24 de desembre 2006

"Persona" (Ingmar Bergman, 1966)

Fragments d'un comentari sobre "Persona" (Ingmar Bergman, 1966) escrit originalment el 24 de juny de 2002. He eliminat parts essencials de la meva explicació, que d'altra banda seran prou evidents per a qui vegi la pel·lícula.

És difícil parlar de Persona. Perquè tinc molta admiració per ella, perquè és misteriosa... Com la majoria d’obres mestres, té moltes cares i ofereix moltes coses i segons amb què et fixis, pots treure unes conclusions o unes altres.

És freqüent dir que Elisabet, l’actriu que ha deixat de parlar perquè no vol dir més mentides, és l’alter ego del propi Bergman, i també que la pel·lícula reflecteix una evolució en el seu procés creatiu, en la seva carrera. Bergman en un moment donat s’ha adonat que certs temes estan esgotats, que moltes coses de què ha parlat es basen en falsedats (la religió, la família, la societat) i busca desesperadament una fugida, un nou camí “veritable”. En la pel·lícula, Alma representa aquesta esperança. Elisabet, cansada de tot, veu en l’observació de la seva nova companya un nou al·licient.

Alguns moments clau qui millor els explica és el propi Bergman al llibre “Imágenes”, on cita el diari de treball que portava en fer la pel·lícula:

“Después del gran altercado oscurece y se hace de noche. Cuando Alma se duerme o está a punto de dormirse, de repente es como si alguien se moviese en la habitación, como si entrase la niebla y se petrificase, como si una angustia cósmica se apoderase de ella, y se levanta y va arrastrándose a vomitar, pero no puede y vuelve a acostarse. Entonces ve que la puerta del dormitorio de la señora Vogler está entreabierta. ...” (segueix i explica més, però no em sembla convenient de citar-ho).

L’evolució artística de Bergman, com ell veu l’art, podria semblar un tema massa petit, però com tot gran artista, per a Bergman l’art forma part essencial de la pròpia vida. És a dir que aquesta decepció d’Elisabet cap a la seva professió anterior (actriu de teatre), el rebuig de la màscara (en llatí, persona) que portava, no és un aspecte gens secundari. Afecta a tota la vida. A mi m’agrada pensar que, per això, Persona no parla només de l’art possible, sinó de la vida possible. I que l’interès d’Elisabet per Alma, o en realitat l’interès mutu que neix entre elles, és la recerca en l’altra d’una nova esperança de viure quelcom autèntic.

Diu una cançó de Depeche Mode: “it’s only when I lose myself in someone else that I find myself”. A mi m’agrada veure Persona sobretot com a una recerca de la veritat, de la vida real, que es concreta en l’altre i que acaba fent que un mateix es perdi.

13 de desembre 2006

Anna Dodas i Noguer

No sé quants hiverns tindré la sort de viure. Sí que sé que quan arribi cadascun d'ells me'n recordaré de la malauradament desapareguda Anna Dodas. Les imatges literàries del seu poemari de debut, Paisatge amb hivern (1986), m'han quedat gravades.

No sóc el més indicat per teoritzar sobre literatura, però em sembla que amb la mort prematura de l'Anna es va perdre la que hauria estat una figura clau de la nostra poesia. De fet, tant el poemari esmentat com El volcà (1986), el seu segon i últim recull de poemes, són plens de moments extraordinaris, dels que et claven les urpes i no et deixen anar.

"res no roman / res més / que una gran / desolada tristesa"

04 de desembre 2006

"Sóc el defecte" (Manuel de Pedrolo, versió de Jordi Coca)

Sóc el defecte, de Manuel de Pedrolo. Versió: Jordi Coca. Direcció: Joan Maria Gual. Interpretació: Sílvia Bel, Frank Capdet, Àlex Casanovas, Emma Gómez i Pep Planas. Espai Escènic Joan Brossa, 29/11/2005.

Sovint el teatre ens entreté, ens intriga o ens emociona a partir d'uns personatges que viuen una història. Sembla estrany qüestionar-se si això ha de ser sempre així. I quan es fa es pot caure en l'atractiu abisme de l'absurd i pensar que tant se val el que es faci, que tant se val si s'entén o no i si té sentit o no. Trencar la convencionalitat i no quedar fora de tota òrbita d'interès i rellevància no és fàcil. Manuel de Pedrolo ho aconsegueix. És un dels autors clau de la literatura catalana, d’aquells que seríem més pobres i menys savis si no existissin. Ens fa avançar culturalment i a nosaltres només ens resta reconèixer-ho, bevent del seu immens llegat.

Sóc el defecte prescindeix del personatge en el sentit clàssic de la paraula. Aquí no hi ha personatges, hi ha elements: cinc persones, un espai (un àtic que sembla ubicat a qualsevol lloc, a la fi del món o potser al seu principi) i alguns objectes. I aleshores plantegem-nos qüestions que realment ens interessin. Jo diria que aquesta és la clau de l'èxit: per estranyes que siguin les converses, per original i trencadora que sigui la diguem-ne lògica escènica (sort que no estic fent un treball acadèmic, que ja estaria suspès fa unes quantes ratlles), en cap moment no dóna la sensació d'estar parlant de coses banals, de res en concret, i encara menys de caure en l'absurd. Constatar l'absurd, observar-lo, reflexionar-hi, si voleu, però no capbussar-s'hi amb un estúpid cofoisme. Perquè l'absurd i/o el sentit de la vida (que d'això es tracta) són de tot menys irrellevants i per riure. I és impossible, doncs, que una obra aixi ens deixi indiferents.

Al contrari, més aviat participem en el mecanisme (¿joc?) intel·lectual que segueixen els personatges per intentar descobrir on som (aquí!), cap a on anem, què cal fer, si és que cal fer alguna cosa.

Si més no l'interrogant respon a una pulsió profunda, a quelcom que realment ens inquieta. Un parell de consideracions més. En primer lloc, Pedrolo parla sobretot de la cerca, de la necessitat de cercar una explicació, més que de la resposta mateixa. Ja ho feia en una altra obra, de narrativa en aquest cas, en què un personatge es accedia a una insòlita cambra blanca, mai vista abans, després d’un simple moviment cap a una de les parets de casa seva. El problema de quan tens moltes certeses és que probablement són equivocades. Pedrolo sembla en tot moment atent a evitar aquest error sense per això perdre la curiositat, la voluntat de cercar.

En segon lloc, es produeix un interessant joc de contrastos segons el sexe al qual pertanyen les cinc persones. Tenim tres homes, que comencen la cerca i la discussió sobre la cerca mateixa; i apareixeran dues dones, que trasbalsaran tot el procés. L'evident joc de seducció que va paral·lel a la investigació intel·lectual fa que ens plantegem per un moment si tot plegat ens importa amb molta menys força que la del desig gairebé incontrolable que ens desperta Fur, per exemple. Això forma part de l'argument, no és pas casualitat, i és condicionat per la mirada masculina de l'autor, però també ens planteja interrogants sobre el paper psicològic i social de la dona, d'allò femení i de les dones en particular. És molt curiós destacar que, almenys en el muntatge presentat (que tinc entès que abreuja el text original), la verbalització d'aquesta vessant del conflicte és més aviat escassa; i predominen en la seva expressió les mirades i els gestos que es creuen entre els cinc intèrprets; tots ells mereixedors d'un excel·lent, al meu criteri.

No cal explicar més. El benaurat Espai Escènic Joan Brossa (és màgic, no ho sabies?) és escenari de nou d'una de les propostes més interessants que hem pogut gaudir enguany a Barcelona. La vida, l'anhel de ser i de conèixer hi transiten reduïts a l'essència, sublimats en un espai i un temps a les portes del cel, d'allà dalt on, saps què hi ha? No t'ho diré. Has de veure l'obra. O arribar-hi per tu mateix. Pujant i baixant.

Publicat originalment l'1 de desembre del 2005

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manuel de Pedrolo contribueix a aquesta geografia, però sobretot em sembla una magistral metàfora de la desaparició de la identitat personal, un escenari de la buidor i la decadència d'una societat. La quotidianitat insulsa, la correcció espantosa de la vida pública del poble en qüestió deixen als personatges despullats de tota profunditat, de tota humanitat, en el que em sembla una encertadíssima destrossa de l'estructura habitual d'una novel·la, els deixa lliures per al sexe. El contrast és insuperable: la vida, la passió, l'aventura, estan en el sexe. Però no només això sinó que també la individualitat de la Judy, la Jane, la Jenny, la July (els noms no són pas una casualitat)... només surten a la llum en la intimitat de l'acte sexual, una intimitat que Pedrolo descriu amb tota mena de detalls.

En l'aspecte purament pràctic cal destacar que els contactes sexuals es mouen dins de l'heterosexualitat, amb algun element de lesbianisme; i que tant com l'acte físic en si, Pedrolo em sembla un autèntic mestre del preludi, de la seducció sexual, dels moments en què en definitiva els personatges passen de la trobada a l'acte; inoblidables en aquest sentit l'episodi de la motorista i el de la neboda del doctor, possiblement un dels dos millors moments de la novel·la (l'altre té a veure amb la religió... i fins aquí puc llegir).

Estic recuperant el gust de llegir rareses, coses que surten de la normalitat, que no siguin l'enèssima repetició d'uns esquemes caducs que estan matant la novel·la. Potser és que he escollit molt bé entre les obres de Pedrolo, però totes les que he llegit m'han aportat una dosi d'inesperat i un trencament amb el camí marcat. Com si Pedrolo escrigués sempre fora de pistes, amb el risc i l'emoció afegida que això comporta.

01 de desembre 2006

Sitges 2006 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

1. Dissabte 7 18:45 Auditori: A Scanner Darkly S.O.Première
2. Dissabte 7 22:30 El Retiro: El laberinto del fauno S.O.Première
3. Diumenge 8 21:30 El Retiro: Imprint Orient Express
4. Diumenge 8 22:45 El Retiro: The Host S.O.Fantàstic
5. Dilluns 9 17:15 Auditori: Coisa Ruim S.O.Fantàstic
6. Dilluns 9 19:15 Auditori: La hora fría S.O.Fantàstic
7. Dimarts 10 14:30 Auditori: Venus Drowning S.O.Méliès
8. Dimarts 10 18:15 Auditori: Brick S.O.Fantàstic
9. Dimarts 10 22:45 Casino Prado: The Girl Who Leapt Through Time Anima't
10. Dijous 12 20:45 Auditori: Los Abandonados S.O.Fantàstic
11. Dissabte 14 23:00 Auditori: The Illusionist S.O.Première

A Scanner Darkly és més espessa que interessant. Tot i així, és ambdues coses.

El laberinto del fauno és totalment mediocre, no arriba a quallar en cap moment i acaba sucumbint a l'efectisme més desagradable.

The Host és bon cinema comercial de monstres.

Coisa Ruim és la demostració que el cinema portuguès també pot oferir cinema avorrit d'esperits.

La hora fría té bones idees però mal guió, actors, direcció i una absència total de ritme.

Venus Drowning és infame i no la vaig poder aguantar sencera.

Brick és bon cinema negre ambientat en un institut; no és creïble ni ho pretén, però em va donar molts bons moments.

The Girl Who Leapt Through Time (Mamoru Hosoda, 2006), un anime en rigorosa estrena internacional, és una pel·lícula encantadora, sens dubte la millor que he vist a Sitges aquest any, sobre una noia que s'adona que el temps no és tan irreversible com sembla. És admirable i emocionant. La recomano.

Los Abandonados em va costar molt aguantar-la fins al final, i en les llargues estones buides de la trama vaig aprofitar per especular sobre si continuaria el tripartit.

The Illusionist és el típic cinema d'època, efectiu i entretingut que agradarà tots els públics.

Sitges és una vila molt agradable i les passejades amunt i avall pels seus carrers, en aquest any de rècord personal de llargmetratges visionats, seran el millor record que em quedarà d'aquesta edició del festival. Això i un parell de llocs on es poden demanar mojitos.

Sitges: Platja de Sant Sebastià, nit

Sitges 2005 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

DILLUNS, 10 D'OCTUBRE

20:45h Ashura, de Yojiro Takita, Japó, 2005. Secció Orient Express-Casa Àsia. Teatre Retiro.

Què ens porta aquí cada any? Què busquem? Què esperem? És més, què busquem al cinema en general? No sé explicar-ho. Miro al meu voltant i veig molt jove, moltes rialletes, molts aplaudiments quan raja la sang, però no acabo de veure una actitud adequada per a l'accés a un pla artístic més elevat. Per sort o per desgràcia, la immensa majoria de l'oferta del Festival no requereix cap actitud d'aquest tipus. Algunes perles sol haver-hi, això sí, mig amagades entre la resta. En trobaré alguna aquest any?

No serà, per descomptat, Ashura, una història suggeridora arruïnada per les típiques actuacions insípides i direcció inexistent del cinema que vol imitar, malament, les aventuretes comercials de Hollywood. I és una llàstima, perquè la història de la jove destinada a ser reina dels dimonis, en mans d'algú amb una mica més de talent, podria haver estat una bomba. Ara per ara, només puc dir que vaig veure un producte d'entreteniment salvable, un pèl massa llarg, això sí.

Vagarejo sol pels carrers de Sitges, intentant treure la tornada d'una cançó i observant encuriosit els qui m'envolten. Unes noies s'endinsen en la foscor de les roques de la platja. Què hi faran? Per primera vegada en la jornada, noto la presència de la incertesa i el suspens.

Dimecres (en poc més de vuit hores, de fet) m'espera una sessió quàdruple. Veurem què em depara.

DIMECRES, 12 D'OCTUBRE

9:00h Les hores fosques, de Paul Fox, Canadà, 2005. Secció Midnight X-Treme. Casino Prado.
11:00h Mind Game, de Masaaki Yuasa, Japó, 2004. Secció Anima't. Casino Prado.
15:00h Mare Joana dels Àngels, de Jerzy Kawalerovicz, Polònia, 1961. Secció Europa Imaginària. Casino Prado.
21:00h El sabor de la síndria, de Tsai Ming-Liang, Taiwan, 2005. Secció Oficial Fantàstic. Auditori.

A més de ser un dia de rècord personal: per primera vegada quatre pel·lícules a Sitges, aquest dimecres va començar molt bé, tant meteorològicament com en qualitat de les pel·lícules (que és el que més importa segons si estàs a fora o a dins de la sala, respectivament); per espatllar-se una mica al capvespre. Una mica bastant. El meu estat físic va anar deteriorant-se també a mesura que passaven les hores, però va valer la pena per veure bon cinema almenys en un 75%.

The Dark Hours, o si es prefereix Les hores fosques, va recompensar-me per haver matinat tan salvatgement. Ningú no hauria d'estar obligat a llevar-se abans de les vuit del matí, i amb el nou Estatut s'ha perdut una ocasió d'or per reconèixer aquest dret. Bé, no ens despistem. Una molt bona (pel meu gust, que és el que compta en aquest lloc web) pel·lícula de terror psicològic i també físic. Una cosa que sempre m'ha fet gràcia a Sitges (maleïda la gràcia, vull dir) és la classificació per seccions. A veure: per què, si aquesta pel·lícula és de terror i del 2005 i amb una qualitat tan alta, se la posa a Midnight X-Treme com si tractés d'un grup de monges zombies que es passegen nues assassinant adolescents? Bé, és igual. El cas és que s'ha de veure. No explico res de l'argument perquè total, li treuria gràcia i no tinc tota la nit per escriure.

Després de gaudir d'un esplèndid sol a una terrassa pròxima al passeig, vaig ser una de les víctimes del desastrós passi de l'excepcional Mind Game, el millor que he vist al festival fins aquest moment. Yuasa Masaaki (creador de Shin Chan segons diu el diari del festival) construeix una poderosa fantasia que se t'emporta cap a un món surrealista i al·lucinant, per després (i en això està la gràcia) tornar-te a casa amb les energies renovades i l'esperit obert. Profunda quasi sense voler-ho, divertidíssima gairebé tota l'estona, una pel·lícula d'animació sensacional, que espero que s'estreni per poder-ne gaudir amb tota la plenitud. Perquè la còpia oficial tenia un problema i van passar una còpia en VHS en un estat patètic. Ens tornaran els diners, però el mal ja estava fet. De totes maneres, un gran encert de programació, una vegada més incomprensible que no estigui en competició, però vaja, a Sitges mai no han importat aquestes coses.

No sóc gaire amant de veure clàssics a Sitges, però m'he sentit atret per Mare Joana dels Àngels de tan bé que se'n parlava. És una pel·lícula notable sobre monges posseïdes, plena de reflexions filosòfiques, i vitals interessants fins i tot per a un ateu com jo. No, per descomptat que no crec ni podria creure mai que ningú està posseït, pel senzill motiu que el diable no existeix. El mal sí, per descomptat, però com a valor dins d'un sistema ètic, subjecte, per descomptat, a discussió. Hi ha una realitat força objectivable que és el perjudici als demés, però sovint les religions, en parlar del mal, el pecat, etc., han estat pensant més en plaers, i això ha construït i condicionat tot un imaginari del qual ja coneixem les regles i podem gaudir veient-lo trontollar, com en mans del director polonès. Sòbria, bella i perdurable; un bon descobriment.

Per últim, de Tsai Ming-Liang em va encantar veure en una edició anterior del festival El forat (Dong); The Hole, per als qui pensin que totes les pel·lícules asiàtiques han de tenir el títol en anglès. Però El sabor de la síndria és tan recurrent, repetitiva, autoparòdica i estrident que quasi m'espatlla el bon record. La fórmula és la mateixa: llargues seqüències amb poca acció, poc moviment de càmera (però algun, de lleuger), molt poc diàleg, molt de silenci en conseqüència, i números musicals situats entremig per entretenir el personal. Si fa totes les pel·lícules igual, potser seria un bon negoci que edités en DVD només la recopilació de tots els números musicals, alguns de coreografies impossibles. Ah, i no us creieu els que parlin de pornografia, ni molt menys erotisme. Tot i que la dedicació del protagonista masculí com a actor de pel·lícules porno dóna lloc a algunes seqüències xocants, com la que inicia la pel·lícula, la veritat és que la poca gràcia es perd de seguida. Vaja, això va a gustos, però a mi em sembla que Tsai Ming-Liang va pel camí del pedregar. Per últim dir que si a El forat no parava de ploure, aquí estem en temps de sequera i els personatges han de fer meravelles per rentar-se. També això perd la gràcia, al cap d'una estona. Ai, Tsai, Tsai...

DIJOUS, 13 D'OCTUBRE

20:15h Flightplan, de Robert Schwentke, EUA, 2005. Secció Oficial Premiere. Auditori.
23:00h Sympathy for Lady Vengeance, de Park Chan-Wook, Corea del Sud, 2005. Teatre Retiro.

Pel que veig (als mitjans i en boca d'amics), Flightplan no és gaire ben considerada. Home, no estem davant d'una obra trencadora que obri nous camins en l'expressió cinematogràfica. No podem dir que si Flightplan no s'hagués fet, es perdria gran cosa. I tanmateix la defenso com a cinema d'entreteniment digne, amb les seves generoses dosis d'angoixa i unes gotes de reflexió, diguem-ne, sociopolítica. No, no em vaig equivocar de sala i vaig veure un seven chances per error; estic parlant de la pel·lícula de Jodie Foster en un avió amb (o sense?) la seva filla desapareguda. S'estrenarà ben aviat i podreu comprovar-ho; jo, personalment, vaig passar una molt bona estona angoixant-me amb aquell escenari claustrofòbic enmig de l'aire, i pensant on era la nena dels nassos. Per cert, la interpretació de Jodie Foster em va agradar molt. L'actriu era a la sala per presentar la pel·lícula (junt amb el director) i rebre un premi honorífic, i Sitges va embogir per ella. Hollywood a prop per un dia.

Més pretensions tenia, i més bons resultats assoleix, la pel·lícula-després-d'Oldboy de Park Chan-Wook. Sympathy for Lady Vengeance tanca una trilogia del director sobre la violència, i penso que a força de repetir-se en va aprenent, ja que personalment em va agradar més que la precedent. L'actriu protagonista, Yeong-ae Lee, dóna molta vivesa i credibilitat al seu en principi difícil personatge, una ex presa que vol venjar-se del culpable del seu ingrés a la presó i d'altres coses dolentes, molt dolentes. Tot i que estem davant d'un director sobrevalorat, la pel·lícula està ben feta i em va mantenir absort fins al final.

DIUMENGE, 16 D'OCTUBRE

20:45h El retrat de la petita Cosette (Cosette no shouzou), d'Akiyuki Shinbo, Japó, 2004. Secció Anima't. Casino Prado.

Diverses coses van passar abans de tancar la setmana (que no el festival) a Sitges. El dia abans, dissabte, vaig anar als Icària-Yelmo de Barcelona a veure Fragile (Fràgils), de Jaume Balagueró, 2005; una pel·lícula que també ha estat a Sitges, en la Secció Oficial Première. Em sembla una pel·lícula ben feta, però que tampoc no aporta res d'especial al territori, ja bastant explorat, del terror sobrenatural en grans edificis, mansions, etc. Alguns detalls estan bé, però el conjunt, res de l'altre món.

El mateix diumenge al migdia, i a falta de res prou interessant a Sitges, vaig fer una altra incursió als Icària, però aquesta vegada per veure una pel·lícula que no té cap connexió amb el festival: Batalla en el cielo, de Carlos Reygadas. Diré que malgrat les seves imperfeccions és una de les propostes més interessants que es poden trobar a la cartellera. No per a tots els ulls, això sí: plans llargs (alguns d'exasperants), esgotament narratiu força abans del final, en algun moment massa accent en la lletjor... Pèrò penso que per alguns plans molt ben trobats (inenarrable l'escena de llit amb el gir final de càmera) i per descobrir Anapola Mushkadiz, val la pena.

Finalment em vaig desplaçar a Sitges, on l'encostipat em va privar de gaudir d'un magnífic migdia de platja. Ja cap al tard, i després de comprovar que trigo 30 minuts exactes en caminar de punta a punta del passeig marítim, vaig assistir al meu segon anime del festival (de qualsevol edició d'aquest, de fet).

Le portrait de petite Cosette, en realitat una minisèrie de tres capítols que vam veure l'un darrera l'altre, és una història d'amor impossible, extrem, irrefrenable entre un estudiant d'art que treballa com a antiquari i la misteriosa i encisadora criatura femenina, Cosette, que descobreix a l'interior d'un lot de peces de vidre. Alguns la rebutjaran o la qualificaran com a obra per a adolescents pel seu argument directe i gairebé sense matisos en l'expressió dels sentiments. Però a mi aquestes coses em van, sobretot si s'embolcallen d'una estètica tan impressionant, que per moments em recorda, no sé si de forma gaire justificada, els dibuixos de Bill Sinkiewicz. Sigui com sigui, joves de cor que creieu que l'amor pot ser més fort que tot, no us la perdeu. A mi en algun moment se'm va fer una mica llarga però en conjunt em va agradar molt. Els subtítols van deixar de funcionar durant quinze o vint minuts, deixant-me a mercè del meu escàs francès. Vaig sobreviure, però la meva fila i la de darrera (on hi havia un grup de devoradores de pipes o algun altre aliment cruixent) van quedar desertes, després dels típics cinc minuts de protestes de quan s'espatllen els subtítols; massa sovint, per desgràcia, a Sitges.

DILLUNS, 17 D'OCTUBRE

23:00h Una història de violència, de David Cronenberg, EUA, 2005. Cloenda (sessió especial). Auditori.

Un Cronenberg menys Cronenberg? El classicisme domina les imatges d'Una història de violència, i potser això facilita que Cronenberg ens sorprengui més pel costat dels continguts. De sobte ens trobem davant d'aquest poblet i aquesta família que tan bé representen la realització del somni americà, i que podrien haver sortit perfectament d'una escena eliminada de The Straight Story. No diré que res no és el que sembla, però tampoc no ho és tot. Hi ha misteris amagats que en ser descoberts poden obrir la porta a una realitat terrible, o als vessants més terribles de la realitat. Excel·lents interpretacions de Viggo Mortensen i Maria Bello per a un thriller excel·lent, imprescindible, una cloenda perfecta per al festival més estimat (amb tots els seus defectes) pels cinèfils de Catalunya.

Per l'any que ve seria bo que d'una vegada es centressin els esforços en el bon funcionament tècnic i l'acompliment dels horaris. Com a assignatura pendent em queda veure Hard Candy, premiada com a la millor pel·lícula.

Sitges 2004 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

Un any més, enmig del fred del desembre, la pell de Sitges s'ha tornat a posar de gallina, gràcies al festival més emblemàtic de cinema del nostre país. Aquesta edició ha passat com una exhalació i fins ara no n'he escrit res, però no per això deixaré de complir i deixar-ne constància.

Vaig programar vuit pel·lícules, dues menys que l'any passat (un examen de japonès el diumenge al matí, i el fet que amb el País Basc ja vaig consumir tots els dies de vacances que em quedaven, van impedir que la xifra fos més gran); i els problemes de salut em van fer perdre-me'n una (Tokyo Noir), amb la qual cosa seran set les comentades.

DIJOUS, 2
21.00h El castell mòbil de Hauru, de Hayao Miyazaki, Japó, 2004. Secció Oficial Fantàstic, Auditori.
En la nit inaugural, el nou Miyazaki: un plaer assegurat. A favor: és tan encantador com sempre o fins i tot més, especialment en els seus minuts inicials, de gran bellesa. És impossible no estimar la protagonista, en qualsevol de les formes que pren. I els "secundaris", que venen a engrandir la llegenda Miyazaki: el foc i el gos. Aaaah!... En contra? Petites coses, per posar-nos una mica rigorosos i justificar que no arribi al deu, ni sigui necessàriament la millor pel·lícula (tot i que es va endur el premi del públic). En primer lloc els paral·lelismes argumentals amb El Viatge de Chihiro i Sen són evidents, i la sensació de repetició en l'estil, també. En segon lloc, sembla que els finals no són el punt fort de Miyazaki: el d'aquesta és massa complaent i populista. Tot i així, no ens equivoquem: el balanç oscil·la entre el notable alt i l'excel·lent.

DISSABTE, 4
22.45h Old Boy, de Park Chan-Wook, Corea del Sud, 2003. Secció Oficial Fantàstic, Auditori.
La culpable de que no dormís ni tan sols cinc hores abans de l'examen de diumenge al matí (que tot i així em va anar molt bé) és aquesta mediocritat, guanyadora del premi del jurat a la millor pel·lícula. No és que me la vulgui carregar del tot. Entretinguda? Sí. Vibrant? Sí, sens dubte. Però l'originalitat jo no la veig per enlloc, l'argument em sona a cinquanta còmics, l'efectisme de Park Chan-Wook (que no és Tarantino) em carrega una mica, i l'actor principal (que no és Uma Thurman) no em sembla que en cap moment aporti res d'extraordinari. Tot molt efectiu, molt anar per feina, i ja tenim més carnassa per a amants al gènere. Cap problema, però a mi em sembla del tot prescindible. El millor: una revel·lació argumental que no comentaré.

DIUMENGE, 5
20h Innocència, de Lucile Hadzihalilovic, França, 2004. Secció Europa Imaginària, El Retiro.
Després d'aixecar-me no sé ben bé com, de sobreviure a l'examen i de gaudir d'una migdiada absolutament necessària, me'n vaig cap a Sitges. La jove directora Lucile Hadzihalilovic assisteix a la cita i ens presenta la seva obra de debut com una pel·lícula misteriosa, d'interpretació lliure per a l'espectador. Comença Innocence i la trobo visualment embruixadora des del primer dels seus molts minuts (115: podrien haver estat menys). Què nassos està passant aquí? Una acadèmia de noies al mig del bosc, aïllada, d'on no és permès de sortir... D'on venen? A on van? Per què? Més val oblidar-se de les preguntes i mirar. Interpretació lliure: es tracta d'una faula sobre la llibertat, el feixisme i el despertar a la vida i a la sexualitat. També sobre la innocència, és clar: innocència en el pensament i en la mirada, en les protagonistes i en nosaltres. Sobre la identitat, també. Veredicte: De llarg l'obra més suggeridora que he vist aquest any al festival. Això és originalitat, això és fantàstic, això és el bon cinema, i només sap greu pensar que és utòpic que s'estreni... però bé, també per això anem a Sitges, no?
23h Samaritan Girl, de Kim Ki-Duk, Corea del Sud, 2004. Secció Seven Chances, Casino Prado.
Llarga cua per entrar al Casino Prado i retrobar-nos amb la mediocritat de la mà del director coreà més sobrevalorat del moment. Si ja les "4(+1) estacions", tot i tenir interès no mereixen ni de lluny l'atenció que han rebut, aquesta pel·lícula posterior tampoc no mereix l'aura de provocadora que sembla envoltar-la. El tema, en principi una mica escabrós: la prostitució adolescent a Corea. La prostitució adolescent, vaja. A favor de Kim Ki-Duk: que tracta les seves protagonistes com a éssers humans: et pots creure en tot moment que existeixen. Un cert optimisme-vital-malgrat-tot. I un bonic epíleg. En contra: l'humanisme d'alguns moments "Mar Adentro", és a dir, l'artificiositat; una part intermèdia francament avorrida (la pel·lícula consta de tres parts clarament separades per dos esdeveniments "forts" que les defineixen, més l'epíleg esmentat); i algunes hiperreaccions que lliguen poc amb la suposada naturalitat amb què tracte el sexe Kim Ki-Duk. Té interès, fins i tot considero acceptable que es digui que és bona, però és una més. En la línia habitual de Kim Ki-Duk, per tant.

DIMECRES, 8
21.45h Rhinoceros Eyes, d'Aaron Woodley, EUA-Canadà, 2004. Secció Noves Visions, Casino Prado.
Entre "Noves Visions" i "Europa Imaginària" jo ja no m'aclareixo, però ¿quan han importat les seccions a Sitges? Bé, aquí tenim Rhinoceros Eyes. La pitjor i més irritant pel·lícula que he vist amb diferència en aquesta edició, i una seriosa candidata a ser la pitjor que he vist aquest any. El protagonista, interpretat per un Michael Pitt en contínua sobreactuació, és directament un idiota; la dona per qui s'obsessiona és un personatge totalment insuls encarnat per una per Paige Turco incapaç d'actuar; i només els secundaris resulten intermitentment divertits (dir interessants seria massa). A evitar de totes totes.
23.30h Els sentiments, de Noémie Lvovsky, França, 2003. Secció Seven Chances, Casino Prado.
Malgrat l'horari infernal, m'alegro d'haver-me quedat a veure aquesta sessió de Seven Chances, que es va perfilant com una de les seccions més interessants del festival. L'opera prima de Noémie Lvovsky n'és una mostra molt interessant. És cert que res en el seu plantejament no és revolucionari: un matrimoni jove (Isabelle Carré, Melvil Poupaud) es muda a la casa del costat d'un matrimoni de més edat (Nathalie Baye, Jean-Pierre Bacri). De seguida fan amistat, i naturalment (naturalment en una pel·lícula així plantejada, vull dir...) apareix la infidelitat, després de la qual, també naturalment, no tot seran flors i violes. Un simpàtic cor fa l'acompanyament musical, sovint veritablement narratiu, és a dir, la lletra que canten és part de la trama. Si el tema ha estat tractat moltes vegades (snese anar més lluny, aquest any teníem en cartellera l'estimable L'ultimo bacio i la sensacional Laurel Canyon), també és cert que això és així perquè és ple d'interès. I potser la clau de l'interès és parlar de la fidelitat, no de la infidelitat. Fidelitat qüestionada, fidelitat en el temps, fidelitat voluntària, tenaç, defectuosa. Fidelitat, al final, impossible? Bé, els actors estan tots excel·lents, la direcció de Lvovsky és exacta sense fer-se mai massa present, i la trama no decau en cap moment. Notable alt com a mínim. Cal apuntar finalment que Isabelle Carré té un aire a Ludivine Sagnier, però en pàl·lid; mirada viva, cara de no haver trencat mai un plat, i un cos capaç de trencar vaixelles senceres.

DIVENDRES, 10
21h Frágil, de Juanma Bajo Ulloa, Euskal Herria, 2004. Sessió especial, Auditori.
Tot arriba a la seva fi, i per acomiadar Sitges ens visiten Juanma Bajo Ulloa i tota la tropa de joves promeses de Frágil. No fan gaires comentaris, però tampoc no en calen: ens trobem davant d'un conte enverinat, d'aparença plàcida i sorpreses fosques. Una història d'amor per sobre de la competitivitat i l'espectacle que dominen la nostra societat, reflectits en un rodatge de cinema (d'una pel·lícula de prínceps i princeses). Sense arribar en cap moment a tocar el cel, sí que la pel·lícula és plena d'interès, francament divertida, àcida en molts moments, i rodada amb un aire d'estar per sobre de tot que curiosament funciona. La recomano.