25 de juliol 2007

Rats penats

Al pis on vivia de petit, al Santa Perpètua de Mogoda, teníem molt sovint talls elèctrics. Gairebé en totes les tempestes ens quedàvem a les fosques. Calia desconnectar el televisor, perquè al bloc no hi havia parallamps i l'energia elèctrica d'un hipotètic llamp es comunicaria a través dels cables de tv. Eren altres temps. Ara en les tempestes elèctriques sortim al balcó a veure si enxampem un llamp caient a prop de la Torre Agbar, per després penjar-lo a internet. I estem tan avesats a disposar de la tecnologia que un tall de comunicacions de deu minuts ja ens sembla una finestra oberta a l'abisme de la incomunicació i la solitud.

Al poble, a les nits, vèiem rats penats des del balcó. Passaven volant per sota els fanals, desordenadament.

Recordo que el balcó donava a un descampat. El nostre pis estava pràcticament als afores del poble. Avui l'edifici continua al mateix lloc, però rodejat d'una gran extensió de cases unifamiliars. Al descampat que ara ja no hi és hi creixien allò que anomenem males herbes i també ginesta, molta ginesta. Si agafaves la bicicleta, el passeig era rural pràcticament des que sorties de casa. A la nit de Sant Joan a una part del descampat s'hi apilaven estris vells per muntar una foguera. Aquesta és la tradició de Sant Joan que jo recordo, i no les actuals raves a la platja i episodis de kale borroka a l'interior. I a la festa major, a principis de setembre, era també allà on es feia el castell de focs artificials. Els veia des de la finestra, per prevenir el risc que algun coet desviat impactés contra el balcó.

Eren altres temps.

Ara la ciutat va massa depressa com per tolerar una apagada. El problema principal és la quantitat de gent que va en direccions equivocades o que no sap on va, però el segon és que malgrat no saber-ho, hi van massa depressa. Tranquils. Quina pressa teniu?

Si us torneu a quedar a les fosques, no us lamenteu d'aquell cafè de màquina que no podeu prendre o d'aquell bloc que no podeu visitar. Atureu-vos un moment, respireu, mireu al vostre voltant. Podeu aprofitar per pensar, parlar, fer coses imaginatives amb la parella, o en absència d'aquesta treure el cap per la finestra, a veure si trobeu rats penats. O si cauen llamps sobre la Torre Agbar.


Doneu-me tempestes

16 de juliol 2007

Summercase 2007 (II): The Jesus and Mary Chain

Corria el llunyà 1994 quan vaig comprar, per curiositat, el meu primer número d'una revista de música que es deia Rock de Lux (i que ara es diu Rockdelux). Era el 109 i hi sortia a la portada Kim Deal, de The Breeders. Molt pocs números més tard la portada era per a The Jesus and Mary Chain. En aquells temps llegia la revista sense haver escoltat ni una nota de cap dels grups que s'hi esmentaven, i que amb el temps vaig anar descobrint: La Buena Vida, Family, Portishead, Massive Attack, Smog, Flying Saucer Attack, Tortoise, Primal Scream... davant la meva ignorància, era una guia. Algú em dirà que les crítiques musicals no són fiables, però jo li diré: compres tots els discs que surten, tu, potser? Has escoltat tots aquests grups i has decidit quins t'agraden i quins no? No, oi? Doncs alguna guia s'ha de tenir, perquè si et baixes 10.000 cançons en mp3 et pot esclatar el cap, i a sobre ningú no et garanteix que entre elles hi hagi "Head on". I si no hi és potser les hauries d'esborrar totes i baixar-te'n unes altres 10.000, a veure si hi ha més sort. Perquè no pots dir que t'agrada el rock i no conèixer "Head on".

Bé, el cas és que uns mesos més tard un amic em va parlar d'un local a l'Eixample on es llogaven CD's (!): anaves allà i et donaven un carnet per a 5 CD's (pagant una quantitat, és clar) i els podies anar consumint. Penso que els havies de tornar en 48 hores. Evidentment el que feies era copiar-te'ls. Vaig llogar Stoned & Dethroned. Me'n vaig fer una cinta (les gravadores de CD's em sonaven a pel·lícula de ciència ficció) i la vaig anar escoltant. A poc a poc em van anar entrant les cançons; només en aquest disc ja n'hi ha nou o deu de fantàstiques. Un dia se'm va acudir comprar el CD i per art de màgia vaig començar a conèixer millor les cançons; a més, ara ja podia accedir directament a les que més m'agradaven, mitjançant el polsador. Després van anar caient Psychocandy, Darklands i la resta de discos, quasi tots imprescindibles. Per comprovar l'altíssim nivell mantingut per la banda n'hi ha prou amb comparar el seu primer disc, el mític "Psychocandy" (1985), amb el més recent, el relativament poc conegut Munki (1998): si el primer té mitja dotzena llarga de clàssics inesborrables (Just like honey, Some candy talking, Something's wrong, Never understand, My little underground, Cut dead, You trip me up...), l'altre no es queda enrere, amb himnes com I love rock'n'roll, Black, Man on the moon, Never understood, Birthday o Cracking up (que en directe va ser la que més va encendre les masses).

No ens podem quedar amb els The Jesus and Mary Chain més acústics, els més tranquils, els més sorollosos o els més canyers, sinó que la seva obra completa i allò que els fa ser els més grans és la quantitat de cançons sensacionals que han composat unint tots aquests elements.

I dissabte a la nit el millor grup de rock va actuar a prop de casa, tot just a uns vint minuts caminant. I va ser fantàstic, és clar. Com podria ser d'una altra manera? Amb gent al costat que es sabia les cançons, que esperaven 50 minuts per estar a les primeres files, que en acabar el concert sentenciaven: "bé, jo ja he vist el que volia veure". És el millor concert que ens podia regalar el Festival Summercase, i sí, potser era una mica car i a aquests llocs costa d'anar-hi so, però quan surten a l'escenari The Jesus and Mary Chain i comencen a tocar, tens la certesa que mentre allò duri res més no importa i enlloc no podries estar millor.

The Jesus and Mary Chain

Head on - The Jesus and Mary Chain

As soon as I get my head round you
I come around catching sparks off you
I get an electric charge from you
That second hand living it just won't do

And the way I feel tonight
I could die and I wouldn't mind
And there's something going on inside
Makes you want to feel makes you want to try
Makes you want to blow the stars from the sky
I can't stand up I can't cool down
I can't get my head off the ground

As soon as I get my head round you
I come around catching sparks off you
And all I ever got from you
Was all I ever took from you

And the world could die in pain
And I wouldn't feel no shame
And there's nothing holding me to blame
Makes you want to feel makes you want to try
Makes you want to blow the stars from the sky
I'm taking myself to the dirty part of town
Where all my troubles can't be found

The Jesus and Mary Chain

14 de juliol 2007

Summercase 2007 (I): The Flaming Lips i la resta

Com que demà és el dia de The Jesus And Mary Chain, serà millor que escrigui dos articles separats per al Festival Summercase i en el d'avui parli de la primera nit.

Abans que res cal agrair a l'organització que utilitzin la llengua catalana, tant en el lloc web com en els cartells anunciadors (en la publicitat, en canvi, ha quedat un xic relegada). Si bé és cert que això hauria de ser la cosa més normal del món, no ho és, i massa vegades la nostra llengua ha estat completament discriminada. Felicitats doncs i a seguir així i millor encara els propers anys.

I en segon lloc dir que això no és una crítica musical sinó un resum d'impressions personals. Qui vulgui opinions amb criteri que es compri Rockdelux.

Em sap greu haver-me perdut SR. CHINARRO, que em semblen un gran grup, però estava esgotat i m'he quedat adormit a casa.

Quan he arribat ja eren les deu i la meva primera parada ha estat PJ HARVEY. M'abstinc d'anar dient a quin escenari era cada cosa perquè llur nomenclatura (N, E, O i S) senzillament em supera. La Polly Jean té algunes grans cançons, però em costa una mica connectar-hi i ja és el segon directe d'ella que abandono (vaig fer el mateix a un Primavera Sound). Va ser molt millor veure-la en una llunyana nit de Zeleste, on tothom estava per la feina. Aquesta nit he arribat quan ja havia començat i a la part de darrera del concert tothom estava xerrant, la qual cosa és bastant molesta. La gent no vol anar sola als concerts per així poder petar la xerrada. La música de PJ Harvey no és ben bé pop-rock, té un fort component de blues i requereix una certa atenció.

PHOENIX tocaven a l'escenari més desprotegit i al mig del pas de tots. Tenen un so agradable i algunes cançons vibrants.

De THE FLAMING LIPS tinc "The Soft Bulletin", un disc en què sempre m'ha costat entrar. Després del concert d'avui no només me l'emportaré més sovint al cotxe sinó que ampliaré la col·lecció, perquè m'han encantat. M'han semblat enormes, sensacionals. Estem parlant d'un grup ja entrat en anys que ha fet cinc o sis concerts a Barcelona i que té una legió de fans fidels, però mira, m'hi he incorporat tard. No totes les cançons estan al mateix nivell, però això és impossible amb himnes com Race for the Prize, Waiting For a Superman, Yoshimi Battles the Pink Robots o Do You Realize?.

I amb aquesta última han acabat, i amb ella em quedo, i després he sentit algunes cançons de THE ARCADE FIRE, però no importa, no importa.

The Flaming Lips III

Do you realize? - The Flaming Lips

Do You Realize - that you have the most beautiful face
Do You Realize - we're floating in space
Do You Realize - that happiness makes you cry
Do You Realize - that everyone you know someday will die

And instead of saying all of your goodbyes - let them know
You realize that life goes fast
It's hard to make the good things last
You realize the sun doesn't go down
It's just an illusion caused by the world spinning round

Do You Realize - Oh - Oh - Oh
Do You Realize - that everyone you know
Someday will die

And instead of saying all of your goodbyes - let them know
You realize that life goes fast
It's hard to make the good things last
You realize the sun doesn't go down
It's just an illusion caused by the world spinning round

Do You Realize - that you have the most beautiful face
Do You Realize

The Flaming Lips V

08 de juliol 2007

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar perdent i actualment és poc més (i poc menys) que un lloc agradable i residencial, ideal per passejar relaxadament. El visitant farà bé de recórrec el llarg moll però també endinsar-se per l'interior, molt més protegit i recòndit; i no especialment bonic, per cert. Ja posats, si s'acosta el vespre vés a buscar l'altre moll, el meridional, que no està recorregut per un passeig sinó que té diversos punts aïllats entre si on treure el nas venint de l'interior i mirar com es pon el sol a la llacuna. Sensacions a banda, som a Venècia i sempre hi ha algun monument important a prop. Aquí és la Chiesa del Santissimo Redentore (al passeig de la banda nord), un dels elements característics de la línia del cel venecià.

En el pol oposat i a l'extrem oposat de l'illa, l'oest, un pont per a vianants ens transporta a l'illa de Sacca Fisola, aquesta sí, completament residencial i desprovista de tot encant, amb una plaça central desoladora i un camp de futbol adjacent. Diria que el seu punt més agradable és precisament un que no vaig trepitjar: quatre arbres que fan ombra molt a prop de l'estació de vaporetto.

2. San Giorgio Maggiore. Petita illa molt propera a La Giudecca i a Piazza San Marco (pertany administrativament a aquest sestier), que conté poc més que un petit moll, un monestir benedictí i l'església de San Giorgio Maggiore, de Palladio (s. XVI), autor també de l'església esmentada a La Giudecca, i de qui per cert diuen que és considerat la persona més influent de la història de l'Arquitectura occidental. La imprescindible pujada al campanar de San Giorgio Maggiore permet tenir una altra vista inoblidable de l'estimada Venècia.

Passejant per La Giudecca

3. San Servolo. Aquesta curiosa illa, d'accés fàcil amb el vaporetto número 20 que surt de prop de Piazza San Marco, està completament ocupada per la Universitat Internacional de Venècia: l'escola universitària en si, uns jardins molt agradables, allotjaments per a estudiants i un menjador. Hi ha més, però: va ser un hospital mental, i ara alberga, en un temple dins del mateix complex de l'escola, el Museu del Manicomio di San Servolo, al qual es poden fer visites guiades; es essencial reservar. En temps de Biennale a l'illa s'hi poden veure diverses exposicions; en el cas de l'edició del 2007 és també el lloc on el pavelló d'Eslovènia projecta un cicle de pel·lícules, cada dia les mateixes. Però francament penso que una estona de descans a la gespa i un cafè al bar ja fan bona la visita.

Els que tinguin més temps poden incloure també San Lazzaro degli Armeni, una petita illa molt propera a San Servolo (de fet és la següent parada de la línia 20) completament ocupada per un monestir de l'orde mechitarista. És un dels centres mundials on es preserva la cultura armènia.

LES ILLES DEL NORD

La parada de vaporetto de Fondamente Nove, a Castello, és la base d'operacions ideal per accedir a les illes que hi ha repartides per la part nord de la llacuna de Venècia.

1. Torcello. És l'illa on tot va començar. Els primers refugiats provinents de la terra ferma s'hi van establir al segle V, va esdevenir la seu del bisbat d'Antinum el 638, i un any després es va fundar la seva catedral, l'edifici més vell de la llacuna. Cap al segle XIV l'illa havia arribat a voltant dels 20.000 habitants, que es diu aviat. La malària va fer estralls i un segle després l'illa estava pràcticament deserta. Avui hi viuen unes 30 persones, en un entorn rural que és una autèntica alenada d'aire fresc venint de la densa Venècia. Picnics a banda, cal no oblidar-se de visitar l'edifici esmentat, la Cattedrale di Santa Maria dell'Assunta (no té pèrdua perquè des de l'estació de vaporetto només hi ha un camí principal, d'uns deu minuts). És imprescindible agafar l'entrada combinada amb el campanile (i si es vol, també el museu), pujar-hi i veure la que segons Ruskin és "una de les vistes més notables d'aquest món", que inclou pràcticament tota part nord de la llacuna, la bella Burano ben a prop, i Venècia cap a l'horitzó. Això no ha de fer oblidar l'interior de la basílica, serè i auster però amb l'extraordinari mosaic de la Madonna i el fill (del segle XII) a l'absis, un terra en mosaic, el Frís dels Apòstols i altres figures.

2. Burano. L'illa on els pescadors pintaven cada casa d'un color diferent per distingir-la des de la llacuna. La tradició s'ha mantingut i la imatge dels carrers de l'illa és senzillament inoblidable. S'hi arriba una parada més tard de Torcello amb el vaporetto i no té gaire pèrdua perquè és una illa petita. És ideal arribar-hi quan s'acosta la posta de sol, ja que la vista des dels seus molls del costat oest, amb Venècia al fons, és senzillament corprenedora. No se t'acudeixi anar a fer un cafè o una cervesa sense comprovar abans si està arribant el moment de la posta. Ja satisfet l'esperit, podràs satisfer el cos amb els deliciosos dolços artesanals de les pastisseries; n'hi ha una de molt bona al carrer principal, Via Baldassare Galuppi. Urbanísticament només cal remarcar que aquest carrer acaba en un ampli campo, la Piazza Baldassare Galuppi (com que ja no estem a Venècia, tornem a trobar la paraula "piazza"; a la ciutat central aquesta només s'aplica a San Marco, com he dit). Potser és més agradable, però, passejar pel costat oest, on hi ha una zona ajardinada pròxima als molls i un pont per a vianants que comunica amb l'illa de Mazzorbo, per qui encara tingui ganes de caminar podrà completar la passejada.

Posta de sol des de Burano

3. Murano. Bastant pròxima als Fondamente Nove, Murano vigila Venècia des del nord. És una illa gran, solcada per canals, entre ells l'ampli arc que formen consecutivament el Canale Serenella (Serenella és l'illa germana petita de Murano, pràcticament enganxada a ella), el Canale degli Angelli, el Canale Ponte Longo i el Canale San Giovanni. Prop d'aquest últim hi ha la parada de Faro, dominada per un far blanc. No importa massa on es baixi, passejar pels fondamente de l'illa és agradable.

La gran tradició que té el treball del vidre a l'illa ha degenerat en una inevitable sèrie de botigues de souvenirs d'aquest material; és més interessant anar directament al Museo dell'Arte Vetrario, una visita recomanada per a gent que tingui un cert interès en el tema; hi ha peces des de la primera meitat del Segle I (d'altres llocs, no de Murano) i la majoria són lògicament de vidre de Murano del segle XV endavant.

En quant a edificis, val molt la pena visitar l'església de Santi Maria e Donato, un magnífic exemple d'arquitectura venetobizantina. Destaca el seu terra de mosaic, que data de l'any 1141 en la nau principal, i forma una atractiva xarxa de sanefes i figures abstractes. Com a nota personal afegiré que vaig visitar l'illa en una calorosa tarda de juny i a l'interior de l'església hi havia algunes dones fent petar la xerrada, segurament perquè allà la temperatura era un grapat de graus més baixa que la de l'exterior.

4. San Michele

San Michele és l'illa més pròxima als Fondamente Nove del nord de Castello. Des d'allà podem observar el seu característic mur i els xiprers de l'interior. L'illa està sencerament destinada a ser el cementiri dels venecians, per bé que no hi caben tots i al cap de deu anys d'enterrats a la majoria se'ls trasllada a d'altres indrets. Val a dir que també hi ha un cementiri jueu a l'illa del Lido.

Aquest no és precisament el lloc més animat de Venècia, però el seu aire insòlit li dóna un interès especial. Molt a prop del punt on es desembarca hi trobem l'església de San Michele in Isola, la primera església renaixentista de Venècia, disenyada per Marco Codussi pels volts del 1469, amb una impressionant façana de pedra d'Ístria.

La resta de l'illa és pur cementiri, si bé enmig d'aquest es pot trobar una altre petit temple. Estan indicades les diferents zones (protestant, ortodoxa grega i russa, la majoria catòlica...) i hi ha tombes de personatges cèlebres (Ezra Pound, Igor i Vera Stravinsky, Joseph Brodsky, Serge Diaghilev, Frederick Rolfe -Baron Corvo-, Luigi Nono...) però la veritat, l'orientació em va semblar una mica embolicada i l'únic que vaig fer va ser donar una volta pel cementiri en general.

5. Sant'Erasmo

Agafar un vaporetto i plantar-se a Sant'Erasmo suposa fer un canvi radical des dels canals, campos i esglésies de Venècia fins a una illa eminentment rural, d'on tradicionalment provenien les verdures que es venen als mercats de Venècia (encara avui se'n troben d'anunciades com a de Sant'Erasmo, pel prestigi i la qualitat que porta associada la producció de l'illa). Passejar entre camps ens porta a un paisatge que ens recordarà el de molts pobles de Catalunya, amb la peculiaritat que és en una illa. Per cert, igual que al Lido, aquí hi tornem a trobar automòbils, però només en veurem circular algun de tant en tant; i joves en moto. I és que l'illa és força allargada en direcció nord-sud, incloent fins a tres parades de vaporetto al costat de ponent, el que mira a Burano cap al nord-oest. L'altre costat (transversalment és molt fàcil arribar-hi, l'illa és poc ampla) mira a Punta Sabbioni i Treporti, que pertanyen a la terra ferma (són com una llengua que tanca una mica les aigües de la llacuna). L'estació de vaporetto central és la de Chiesa; allà hi ha l'església, del segle XX, i quatre cases.

Molt a prop d'aquesta illa hi ha les de Lazzaretto Nuovo i Vignole, que no he visitat encara.

Sèrie de Venècia: