"Fucking Åmål": We are underground

-
És la 1:48 de la matinada i acabo de tornar a veure Fucking Åmål, la pel·lícula de debut de Lukas Moodysson. Quanta vida hi ha en aquesta pel·lícula. No em canso de veure-la, i les seves tres o quatre escenes clau se m'han quedat clavades a la retina per sempre: a l'habitació, a la carretera, al lavabo. L'adagio. El We are underground final. He vist molts grans finals de pel·lícula però segurament si n'he d'escollir un em quedaria amb el de Fucking Åmål, aquest parell d'escenes que tantes coses explica i em fa sentir. La vida és una aventura on personatges com les protagonistes de Fucking Åmål mereixen tot el millor, tota la felicitat i l'amor més apassionat i perdurador. Brindo per elles, i espero trobar-me moltes persones com elles en el camí. I acostar-les en cotxe on vulguin.

"Estem completament boges."

"Sí, però estem de puta mare."

Va per vosaltres, Agnes i Elin!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Venècia

-
Imatge
Aquest escrit resumeix alguns dels indrets que em semblen més interessants per explorar i conèixer Venècia, la ciutat de la llacuna. SAN MARCO El barri més cèntric, turístic, car i concorregut de Venècia. No és l'ideal per passar-hi una estona relaxada, però és una part absolutament fonamental de la ciutat i, no cal dir-ho, és impensable visitar-la sense passar-hi. Tingues en compte que té bastant més que les artèries de comunicació (Rialto-Piazza i Piazza-Accademia), explora'l, i hi trobaràs coses interessants. 1. Piazza San Marco. L'espai públic més elegant de Venècia i el cor de la seva vida social. La seva geometria, la llum del matí i la serenitat i la calma que hi regnen quan cau la nit formen imatges inoblidables, que et queden adherides a la retina, i que sempre tens ganes de tornar a assaborir. Cal veure-la a diferents hores del dia i encara millor, en temporada baixa. Amb "sort" als mesos d'hivern es podrà veure inundada, com moltes altres zones bai
Més informació

Ingmar Bergman i el nostre temps

-
Dilluns passat em vaig llevar amb la idea d'anar a veure, quan sortís del treball, La influencia (Pedro Aguilera, 2006). Una estona després, però, vaig veure la programació de la Filmoteca: a les 8 estava programat El silenci (Ingmar Bergman, 1963), una de les obres del mestre suec que encara no havia vist. Això, és clar, em va fer dubtar. Poc després vaig assabentar-me de la notícia que Ingmar Bergman havia mort a l'illa de Fårö (Suècia) on havia estat residint els darrers anys. Un dels més grans se n'anava. Vaig seguir dubtant fins que vaig agafar el cotxe, però finalment el cor i el desig d'honorar el mestre es van imposar i vaig decidir dirigir-me cap a l'Avinguda de Sarrià. La sala no era plena ni de bon tros, però tot i així l'assistència va ser prou bona per a un dilluns. Aplaudiments quan va aparèixer el nom de Bergman en pantalla. Aplaudiments, de nou, en acabar el film. El silenci és una obra enquadrada en la millor dècada de l'obra de
Més informació