30 de novembre 2006

Sitges 2003 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

DIUMENGE, 30
17.15h Ce jour-là, de Raoul Ruiz, França-Suïssa (Fantàstic) Auditori
21h Lilya 4-ever, de Lukas Moodysson, Suècia (Resistències) Casino Prado
23h Sexual Dependency, de Rodrigo Bellot, Bolívia (Seven Chances) Casino Prado Crítica 1 Crítica 2

Aparco al costat del cementiri, i em prenc un tallat a la terrassa de davant tot llegint la inscripció de la portalada: "Mortui: Resurgent"; camí de l'Auditori, em creuo per primera vegada (i no seria la última) amb Àlex Gorina... No hi ha dubte: he entrat de ple en el Festival de Sitges. Només falta que les pel·lícules estiguin bé. Com a mínim tan bé com el llibre de poemes Curset de natació, d'Antoni Puigverd, que m'acompanya mentre espero que s'apaguin els llums.

Ce jour-là: La comèdia negra, negríssima, intel·lectual, un bombó per als cinèfils. Un creuament entre Lynch i Oliveira. Qui m’havia de dir que els moments més insinuants de la nit no me’ls donarien ni Lilya ni els adolescents de D.S., sinó la Livia fantasmal i embruixadora de Raoul Ruiz?

Lilya 4-Ever: Moodysson ens torna a captivar amb la dissortada història de Lilya, una adolescent encarada a un futur difícil en algun suburbi de Rússia. La pel·lícula té alguns forats, però ens roba el cor. No canviarà la història del cinema, i potser es podria haver estalviat algunes referències al paradís, però tot i així és impossible no estimar Lilya i no plorar per ella. Una de les que es queden gravades.

Dependencia Sexual: L’originalitat. La pantalla dividida en 2 tota l’estona, mostra poc erotisme, però moltíssima sensualitat. Com un Rohmer; vaja, com dos Rohmer simultanis, l’un al costat de l’altre. La primera (i única, fins ara) pel·lícula boliviana del segle XXI és, sense ser ni molt menys una obra mestra, un regal per als sentits i la imaginació de tots els amants del cinema jove i quotidià. Que l’estrenin, ja!

DILLUNS, 1
21h Doppelganger, de Kiyoshi Kurosawa, Japó (Noves visions) Retiro Web
Estic simplement fet pols, però avui tinc la sensació que si resisteixo, faré el 4/4 (de pel·lícules interessants). I en efecte, Doppelganger (Doppelganger no era també una pel·lícula americana on sortia Drew Barrymore coberta de sang a la dutxa? És curiós com funciona la memòria cinèfila.) satisfà amb escreix les expectatives. Competint amb Ce jour-là per un hipotètic premi al guió més boig, em descobreix un director a seguir més atentament.
En la meva estadística personal porto 3 encontres amb l'Àlex Gorina (2+1) i 2 amb companys de japonès (1+1). Veurem com evoluciona la cosa.

DIJOUS, 4
17.30h The Uninvited, de Lee soo-Youn, Corea del Sud (Fantàstic) Retiro
22.15h Qui a tué Bambi?, de Gilles Marchand, França (Fantàstic) Retiro
Un d'aquells dies en què agraeixes estar ben acompanyat, perquè les pel·lícules deixen bastant que desitjar. Doncs sí, la ratxa s'ha trencat: The Uninvited és un desastre en ritme, desenvolupament, actuacions i direcció en general. Al seu costat, Qui a tué Bambi gairebé podria semblar bona; però no. Passa una mica millor, però és una paròdia de Lynch sense idees, només intentant crear tota l'estona imatges preciosistes i sensuals. En fi... l'estadística passa a ser de 4 de 6 pel·lícules bones, i seguim per sobre de la mitjana d'altres anys. Veurem què passa demà...

DIVENDRES, 5
17.45h Dragonhead, de Jôji Iida, Japó (Fantàstic) Retiro
20h Una trucada perduda, de Takashi Miike, Japó (Orient Express) Retiro
23h Happy here and now, de Michael Almereyda, EUA (Seven Chances) Casino Prado Crítica 1 Crítica 2

Dragonhead és un desastre fet amb molt de pressupost. Quina manera de llençar els diners, quina ocasió desaprofitada. Una base argumental que en mans de Carpenter hauria estat explosiva, aquí simplement es va marejant amb uns diàlegs que no s'aguanten per enlloc i uns plans llarguíssims i buits com el cap dels protegonistes. Lamentable.

Sort que va venir Takashi Miike. Una trucada perduda és una peça d'orfebreria del terror més pur, una delícia, del millor que he vist mai a Sitges. Una jove estudiant rep una trucada al seu mòbil, amb una melodia desconeguda. El remitent és el seu propi número de telèfon. Sense temps d'agafar-lo, la remitent (és a dir, ella mateixa) deixa un missatge a la bústia de veu. El missatge és de dos dies més tard, i hi apareix la seva veu fent un xiscle esfereïdor. I això és només el principi...
Després de patir i gaudir en grans dosis, surto del cinema i engego el mòbil. Tinc una trucada perduda.

I com que Zatoichi s'estrenarà segur, la pel·lícula que tanca tanca el dia és una raresa: Happy here and now. Aquesta vegada, en la quarta trobada, ja saludo l'Àlex Gorina. Almereyda; ah, Almereyda. Ja sabem que és raríssim, que no sap explicar històries i que les pel·lícules li marxen estrepitosament de les mans en algun moment o altre. Però fins ara m'ha caigut bé i una mica absurdament, he anat seguint les seves pel·lícules com si fossin imprescindibles. La culpa és de Nadja, és clar. Però si Trance ja era difícil d'aguantar, Happy here and now no millora gaire les coses. Què vol dir, realment, aquest home? La lentitud i la manca d'evolució de la pel·lícula fa difícil que t'interessis pels seus personatges (excepte la protagonista, i només per un motiu: la seva bellesa immensa). Venir a Sitges a veure Almereyda és ja un ritual que amb una mica de paciència acabes suporant i encara te'n sents satisfet, d'aconseguir-ho. Però el bon cinema, per a mi, és una altra cosa.
Ens quedem amb 5 de 9, a falta de la última pel·lícula. Miike li ha assegurat l'aprovat a Sitges 2003.

DISSABTE, 6
15.15h Swallowtail Butterfly, de Shunji Iwai, Japó (R. Novíssim Cinema Japonès) Casino Prado Crítica

Barreja aventures, tòpics del cinema comercial, moments d'acció i detalls gore, en un engendre que no s'acaba d'entendre d'on surt i què pretén. De tota manera, l'espectador àvid de rareses de sèrie B farà bé de dedicar-li una estona. No sempre es pot veure com una cantant asiàtica destrossa completament la cançó My way; algunes escenes delirants de cinema de gàngsters; i una protagonista adolescent tatuant-se una papallona al pit. D'acord, Sitges, et trobaré a faltar, però ara necessito urgentment una dosi de Woody Allen per refer-me! (P.S. 27/11/2006: Això ho vaig escriure quan Woody Allen encara no havia decaigut)

22 de novembre 2006

Dolçament irresistible

publicat originalment el 26 d'abril del 2005

No et pertany, i tu no pertanys a ella: d'això en diuen llibertat. És cert que la llibertat pren tons de gris quan cau el vespre i el vent t'empeny a buscar refugi. També hi ha la llibertat de tenir-se l'un a l'altre; però aquesta està en una altra línia, cal fer transbordament i no coneixes bé el trajecte. Vés a saber, potser hi vas a petar alguna nit sense lluna, quan els colors es confonen.

La seva mirada i el seu cos no són teus, i t'agrada saber que no et són imprescindibles. Saps apreciar-los de seguida. Amb la satisfacció del qui coneix, diposites la pedra preciosa damunt la taula, amb extrema delicadesa (no fos cas) però amb la seguretat que la deixes intacta, que a les teves mans ha estat segura tota l'estona. Però demà, o de seguida, ella estarà amb els seus. Trobarà la calidesa i el repòs del guerrer. Aprenem de la guerra el pacte, la protecció i el valor de tenir-nos. No dubtis ni un moment que la seva opció és correcta: no embrutis negant-la el món i els somnis. No trenquis la treva.

Quin preu ha posat als moments que ha estat només amb tu? Cap; han estat un regal, a vegades sembla qué Déu ha mort però alguns àngels el sobreviuen. Res de tot això mereix ser condicionat pel desig de propietat o de pertanyença, per la nostra estúpida tossuderia a creure'ns revolucionaris. Revolucionaris de què? Identifica primer allò que no val. Com pots pensar que aquest somriure és incorrecte? Qui ets, tu? Què vols, tu?

No, no. El carrer és llarg i no cal que ens aturem a pensar-hi a cada cantonada.

Una professora ens va dir a segon curs de Català que potser aleshores no érem capaços de fer grans poemes, però sí grans versos. Ho va dir després de llegir en veu alta la meva irregular composició sobre un llop: "Camina sense pressa per la neu...", que acabava: "i no coneix la idea de la mort". Va repetir: "i no coneix la idea de la mort". Hi ha moments que són un gran vers enmig d'un poema coix. Ni ella està per sobre de la resta ni tu, potser, li dónes més que una estona de conversa. L'univers està fet així i ja fa molts anys que funciona. No hi ha res necessari ni res que no puguis deixar passar. Però és bo saber-ho apreciar i adonar-te allò que acaba de passar era dolçament irresistible. I així, tal i com ha estat, ha estat perfecte.

A un somni de distància

publicat originalment el 30 d'octubre del 2004

No serà mai la teva parella.

Com diu la cançó (la que està a mig escriure), no sabem què vindrà demà. Tot i així, i en la mesura en què es pot parlar del futur probable, penses que és així com serà.

I tanmateix penses que seria inexacte dir que no hi haurà res entre vosaltres, perquè ja hi ha alguna cosa ara. "O no hi ha res, i tot és en va", com diu la frase del Troiacord.

Perquè tens la sensació que la diferència no la marca que sigueu o no parella. La diferència la marca exclusivament ella. Posa als dies la marca de seva presència. Et mira i t'eleva per sobre d'aquesta ciutat i del seu cel, de tot això que saps que s'acabarà algun dia. Només dura un instant, però és inesborrable. I així és com ella ho canvia tot.

Segurament ni tan sols aniria bé una relació entre vosaltres. Tant se val; ni ho saps, ni vols imaginar-ho. No demanes això, ara. Ja et sents bé en la quotidianitat de Barcelona, de les converses amb amics, les cerveses i les pel·lícules. Saps que estàs entre els afortunats, i aquesta senzillesa i aquest benestar els assaboreixes com un privilegi. Això ho fas i ho escrius avui, com si altrament hagués d'esvair-se. Però no pots garantir res de totes maneres.

Aleshores apareix ella i t'adones que tot es mou, tot canvia. Ella és al centre. Hi serà, sense discussió, fins que us separeu. A vegades la tens tan a prop que has de contenir conscientment la carícia. La veus, la sents, l'olores i la toques lleument i totes i cadascuna de les sensacions et conquereixen un espai privilegiat de la memòria. Han estat només uns minuts, però quan te'n separes, respires d'una altra manera, més intensa, més viva.

Penses si quan ho escriguis semblarà tòpic. Saps, n'ets ben conscient, que no tens el talent per escriure el poema que ella es mereix, o tot un llibre. És igual, les coses són així, són imperfectes i plenes de forats. I ja et va bé. Així és la vida. I així en recorres els camins, et perds pels seus racons, en toques la pell, amb el vent a la cara, amb ella a prop teu, a un somni de distància.

"This I played tomorrow". Nous camins amb Christian Jankowski

Publicat originalment el 13 de gener de 2004 a la meva antiga web.

Em vas preguntar si m'agradaria escriure una pel·lícula. Que a tu t'agradaria actuar-hi, si la féssim. M'encantaria, és clar. Hi he somiat moltes vegades. I també amb tu de protagonista. El que no sé ben bé és què explicar; no ho he sabut mai. Els meus somnis no ho diuen, això. Quan ho sàpiga, un dia ho escric i la fem. Si no, no passa res, haurà estat bonic de totes maneres.

Això dèiem tot fent una cervesa. Després, mentre conduïa cap a casa, em va venir al cap una idea. La conversa que acabàvem de tenir podria ser, directament, el guió de la pel·lícula. Com que la idea em semblava molt simple, vaig començar fer elucubracions: i si canvio l'ordre temporal de tot, com Egoyan? (Si has de copiar, copia dels grans, com deia Woody Allen a Anything Else.)

Uns dies més tard vaig recordar aquesta idea, i vaig pensar en la distància que hi ha entre l'anècdota i l'obra d'art. Vaig anar al Centre d'Art Santa Mònica, cridat per la bellesa immensa d'una noia asiàtica en una imatge publicada a l'Avui, i que pertany a un dels vídeos de Francisco Queirós que s'hi mostren (fins al març). La seva instal·lació és original i suggerent, estranyament embruixadora. Però el meu més gran descobriment serà l'art de Christian Jankowski. Al pis de dalt s'hi projecten tres interessants vídeos que em situen en un estat mental receptiu. M'introdueixen a un artista que utilitza la imatge com a matèria primera, no com a finalitat. Més que art cinematogràfic, fa art amb la cinematografia. Diu el prospecte del CASM: "Les obres de Christian Jankowski exploren la mateixa naturalesa del treball en art, sobretot qüestions relatives a la seva producció, recepció i inserció en els circuits institucionals i comercials."

Després, al pis de baix, sóc l'únic espectador de This I played tomorrow, una obra en dues parts (en formats de DVD i 35 mm). I ja res no tornarà a ser el mateix.

No cal fer comparacions amb d'altres obres trencadores. Ja coneixem la història. Christian Jankowski l'està fent avançar dia a dia. Potser avui mateix ha fet una altra cosa extraordinària. No ho sé. Sigui com sigui, encara que no fes res més, ja ha fet This I played tomorrow.

Torno a citar la fotocòpia del CASM (que no puc acreditar a ningú en concret, perquè no està signada): "Els dos vídeos dels quals consta This I played tomorrow (2003) van ser realitzats en els famosos estudis de Cinecittà, a Roma. Durant un dia, Christian Jankowski va entrevistar a la porta a aspirants a actors que acostumen a treballar com a extres. Les preguntes que els feia eren del tipus 'Quin paper t'agradaria interpretar en un film?' Dies després, els va convidar a actuar en una pel·lícula el guió de la qual va escriure ell mateix a partir de les converses que va mantenir amb ells."

Jo vaig llegir això i després vaig seguir amb molt d'interès les dues parts de l'obra, i en vaig sortir meravellat. Convido tothom que estimi el cinema a fer el mateix. Pot ser una experiència vital. Ens obre una nova dimensió del que significa fer art amb el cinema. Perquè no es tracta de si la pel·lícula que forma la segona part va quedar millor o pitjor (ja com a tal és una meravella del cinema de ficció, igual com la part d'entrevistes ho és del cinema documental), sinó del valor afegit que té el conjunt, com a procés de creació artística i com a resultat d'aquest procés. Connectant la realitat i la ficció, els nostres somnis amb els de les persones entrevistades i amb els seus mateixos com a artista, Christian Jankowski aconsegueix fer art de la situació, de la vida mateixa.

I sempre agrairé que meus ulls ho hagin pogut veure.

Només instants del temps

Situem-nos. Jo tenia un lloc web que estava més sovint avall que amunt. He decidit acomiadar-me definitivament d'aquella ubicació i de moment quedar-me aquí, ja que blogspot és gratuït, han fet un esforç per millorar l'organització de continguts (fins ara penosa) i això no cau mai.

Els propers posts, com que la veritat és que no estic massa inspirat, seran importacions de l'antiga pàgina. Després d'això la deixarem que dormi el son dels justos. Espero que us agradin. Recordeu, oh audiència, que la part més literària del que estava en aquell lloc web ha quedat traslladat a Relats en català, però sobre aquest punt encara no tinc una decisió definitiva perquè el format d'aquell lloc no m'entusiasma.

La diferència de dates no importa. Encara que els escrits siguin de fa dos o tres anys, segueixo pensant el mateix. Podria corregir-los (no ho faré), però també hauria pogut la setmana següent de publicar-los. No som diferents, només instants del temps.

Actualització (28/11/2012): Res no va quedar traspassat definitivament a "Relats en català". En l'actualitat, tots els meus escrits estan reunits entre tres blogs: el present Horitzons inesperats, en català; i Surca la tierra en castellà.