Sitges 2008 (1): Deadgirl, Martyrs
Hi ha un camí que no havia agafat mai. És una desviació de la carretera del Massís del Garraf, la que connecta Sitges amb Castelldefels passant pel nucli sitgetà de Garraf. He estat diverses vegades en aquest poble, passant pel carrer que porta a un petit pont per sota la via just després del qual trobes la platja. És un dels llocs on sempre m'agrada tornar. L'altra nit, però, vaig sortir per la desviació que hi ha just uns metres abans, si condueixes en direcció a Barcelona. Dóna al carrer de l'estació de tren, costat muntanya. De nit, el seu aspecte era fantasmal. El carrer estava desert excepte per un gos que em bordava, només per marcar el territori. L'andana il·luminada per fanals, els raïls perdent-se en la foscor, el poble dormint en calma.
A vegades penso que vaig a Sitges, més que res, per aquestes coses. Només a vegades.
Deadgirl (Marcel Sarmiento i Gadi Harel, 2008)
No hi ha dubte que el plantejament argumental de Deadgirl és interessant. Dirigeix la mirada al costat fosc de la ment humana, retratant comportaments que escapen a tota moralitat; però aquesta mirada mai no assoleix la profunditat necessària per prendre-se-la seriosament.
Dos adolescents fan una estranya troballa al soterrani d'un manicomi abandonat. És una noia, però no pas una noia normal. A partir d'aquí els joves no escullen el camí més correcte. La pel·lícula no diu ni aporta gaire més. Està bé que deixi de banda molts detalls per centrar-se en l'actitud dels joves; però d'altra banda és tan evident que aquests són una colla de depravats que el que segueix no pot anar més enllà de la successió d'anècdotes més o menys macabres. A més, a la divisió de papers entre els dos protagonistes principals li falten matisos, i els intèrprets no ajuden a fer-la creïble.
Estem davant d'una pel·lícula decididament menor, però que tampoc no es fa llarga o irritant (no és [REC], vaja). Però és una llàstima que amb aquests ingredients no hagi tingut una direcció més atrevida. Deadgirl no es decideix a submergir-se en les aigües tèrboles que assenyala: allà, allà a baix estan passant coses, diu, mirant-se des de la riba unes aigües turbulentes on no gosa capbussar-se.
Martyrs (Pascal Laugier, 2008)
Benvinguts a Martyrs, la pel·lícula dura. El periodisme viu pels titulars, i el titular de Martyrs és que és dura. Què hi farem. Però l'aficionat que hagi vist Audition o alguna altra cosa de Miike, com aquella animalada d'Imprint a Sitges 2006, podrà veure Martyrs sense problemes. Als qui van passar por amb la versió americana de The Ring, els recomano molt seriosament que s'abstinguin.
El cinema pot utilitzar la ficció per generar-nos sentiments, i que aquests ningú no diu que hagin de ser sempre positius: alegria, esperança... es pot fer bon cinema intentant provocar tristor, incomoditat, repulsió o por. Es pot; però és clar, també es pot fer porqueria. En qualsevol cas, rebutjo la idea que si algú s'ha de sentir atret a priori per pel·lícules com Deadgirl o Martyrs és perquè li doni plaer veure violència en imatges. Això és una bajanada, i seria com dir que només et pot agradar La fina línia vermella (o el Gernika de Picasso, ja posats) si et dóna plaer veure gent morir en una guerra.
I un cop explicat per què Martyrs em podria haver agradat (encara que hagués estat el doble de dura), diré que no em va agradar. De fet, em va desagradar bastant, fins a fer-se'm irritant, sobretot en la seva segona part. Comença realment bé, té alguns moments concrets notables, però fa un gir demencial cap a la meitat que mata tot l'interès de l'invent. I una vegada consumat el desastre, el previsible èxtasi de violència final resulta estèril. Llàstima.
Martyrs no és fidel a si mateixa, i quan passa del retrat de l'horror més absurd i incomprensible a una explicació digna dels pitjors capítols de CSI, es fica de peus a la galleda.
A vegades penso que vaig a Sitges, més que res, per aquestes coses. Només a vegades.
Deadgirl (Marcel Sarmiento i Gadi Harel, 2008)
No hi ha dubte que el plantejament argumental de Deadgirl és interessant. Dirigeix la mirada al costat fosc de la ment humana, retratant comportaments que escapen a tota moralitat; però aquesta mirada mai no assoleix la profunditat necessària per prendre-se-la seriosament.
Dos adolescents fan una estranya troballa al soterrani d'un manicomi abandonat. És una noia, però no pas una noia normal. A partir d'aquí els joves no escullen el camí més correcte. La pel·lícula no diu ni aporta gaire més. Està bé que deixi de banda molts detalls per centrar-se en l'actitud dels joves; però d'altra banda és tan evident que aquests són una colla de depravats que el que segueix no pot anar més enllà de la successió d'anècdotes més o menys macabres. A més, a la divisió de papers entre els dos protagonistes principals li falten matisos, i els intèrprets no ajuden a fer-la creïble.
Estem davant d'una pel·lícula decididament menor, però que tampoc no es fa llarga o irritant (no és [REC], vaja). Però és una llàstima que amb aquests ingredients no hagi tingut una direcció més atrevida. Deadgirl no es decideix a submergir-se en les aigües tèrboles que assenyala: allà, allà a baix estan passant coses, diu, mirant-se des de la riba unes aigües turbulentes on no gosa capbussar-se.
Martyrs (Pascal Laugier, 2008)
Benvinguts a Martyrs, la pel·lícula dura. El periodisme viu pels titulars, i el titular de Martyrs és que és dura. Què hi farem. Però l'aficionat que hagi vist Audition o alguna altra cosa de Miike, com aquella animalada d'Imprint a Sitges 2006, podrà veure Martyrs sense problemes. Als qui van passar por amb la versió americana de The Ring, els recomano molt seriosament que s'abstinguin.
El cinema pot utilitzar la ficció per generar-nos sentiments, i que aquests ningú no diu que hagin de ser sempre positius: alegria, esperança... es pot fer bon cinema intentant provocar tristor, incomoditat, repulsió o por. Es pot; però és clar, també es pot fer porqueria. En qualsevol cas, rebutjo la idea que si algú s'ha de sentir atret a priori per pel·lícules com Deadgirl o Martyrs és perquè li doni plaer veure violència en imatges. Això és una bajanada, i seria com dir que només et pot agradar La fina línia vermella (o el Gernika de Picasso, ja posats) si et dóna plaer veure gent morir en una guerra.
I un cop explicat per què Martyrs em podria haver agradat (encara que hagués estat el doble de dura), diré que no em va agradar. De fet, em va desagradar bastant, fins a fer-se'm irritant, sobretot en la seva segona part. Comença realment bé, té alguns moments concrets notables, però fa un gir demencial cap a la meitat que mata tot l'interès de l'invent. I una vegada consumat el desastre, el previsible èxtasi de violència final resulta estèril. Llàstima.
Martyrs no és fidel a si mateixa, i quan passa del retrat de l'horror més absurd i incomprensible a una explicació digna dels pitjors capítols de CSI, es fica de peus a la galleda.
Comentaris