22 de novembre 2006

Dolçament irresistible

publicat originalment el 26 d'abril del 2005

No et pertany, i tu no pertanys a ella: d'això en diuen llibertat. És cert que la llibertat pren tons de gris quan cau el vespre i el vent t'empeny a buscar refugi. També hi ha la llibertat de tenir-se l'un a l'altre; però aquesta està en una altra línia, cal fer transbordament i no coneixes bé el trajecte. Vés a saber, potser hi vas a petar alguna nit sense lluna, quan els colors es confonen.

La seva mirada i el seu cos no són teus, i t'agrada saber que no et són imprescindibles. Saps apreciar-los de seguida. Amb la satisfacció del qui coneix, diposites la pedra preciosa damunt la taula, amb extrema delicadesa (no fos cas) però amb la seguretat que la deixes intacta, que a les teves mans ha estat segura tota l'estona. Però demà, o de seguida, ella estarà amb els seus. Trobarà la calidesa i el repòs del guerrer. Aprenem de la guerra el pacte, la protecció i el valor de tenir-nos. No dubtis ni un moment que la seva opció és correcta: no embrutis negant-la el món i els somnis. No trenquis la treva.

Quin preu ha posat als moments que ha estat només amb tu? Cap; han estat un regal, a vegades sembla qué Déu ha mort però alguns àngels el sobreviuen. Res de tot això mereix ser condicionat pel desig de propietat o de pertanyença, per la nostra estúpida tossuderia a creure'ns revolucionaris. Revolucionaris de què? Identifica primer allò que no val. Com pots pensar que aquest somriure és incorrecte? Qui ets, tu? Què vols, tu?

No, no. El carrer és llarg i no cal que ens aturem a pensar-hi a cada cantonada.

Una professora ens va dir a segon curs de Català que potser aleshores no érem capaços de fer grans poemes, però sí grans versos. Ho va dir després de llegir en veu alta la meva irregular composició sobre un llop: "Camina sense pressa per la neu...", que acabava: "i no coneix la idea de la mort". Va repetir: "i no coneix la idea de la mort". Hi ha moments que són un gran vers enmig d'un poema coix. Ni ella està per sobre de la resta ni tu, potser, li dónes més que una estona de conversa. L'univers està fet així i ja fa molts anys que funciona. No hi ha res necessari ni res que no puguis deixar passar. Però és bo saber-ho apreciar i adonar-te allò que acaba de passar era dolçament irresistible. I així, tal i com ha estat, ha estat perfecte.