22 de novembre 2006

"This I played tomorrow". Nous camins amb Christian Jankowski

Publicat originalment el 13 de gener de 2004 a la meva antiga web.

Em vas preguntar si m'agradaria escriure una pel·lícula. Que a tu t'agradaria actuar-hi, si la féssim. M'encantaria, és clar. Hi he somiat moltes vegades. I també amb tu de protagonista. El que no sé ben bé és què explicar; no ho he sabut mai. Els meus somnis no ho diuen, això. Quan ho sàpiga, un dia ho escric i la fem. Si no, no passa res, haurà estat bonic de totes maneres.

Això dèiem tot fent una cervesa. Després, mentre conduïa cap a casa, em va venir al cap una idea. La conversa que acabàvem de tenir podria ser, directament, el guió de la pel·lícula. Com que la idea em semblava molt simple, vaig començar fer elucubracions: i si canvio l'ordre temporal de tot, com Egoyan? (Si has de copiar, copia dels grans, com deia Woody Allen a Anything Else.)

Uns dies més tard vaig recordar aquesta idea, i vaig pensar en la distància que hi ha entre l'anècdota i l'obra d'art. Vaig anar al Centre d'Art Santa Mònica, cridat per la bellesa immensa d'una noia asiàtica en una imatge publicada a l'Avui, i que pertany a un dels vídeos de Francisco Queirós que s'hi mostren (fins al març). La seva instal·lació és original i suggerent, estranyament embruixadora. Però el meu més gran descobriment serà l'art de Christian Jankowski. Al pis de dalt s'hi projecten tres interessants vídeos que em situen en un estat mental receptiu. M'introdueixen a un artista que utilitza la imatge com a matèria primera, no com a finalitat. Més que art cinematogràfic, fa art amb la cinematografia. Diu el prospecte del CASM: "Les obres de Christian Jankowski exploren la mateixa naturalesa del treball en art, sobretot qüestions relatives a la seva producció, recepció i inserció en els circuits institucionals i comercials."

Després, al pis de baix, sóc l'únic espectador de This I played tomorrow, una obra en dues parts (en formats de DVD i 35 mm). I ja res no tornarà a ser el mateix.

No cal fer comparacions amb d'altres obres trencadores. Ja coneixem la història. Christian Jankowski l'està fent avançar dia a dia. Potser avui mateix ha fet una altra cosa extraordinària. No ho sé. Sigui com sigui, encara que no fes res més, ja ha fet This I played tomorrow.

Torno a citar la fotocòpia del CASM (que no puc acreditar a ningú en concret, perquè no està signada): "Els dos vídeos dels quals consta This I played tomorrow (2003) van ser realitzats en els famosos estudis de Cinecittà, a Roma. Durant un dia, Christian Jankowski va entrevistar a la porta a aspirants a actors que acostumen a treballar com a extres. Les preguntes que els feia eren del tipus 'Quin paper t'agradaria interpretar en un film?' Dies després, els va convidar a actuar en una pel·lícula el guió de la qual va escriure ell mateix a partir de les converses que va mantenir amb ells."

Jo vaig llegir això i després vaig seguir amb molt d'interès les dues parts de l'obra, i en vaig sortir meravellat. Convido tothom que estimi el cinema a fer el mateix. Pot ser una experiència vital. Ens obre una nova dimensió del que significa fer art amb el cinema. Perquè no es tracta de si la pel·lícula que forma la segona part va quedar millor o pitjor (ja com a tal és una meravella del cinema de ficció, igual com la part d'entrevistes ho és del cinema documental), sinó del valor afegit que té el conjunt, com a procés de creació artística i com a resultat d'aquest procés. Connectant la realitat i la ficció, els nostres somnis amb els de les persones entrevistades i amb els seus mateixos com a artista, Christian Jankowski aconsegueix fer art de la situació, de la vida mateixa.

I sempre agrairé que meus ulls ho hagin pogut veure.