Ves al contingut principal

"This I played tomorrow". Nous camins amb Christian Jankowski

Publicat originalment el 13 de gener de 2004 a la meva antiga web.

Em vas preguntar si m'agradaria escriure una pel·lícula. Que a tu t'agradaria actuar-hi, si la féssim. M'encantaria, és clar. Hi he somiat moltes vegades. I també amb tu de protagonista. El que no sé ben bé és què explicar; no ho he sabut mai. Els meus somnis no ho diuen, això. Quan ho sàpiga, un dia ho escric i la fem. Si no, no passa res, haurà estat bonic de totes maneres.

Això dèiem tot fent una cervesa. Després, mentre conduïa cap a casa, em va venir al cap una idea. La conversa que acabàvem de tenir podria ser, directament, el guió de la pel·lícula. Com que la idea em semblava molt simple, vaig començar fer elucubracions: i si canvio l'ordre temporal de tot, com Egoyan? (Si has de copiar, copia dels grans, com deia Woody Allen a Anything Else.)

Uns dies més tard vaig recordar aquesta idea, i vaig pensar en la distància que hi ha entre l'anècdota i l'obra d'art. Vaig anar al Centre d'Art Santa Mònica, cridat per la bellesa immensa d'una noia asiàtica en una imatge publicada a l'Avui, i que pertany a un dels vídeos de Francisco Queirós que s'hi mostren (fins al març). La seva instal·lació és original i suggerent, estranyament embruixadora. Però el meu més gran descobriment serà l'art de Christian Jankowski. Al pis de dalt s'hi projecten tres interessants vídeos que em situen en un estat mental receptiu. M'introdueixen a un artista que utilitza la imatge com a matèria primera, no com a finalitat. Més que art cinematogràfic, fa art amb la cinematografia. Diu el prospecte del CASM: "Les obres de Christian Jankowski exploren la mateixa naturalesa del treball en art, sobretot qüestions relatives a la seva producció, recepció i inserció en els circuits institucionals i comercials."

Després, al pis de baix, sóc l'únic espectador de This I played tomorrow, una obra en dues parts (en formats de DVD i 35 mm). I ja res no tornarà a ser el mateix.

No cal fer comparacions amb d'altres obres trencadores. Ja coneixem la història. Christian Jankowski l'està fent avançar dia a dia. Potser avui mateix ha fet una altra cosa extraordinària. No ho sé. Sigui com sigui, encara que no fes res més, ja ha fet This I played tomorrow.

Torno a citar la fotocòpia del CASM (que no puc acreditar a ningú en concret, perquè no està signada): "Els dos vídeos dels quals consta This I played tomorrow (2003) van ser realitzats en els famosos estudis de Cinecittà, a Roma. Durant un dia, Christian Jankowski va entrevistar a la porta a aspirants a actors que acostumen a treballar com a extres. Les preguntes que els feia eren del tipus 'Quin paper t'agradaria interpretar en un film?' Dies després, els va convidar a actuar en una pel·lícula el guió de la qual va escriure ell mateix a partir de les converses que va mantenir amb ells."

Jo vaig llegir això i després vaig seguir amb molt d'interès les dues parts de l'obra, i en vaig sortir meravellat. Convido tothom que estimi el cinema a fer el mateix. Pot ser una experiència vital. Ens obre una nova dimensió del que significa fer art amb el cinema. Perquè no es tracta de si la pel·lícula que forma la segona part va quedar millor o pitjor (ja com a tal és una meravella del cinema de ficció, igual com la part d'entrevistes ho és del cinema documental), sinó del valor afegit que té el conjunt, com a procés de creació artística i com a resultat d'aquest procés. Connectant la realitat i la ficció, els nostres somnis amb els de les persones entrevistades i amb els seus mateixos com a artista, Christian Jankowski aconsegueix fer art de la situació, de la vida mateixa.

I sempre agrairé que meus ulls ho hagin pogut veure.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…