20 de juny 2006

"Pedro Páramo" (Juan Rulfo, 1953)

Allí, donde el aire cambia de color las cosas; donde se ventila la vida como si fuera un murmullo; como si fuera un puro murmullo de la vida...
Cada vegada que torno a Pedro Páramo (Juan Rulfo, 1953), i en van ja unes quantes, augmenta la meva sensació d'estar accedint a un lloc secret, a un santuari de la creació literària, on cal guardar un silenci abnegat i procurar no tocar res, no fos cas que es trenqués un encanteri.

Cada nova lectura és plena de descobriments, noves pauses i relectures amb els ulls humits, la pell de gallina i l'emoció rendida.

Què puc explicar? Què dir del poble de Comala i la seva gent, d'aquests diàlegs entre la vetlla i el somni, d'aquest murmuri de veus entrellaçades? És millor no dir res més i deixar que el lector s'hi endinsi, desprevingut i amb l'ànima atenta.

Pedro Páramo és una narració eterna a la qual sempre tornes. És la llum tènue de les nits sense lluna, l'espelma fumejant de la desesperança i la pèrdua. Potser l'obra més trista que he llegit mai, és també la més intensa i la més inesborrable. Una obra mestra absoluta i el que és més important, una companya de viatge fins al final dels meus dies.