29 de novembre 2007

"2666", d'Àlex Rigola i Pablo Ley, al Teatre Lliure

2666, d'Àlex Rigola i Pablo Ley. A partir de la novel·la de Roberto Bolaño. Direcció: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimée, Andreu Benito, Cristina Brondo, Joan Carreras, Ferran Carvajal, Manuel Carlos Lillo, Julio Manrique, Alícia Pérez, Víctor Pi, Fèlix Pons, Alba Pujol. Teatre Lliure, Sala Fabià Puigerver, 24/11/2007. Referències: Diari Avui 27.6.2007 Poliedre Bolaño-Rigola (notícia, pdf 1, pdf 2); 29.6.2007 Els fantasmes de Sta. Teresa (notícia, notícia 2, pdf); 5.11.207 Entrevista a Joan Carreras: "Portar '2666' al teatre és una bogeria brutal" (notícia, pdf).

Només havia vist dues obres dirigides per Àlex Rigola fins arribar a aquest 2666. La primera, Juli Cèsar, em va descobrir un director atrevit, efectista i efectiu, que va saber treure el millor suc de l'extraordinari text de William Shakespeare. La segona, Santa Joana dels Escorxadors, em va fer descobrir que m'havia precipitat. Primer perquè em va demostrar que Rigola necessita un bon text, no sap aixecar-ne un de mediocre com el de Santa Joana; i segon perquè la seva reiteració estil·lística va arribar a preocupar-me seriosament.

Ha passat un grapat d'anys i entremig Rigola ha fet coses que no he vist i no puc jutjar. Així i tot ara celebro retrobar-me'l just quan s'ha fixat en aquest diamant literari anomenat 2666, de Roberto Bolaño.

No he llegit 2666 (la novel·la), però ho faré, segurament quan acabi Pale Fire i Pandora al Congo. Pel que he vist dalt de l'escenari, el text sembla que valdrà la pena.

2666, l'obra, és teatre total. Una autèntica obra mestra del teatre, imperfecta com totes les obres mestres, però que difícilment s'esborrarà de la memòria a llarg termini de l'espectador.

2666 és temàticament una obra en 5 parts, i estil·lísticament, una seqüència de 5 obres. Per a qui no hagi ni vist l'obra (ja no és en cartell a Barcelona) ni llegit la novel·la, no diré gairebé res del contingut argumental i em centraré en l'estil teatral, en el qual tampoc no m'estendré massa perquè ni hi entenc, ni tinc temps de fer-ho. Per als qui vulgueu més m'ha agradat força el que ha escrit en Subal a La segona perifèria (un blog interessant, per cert).

I. La parte de los críticos, la més austera i la que més posa de manifest l'extraordinari nivell dels autors de la companyia; tot funciona, tot és perfecte en aquesta història a quatre veus sobre la recerca d'un motiu que justifiqui el nostre camí, que es transmuta subtilment en una recerca de la felicitat. Sublim.

II. La parte de Amalfitano, ens porta al Rigola més original, surrealista i amb un punt de contenció, amb uns actors una altra vegada esplèndids. Diu La segona perifèria que la primera part, llegida, és més nerviosa; i la segona més boja i fosca. Un text pot esplaiar-se més en segons quines sensacions, però cal agrair a Rigola que equilibrés el to conjunt de l'obra i no ens estigués desassossegant cinc hores seguides. Una part per obrir bé els ulls i veure fins i tot allò que no hi és.

III. La parte de Fate, la que més ens remet a Rigoles anteriors. Aquí està aquest Messi de l'escena anomenat Ferran Carvajal per menjar-se ell totes les escenes d'acció condensades que calguin; què importa si t'acabes perdent? Segurament és del que es tracta.

IV. La parte de los crímenes. Sense arribar a desagradar-me, no em van convèncer ni els moviments espasmòdics, ni la performance amb creus, ni els títols sobreimpressionats, ni molt menys el diàleg final. Diu el blog La segona perifèria: "La part més important de la novel·la és, al meu parer, el diàleg a altes hores de la matinada entre el poli i la política que ve del D.F a intentar resoldre d'una vegada per totes les investigacions. (...) Potser són les pàgines més importants no ja de la novel·la sinó de tot el conjunt de novel·les que formen 2666. I els adaptadors han decidit prescindir-ne."

V. La parte de Archimboldi. Ja des de la primera pàgina el misteriós escriptor Benno von Archimboldi apareix com el leitmotiv de les històries i el seu pol comú. Bolaño va voler reconciliar els seus lectors amb la narrativa, i Rigola torna al niu en la versió teatral. És la part més realista i té un curiós efecte de retrobada amb el text, amb l'obra i una mica per extensió amb tot el planeta que és allà a fora esperant-nos, i el frankfurt, i el cotxe a l'esplanada, i arribar a casa i escriure, i pensar que també de tot això parla 2666; de la vida, en definitiva.

26 de novembre 2007

A mitja taula

Perill a l'àrea

Alguns se senten obligats a guanyar; ho veiem sobretot a la lliga anglesa i l'espanyola. Es fan inversions milionàries, tothom espera guanyar-ho tot (Arsenal, Chelsea, Liverpool i Manchester United aspiren a la Premier League i la Champions; igualment el Real Madrid i el Barça) i així guanyar només el 75% o el 80% de partits és un mig fracàs. I un 0-0 a casa als 30 minuts de la primera part és ja un partit mal començat.

Mentre això passa surts a comprar un diumenge al matí i et trobes els infantils o alevins del Martinenc i tot de pares mirant-los. El cert és que el futbol, l'esport que estimo i que he jugat, és aquest dels nens. Les porteries semblen enormes i molt llunyanes, el camp és una esplanada de terra que no s'acaba mai, i mirar-ho no ha estat mai cap gran espectacle d'emoció contínua; el futbol amb què he crescut és de jugades discretes, de passades massa llargues i driblatges que fallen, d'errades desesperants i d'algun toc de geni, de sobte, quan menys t'ho esperes.

Deia la meva professora de català que potser no faríem grans poemes, però sí que ens sortirien grans versos; d'igual manera, potser aquests nois no seran grans futbolistes (algun sí), però segurament els sortiran grans jugades, passades, gols o aturades d'aquelles que se't queden gravades a la memòria; hi somies mil vegades.

Els ídols cal que hi siguin, sens dubte; és necessari un Messi que creï les grans jugades que serveixen de referent a milers de criatures i de no tan criatures. Les finals de Champions i els Barça-Madrid, els mundials, les jugades polèmiques i els gols mestres. Però cal també i sobretot que a cada barri els nois i noies puguin córrer com a desesperats darrera de la pilota, i aprenguin que la força no ho és tot, que cal organitzar-se, treballar en equip per assolir objectius superiors; que calen ambició i generositat i no són contradictòries; estratègia i improvisació, lògica i intuïció, murrieria i geni. El desig que el partit no acabi, la sensació final que sempre podria haver anat millor. Cada partit una dosi intensa de vida.

El meu equip és el Sabadell; sóc arlequinat sense remei. El meu segon equip és el Barça [1]. A la Nova Creu Alta l'equip blaugrana era, com el Real Madrid, el Betis o qualsevol altre, el rival a batre. Ara vénen a veure'ns l'Ontinyent, el Gavà o el Vila-Real B (el Vila-Real B! on era el primer equip del Vila-Real quan nosaltres jugàvem a primera?), i el desplaçament més exòtic que ens toca fer és a Eivissa (que mira, també pot estar bé). El retorn a l'èlit és lluny, i l'objectiu d'enguany és ser a mitja taula. Però de colors no es canvia, i els meus són arlequinats.

Ser aficionat al futbol ha de voler dir estimar l'esport, i respectar sempre l'adversari. L'esperit de lluita per guanyar netament, l'honor de saber que ets fidel a tu mateix i que no renuncies als somnis.

___

[1] P.S. (29/10/2013): El meu segon equip ja no és el Barça. Ja no tinc un segon equip.

22 de novembre 2007

L'art a la Venècia dels segles XVII i XVIII

Exposició Passió i negoci. L'art a la Venècia dels segles XVII i XVII. Diversos artistes. Comissari: Xavier Barral. Fundació Caixa Catalunya, La Pedrera, Barcelona. Del 23.10.2007 al 27.01.2008. Referències: Diari Avui 26.10.2007 La Venècia preturística (notícia web, notícia pdf pàg. 1, pàg. 2)

La Serenissima Republica era el centre del comerç mundial a principis del segle XV, i va començar a decaure tant per la pèrdua del flanc oriental del seu imperi colonial (degut a l'avanç dels otomans) com per l'aparició de nous mercats aliens a la seva influència, bàsicament l'americà. La Venècia de finals del segle XVI havia vist ja la seva més gran glòria, també en el terreny artístic: Carpaccio, Giorgione, Lotto, Ticià, Tintoretto, Veronese... havien deixat una emprempta inesborrable a la ciutat dels canals. Segurament és un xic simplista però aquesta escola havia buscat la grandesa de la pintura en la llum, mentre que l'escola de Florència del mateix temps es centrava més en la forma i la perspectiva.

La fantàstica exposició que veiem aquests dies a la Pedrera es situa en el període històric que va seguir: els segles XVII i XVIII. Els elements d'interès, des de l'obertura amb Tintoretto i Veronese fins al canvi que suposa la cirereta final de l'escultor neoclàssic Canova (amb un magnífic bust d'autorretrat), són principalment pintures. Amb l'esperit didàctic que caracteritza les exposicions de la fundació se'ns presenten exemples de la pintura amb clarobscurs i de la tendència oposada, l'orientació lluminosa de Sebastiano Ricci (Venus i sàtir) i Giambattista Tiepolo. Podem afegir-hi Nicola Grassi, amb la bella Susanna i el vell; Belloto, amb una fantàstica veduta (vista) de Verona; Rosalba Carriera, amb un gran autorretrat; i d'altres peces d'autors menys coneguts però que poden sorprendre per la seva lluminositat, el seu dramatisme o sovint el retrat de la vida quotidiana.

Seccions potser menys visualment atractives però també interessants de l'exposició són els llibres, testimoni de l'auge que Venècia va tenir en aquest sector a finals del XVII; i els gravats populars, com el d'un joc de l'oca en espanyol dedicat a l'exportació.

L'interès de l'exposició és inqüestionable, i he d'aplaudir també l'audioguia, que n'ajuda a contextualitzar algunes obres. La Fundació Caixa Catalunya ja ha demostrat repetidament que té mitjans, interès i talent per cuidar molt bé les seves exposicions, fent honor a l'excel·lent local que ocupen i oferint una de les programacions de més qualitat que es poden trobar al nostre país.

I ara les meves sensacions. No hi ha ciutat on hagi estat i que exerceixi en mi una fascinació més gran que Venècia. La història de la Venècia del segle IX al XV és la d'un dels cims de la nostra civilització, i la Venècia d'avui en porta encara el testimoni. Després d'haver passejat pels seus carrers i visitat una quinzena llarga de les seves esglésies m'he amarat, ignorant de mi, d'un cert estil, d'un cert llenguatge dels colors. Veure aquelles obres en el seu entorn natural, al costat d'un canal, un pont o un campo, les fa més comunicatives, els dóna més força. Perquè al cap i a la fi la llum que distingeix aquesta escola és la llum de la llacuna de Venècia. La llum fa créixer l'artista, que després la trasllada a la seva obra. Per això Ceret i Cotlliure han estat tan rellevants per a bastants artistes del segle XX i per això també pot ser que els teus ulls es quedin presos de l'embruix de Venècia.

L'exposició ens porta a prop aquest món, amb una mirada sobre els seus segles de decadència. Visitant-la m'he apropat de nou a la ciutat d'on no acabo de marxar mai del tot. És bo comprovar que poden passar coses així a Barcelona.

Una mirada a Venècia

19 de novembre 2007

"Carta d'una desconeguda" (Manuel Enrique Orjuela)

Carta d'una desconeguda, de Manuel Enrique Orjuela. A partir de la novel·la de Stefan Zweig. Traducció: Carme Gala. Direcció: Fernando Bernués. Intèrprets: Emma Vilarasau, Carlota Olcina, Ivana Miño, Marta Marco, Josep Maria Domènech, Jordi Puig “Kai”. Teatre Borràs, 17/11/2007.

No valorem prou el teatre. Carta d'una desconeguda s'anuncia com una obra de Stefan Zweig, quan en realitat Zweig va escriure la novel·la que veiem aquí representada en la versió teatral de Manuel Enrique Orjuela. Si no som capaços ja ni d'escriure bé una nota de premsa, jo plego.

Vagi per endavant que no he llegit la novel·la de Zweig. Si uns hi veieu amb cor, aquí la teniu en anglès (l'original és en alemany, és clar: Brief einer Unbekannten). Malgrat no haver-la llegit, una repassada al text anglès em fa concloure que el text de l'obra teatral és pràcticament igual al de la novel·la, la qual cosa cal aplaudir.

El text de Zweig, del 1922, es pot considerar un clàssic de la literatura, i amb tot el mèrit. Un clàssic també del romanticisme, ja que parla d'un amor que dura tota la vida. La perspectiva psicològica amb què enfoca el tema és bastant interessant i es pot dir que el text és molt reeixit, ja que la seva curta llargada en pàgines i la llarga etapa que descriu es combinen donant com a resultat una sensació de voràgine, de cursa cap al final, en què imagino el lector esprintant en una o dues nits. L'interès mai no decau del tot, malgrat l'arriscat de fonamentar tota l'obra en una sola idea i a més amb la virtut de ser-hi completament fidel

No revel·laré detalls de l'argument, per si algú (com jo) no l'ha llegida. Sí que recomanaré als qui ho hagin fet i els hagi agradat córrer al Teatre Borràs i veure la notable versió d'Orjuela. El monòleg epistolar de l'obra original es converteix aquí en una mena de diàleg implícit de la protagonista amb si mateixa al llarg del temps, encarnada en Carlota Olcina, Ivana Miño, Marta Marco i Emma Vilarasau; aconseguint l'efecte inicial de reforçar l'opció de la protagonista però al mateix temps, entre les línies de les rèpliques fictícies, entre les escletxes del cor de veus, fa aparèixer amb més relleu les ombres, els elements tràgics d'una opció vital evidentment massa idealitzada.

Per molt que ho intenti, per molt que en l'excel·lent contraposició inicial entre Carlota Olcina (la millor) i Emma Vilarasau, se'ns convenci de simpatitzar amb aquell amor, els successius monòlegs de text/diàlegs escènics ens acabaran fent veure l'abisme de la buidor i el vertigen de la pèrdua, excessiva, implacable.

La il·luminació (Xabier Lozano) i l'escenografia (José Ibarrola) em van semblar molt encertades, ja que creen l'atmosfera perfecta per al que de llarg és el millor d'aquesta versió: el calidoscopi temporal en què ens situa amb la interessant juxtaposició de les diferents edats de la protagonista.

Com a conclusió podrem dir que si el text de Zweig és valuós especialment en el seu context històric i cultural, la versió d'Orjuela és una obra de teatre exemplar que brilla amb llum pròpia, respectuosa amb l'original, delicada i sòbria, sempre al seu lloc, ni una paraula més alta que l'altra, ni un pas en fals: un regal, un pom de roses blanques perquè et guardis a aquella butxaca interior, ben a prop del cor i a resguard de les fredes nits d'hivern.

I per últim, Carlota, o la teva part de personatge, l'única que té tota la raó de ser, l'única a qui la il·lusió encara no ha estat desmentida: això de l'amor platònic té el seu què, però la propera vegada si de cas em truques.

11 de novembre 2007

Un cos sense límits

Exposició Un cos sense límits. Diversos artistes. Fundació Joan Miró, Barcelona. Del 26.10.2007 al 27.01.2008. Referències: Diari Avui 26.10.2007 La llibertat del cos al Segle XX (notícia web, notícia pdf pàg. 1, pàg. 2)

Amants de l'art, gent d'esperit curiós, ulls que rastregeu el cel cercant qualsevol cosa: acosteu-vos a la Fundació Miró. L'exposició Un cos sense límits (el cos humà i la modernitat) ens porta a prop un grapat d'obres fantàstiques.

Es dóna la interessant circustància que en ser una exposició de tema clar, la varietat estilística és total; i això, que podria semblar un problema per a la integritat conceptual de la mostra, n'acaba sent un valor afegit. Hi trobem pintures i escultures del segle XX d'autors tan diversos com Derain, Matisse, Giacometti, Chagall, Miró, Magritte, Staël, Klein, Tàpies, Picasso, etc. Un poti-poti, vaja, que dibuixarà una constel·lació de punts en el mapamundi dels qui hagin estudiat art i una nebulosa de noms a la ment dels qui no ho hem fet. Però tranquils, que la cosa és fàcil d'assimilar. Cal calma i una mica de temps per apreciar prou la gran qualitat expressiva de les obres; cal, per descomptat, renunciar a combinar aquesta exposició amb la permanent de Miró; però la recompensa entra directament pels ulls. Com podríem no entendre, com podríem no sentir res si allò que s'està representant som nosaltres mateixos, els nostres cossos?

El comissari Jean-Louis Prat presenta així l'exposició:
En els segles passats, la semblança va habitar la pintura durant molt de temps. El mateix ha passat amb el cos, que s’ha estudiat i analitzat a les acadèmies de Belles Arts amb imatges boniques i tranquil·litzants. Al segle xx sorgeix un sentiment nou. Neix una manera de ser, de viure, de pensar. Tot i que l’academicisme vetlla i pot, de tant en tant, recuperar el pas. Ara bé, els creadors conquereixen una nova llibertat, i cadascun d’ells aprèn a fer-se responsable de si mateix.

Què tenen de comú les representacions d’un cos de Derain, Matisse, Picasso, Bacon, Giacometti, Chagall, Miró, Freud, Magritte, Staël, Klein, Tàpies? Res, llevat de la llibertat de dir, no el que veuen, sinó el que són. Proclamen amb força la possibilitat de fer aparèixer un cos en les incerteses de la vida.

Així, en la pintura, però també en l’escultura del segle xx, en molts creadors el cos està marcat per una inspiració incessant i per unes contradiccions que han obert vies insospitades, audaces i generoses. Aquests artistes ens revelen una manera d'expressar-se que, si no són confessions, almenys són confidències reals. Des d’aleshores, el cos es pot exhibir sense complexos, no es disfressa amb cap oripell. Els artistes, conscients d’haver retrobat la possibilitat absoluta d’expressar-lo, tradueixen la seva grandesa, així com la seva extremada i dolorosa fragilitat. Teixeixen noves presències, fetes tant de distància física com metafísica. El cos retroba el sentit dels orígens. En endavant, el cos es pot mostrar sense sorpresa, sense noses, sense misteri. Pel plaer extrem de contemplar-lo, finalment en la seva veritat, bella, pertorbadora, inesperada. Un cos sense límits.
Per la meva banda destacaré la impressió que m'han causat algunes obres en particular. Comencem per uns pessics de la sensacional selecció d'escultures. Només entrar ens trobem amb una versió petita de L'home que camina d'Auguste Rodin. Què més dir? Si aquesta fos l'única obra de l'exposició i la resta fossin caixes d'embalar, caldria igualment anar-hi. La gran presència de la Gran dona III d'Alberto Giacometti, espectral i inabastable, em va atrapar una bona estona. El La tempesta i L'huracà de Germaine Richier aporten un to diferent, més matèric. El Gran tors de Willem de Kooning és una altra peça que em va fascinar. Si l'èxit d'una obra es mesurés en impacte, però, la palma se l'emportaria Louise Bourgeois, amb el seu L'arc de la histèria, una impressionant escultura de bronze polit amb un cos masculí arquejat pràcticament en circumferència i suspès d'un fil; la tensió i la fragilitat, la força del múscul i el buit a tocar d'ella.

La pintura no es queda enrere i de fet presenta una quantitat d'obres que no es pot abastar degudament en una primera visita. Citem-ne només alguns exemples. Continuo la meva iniciació a René Magritte amb l'atractiva obra La folie des grandeurs (Mégalomania), que posa a prova la nostra percepció immediata com és habitual en ell. D'Eric Fischl trobem El llit. La butaca. Tocada., amb una representació d'un cos femení sobre un llit que em va encantar. Mater de Jean-Michel Basquiat, El nu vermell de Marc Chagall, la noia de Balthus... Obres que parlen desig, fisicitat, misteri i trascendència conviuen i dialoguen en un ecosistema dinàmic i de recorregut sorprenent a cada racó.

Destacar per últim que moltes de les peces provenen de col·leccions privades. Per tant, cal córrer a veure les obres, perquè l'oportunitat de veure-les pot ser única; i són a Barcelona, per 4 euros només la temporal, i fins al gener. A qui no li agrada l'hivern?

Teoria dels cossos