res, però que mostren si més no una tendència global positiva. Ara bé, temo que anem de victòria en victòria fins a la derrota final; que la nostra capacitat destructiva és tan gran que una catàstrofe causada per una cadena d'esdeveniments en què només hagi intervingut una minoria (per exemple l'energia nuclear, el seu ús militar, el fanatisme religiós, el terrorisme; fàcil, oi?).

No és estrany doncs que a vegades trobem el terror dins la boira. Perquè no veiem allò que hi ha més enllà. I com deia Sarah Connor al final de Terminator 2: "El futur desconegut roda cap a nosaltres."; i ningú no sap si el sol sortirà demà.

La boira de Stephen King no és només un nou clàssic del terror. És també cinema humà i social d'avui, és un retrat de la nostra naturalesa.

Comentaris

Marchelo ha dit…
Bones Daniel, no he pogut veure la pel·lícula però et felicito pel comentari, és excel·lent! és una llàstima que no puguis comentar més sovint, sempre és interessant llegir-te (encara que s'ha de reconèixer que discrepem força :) )

salutacions i bon estiu!
Daniel D.L. ha dit…
Moltes gràcies pel comentari, Marchelo! Salutacions i bon estiu a tu també!
morganilla ha dit…
Arg, encara no he vist aquesta pel.lícula! Sóc fan de S.King des de els 12 anys!!! He llegit tots els llibres (dos i tres vegades, alguns) i veig les pel.lícules, que solen ser molt dolentes, però aquesta pinta molt i molt bé.
El teu comentari m'ha encantat, si que fa pensar, per això m'agrada el Rei King, fa pensar molt i plantejar molts temes.
Una abraçada, Clàudia.
Daniel Daranas ha dit…
Gràcies morganilla :) Algun King més hauré de llegir, com dic al comentari. A més he descobert que "La boira" de John Carpenter és al videoclub alternatiu del meu barri! De fet és l'única de Carpenter del videoclub, ja és curiós. Ja faré una sessió nocturna amb aquesta peli i "El rayo verde" de Rohmer quan torni del Carib :) Petons!
ToUri ha dit…
No has vist el final???? Si és el millor de la pel.lícula, juntament amb la conversió dels feligresos!! Bé, juntament amb la ratomàquia que es crea dins del supermercat. Ratomàquia =>Sempre havía volgut utilitzar aquesta bonica paraula que sempre diu en Monegal, i de fet ho és doncs es veu el comportament de la gent en un lloc tancat i en perill.
Daniel Daranas ha dit…
No he vist el final... de "La boira" de JOHN CARPENTER en vídeo! Sí que he vist el final de "La boira de STEPHEN KING"... Una gran pel·lícula, final inclòs!

No coneixia aquesta paraula, ni conec el Monegal :-P

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…