Ves al contingut principal

Sitges 2003 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

DIUMENGE, 30
17.15h Ce jour-là, de Raoul Ruiz, França-Suïssa (Fantàstic) Auditori
21h Lilya 4-ever, de Lukas Moodysson, Suècia (Resistències) Casino Prado
23h Sexual Dependency, de Rodrigo Bellot, Bolívia (Seven Chances) Casino Prado Crítica 1 Crítica 2

Aparco al costat del cementiri, i em prenc un tallat a la terrassa de davant tot llegint la inscripció de la portalada: "Mortui: Resurgent"; camí de l'Auditori, em creuo per primera vegada (i no seria la última) amb Àlex Gorina... No hi ha dubte: he entrat de ple en el Festival de Sitges. Només falta que les pel·lícules estiguin bé. Com a mínim tan bé com el llibre de poemes Curset de natació, d'Antoni Puigverd, que m'acompanya mentre espero que s'apaguin els llums.

Ce jour-là: La comèdia negra, negríssima, intel·lectual, un bombó per als cinèfils. Un creuament entre Lynch i Oliveira. Qui m’havia de dir que els moments més insinuants de la nit no me’ls donarien ni Lilya ni els adolescents de D.S., sinó la Livia fantasmal i embruixadora de Raoul Ruiz?

Lilya 4-Ever: Moodysson ens torna a captivar amb la dissortada història de Lilya, una adolescent encarada a un futur difícil en algun suburbi de Rússia. La pel·lícula té alguns forats, però ens roba el cor. No canviarà la història del cinema, i potser es podria haver estalviat algunes referències al paradís, però tot i així és impossible no estimar Lilya i no plorar per ella. Una de les que es queden gravades.

Dependencia Sexual: L’originalitat. La pantalla dividida en 2 tota l’estona, mostra poc erotisme, però moltíssima sensualitat. Com un Rohmer; vaja, com dos Rohmer simultanis, l’un al costat de l’altre. La primera (i única, fins ara) pel·lícula boliviana del segle XXI és, sense ser ni molt menys una obra mestra, un regal per als sentits i la imaginació de tots els amants del cinema jove i quotidià. Que l’estrenin, ja!

DILLUNS, 1
21h Doppelganger, de Kiyoshi Kurosawa, Japó (Noves visions) Retiro Web
Estic simplement fet pols, però avui tinc la sensació que si resisteixo, faré el 4/4 (de pel·lícules interessants). I en efecte, Doppelganger (Doppelganger no era també una pel·lícula americana on sortia Drew Barrymore coberta de sang a la dutxa? És curiós com funciona la memòria cinèfila.) satisfà amb escreix les expectatives. Competint amb Ce jour-là per un hipotètic premi al guió més boig, em descobreix un director a seguir més atentament.
En la meva estadística personal porto 3 encontres amb l'Àlex Gorina (2+1) i 2 amb companys de japonès (1+1). Veurem com evoluciona la cosa.

DIJOUS, 4
17.30h The Uninvited, de Lee soo-Youn, Corea del Sud (Fantàstic) Retiro
22.15h Qui a tué Bambi?, de Gilles Marchand, França (Fantàstic) Retiro
Un d'aquells dies en què agraeixes estar ben acompanyat, perquè les pel·lícules deixen bastant que desitjar. Doncs sí, la ratxa s'ha trencat: The Uninvited és un desastre en ritme, desenvolupament, actuacions i direcció en general. Al seu costat, Qui a tué Bambi gairebé podria semblar bona; però no. Passa una mica millor, però és una paròdia de Lynch sense idees, només intentant crear tota l'estona imatges preciosistes i sensuals. En fi... l'estadística passa a ser de 4 de 6 pel·lícules bones, i seguim per sobre de la mitjana d'altres anys. Veurem què passa demà...

DIVENDRES, 5
17.45h Dragonhead, de Jôji Iida, Japó (Fantàstic) Retiro
20h Una trucada perduda, de Takashi Miike, Japó (Orient Express) Retiro
23h Happy here and now, de Michael Almereyda, EUA (Seven Chances) Casino Prado Crítica 1 Crítica 2

Dragonhead és un desastre fet amb molt de pressupost. Quina manera de llençar els diners, quina ocasió desaprofitada. Una base argumental que en mans de Carpenter hauria estat explosiva, aquí simplement es va marejant amb uns diàlegs que no s'aguanten per enlloc i uns plans llarguíssims i buits com el cap dels protegonistes. Lamentable.

Sort que va venir Takashi Miike. Una trucada perduda és una peça d'orfebreria del terror més pur, una delícia, del millor que he vist mai a Sitges. Una jove estudiant rep una trucada al seu mòbil, amb una melodia desconeguda. El remitent és el seu propi número de telèfon. Sense temps d'agafar-lo, la remitent (és a dir, ella mateixa) deixa un missatge a la bústia de veu. El missatge és de dos dies més tard, i hi apareix la seva veu fent un xiscle esfereïdor. I això és només el principi...
Després de patir i gaudir en grans dosis, surto del cinema i engego el mòbil. Tinc una trucada perduda.

I com que Zatoichi s'estrenarà segur, la pel·lícula que tanca tanca el dia és una raresa: Happy here and now. Aquesta vegada, en la quarta trobada, ja saludo l'Àlex Gorina. Almereyda; ah, Almereyda. Ja sabem que és raríssim, que no sap explicar històries i que les pel·lícules li marxen estrepitosament de les mans en algun moment o altre. Però fins ara m'ha caigut bé i una mica absurdament, he anat seguint les seves pel·lícules com si fossin imprescindibles. La culpa és de Nadja, és clar. Però si Trance ja era difícil d'aguantar, Happy here and now no millora gaire les coses. Què vol dir, realment, aquest home? La lentitud i la manca d'evolució de la pel·lícula fa difícil que t'interessis pels seus personatges (excepte la protagonista, i només per un motiu: la seva bellesa immensa). Venir a Sitges a veure Almereyda és ja un ritual que amb una mica de paciència acabes suporant i encara te'n sents satisfet, d'aconseguir-ho. Però el bon cinema, per a mi, és una altra cosa.
Ens quedem amb 5 de 9, a falta de la última pel·lícula. Miike li ha assegurat l'aprovat a Sitges 2003.

DISSABTE, 6
15.15h Swallowtail Butterfly, de Shunji Iwai, Japó (R. Novíssim Cinema Japonès) Casino Prado Crítica

Barreja aventures, tòpics del cinema comercial, moments d'acció i detalls gore, en un engendre que no s'acaba d'entendre d'on surt i què pretén. De tota manera, l'espectador àvid de rareses de sèrie B farà bé de dedicar-li una estona. No sempre es pot veure com una cantant asiàtica destrossa completament la cançó My way; algunes escenes delirants de cinema de gàngsters; i una protagonista adolescent tatuant-se una papallona al pit. D'acord, Sitges, et trobaré a faltar, però ara necessito urgentment una dosi de Woody Allen per refer-me! (P.S. 27/11/2006: Això ho vaig escriure quan Woody Allen encara no havia decaigut)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…