"In girum imus nocte et consumimur igni" (Guy Debord, 1978-1999)
"In girum imus nocte et consumimur igni", Guy Debord, Gallimard, París, 1999. Edició en espanyol d'Editorial Anagrama, 2000. Traducció de Luis Andrés Bredlow.
"Así pues, dado que el público de cine ha de pensar ante todo en unas verdades tan duras, que tan inmediatamente lo conciernen y que tan generalmente se le ocultan, no se puede negar que una película que le haga de una vez el rudo favor de revelarle que su mal no es tan misterioso como cree y que tal vez no sea ni siquiera incurable, con tal que sólo consigamos un día la abolición de las clases y del Estado; no se puede negar, digo, que semejante película tiene mérito por lo menos en eso. No tendrá otro."
Guy Debord va filmar In girum imus nocte et consumimur igni entre el 1977 i el 1978. Estava pensat per ser el seu últim film, i en ell exhaureix tot allò que considerava que podia extreure d'aquest format.
El cinema com a obra d'art, a l'igual que qualsevol altra producció artística separada, no interessava Debord. Ell només va fer pel·lícules per demostrar que ja no es pot fer cinema; que cal superar el cinema per superar així no només el contingut sinó també la sintaxi de l'espectacle. I això és el que Debord vol dir als espectadors:
Debord fa efectivament un film que està "per sobre de tota crítica possible", donat que no admet la contemplació passiva de la seva obra ni, naturalment, cap judici "crític" que es pugui desprendre d'aquesta contemplació. Perquè Debord ataca l'actitud contemplativa mateixa, que és a l'arrel de l'espectacle: les masses miren el producte de les seves pròpies accions i hi veuen un moviment aparentment autònom, que escapa al seu control.
El menyspreu absolut de Debord cap a la crítica professional publicada a la premsa, a qui Debord considera una fidel servidora de l'espectacle i per tant una mentidera útil, porta l'autor a incloure en la part final del llibre un recull de ressenyes crítiques publicades sobre "In girum...", les quals molt majoritàriament només demostren la immensa estupidesa dels qui les van escriure. Una venjança cruel, rescatar aquesta "basura y escombros" (és el títol que Debord posa a aquesta part) de l'oblit al qual estava expressament destinada.
Una prova de fins a quin punt Debord menyspreava la imatge és que va decidir publicar el llibre aquí comentat, incloent només el text de la pel·lícula [1]: "las meras palabras serán, sin embargo, instructivas, con tal de añadirles de algunas notas que ayuden a entenderlas", comenta en la primera nota a peu de pàgina. "¡Qué respeto infantil por las imágenes!", exclama més endavant, referint-se al cinema corrent de la seva època (com, de fet, el de totes). Més endavant escriu:
Si en anteriors pel·lícules de Debord el tema havia estat l'espectacle, aquí es parla de la vida real i més concretament dels intents de transformació d'aquesta (de destrucció de la societat de l'espectacle, per ser precisos) dels situacionistes. Debord parla, en definitiva, d'allò que van fer ell i els seus amics. En efecte, després de menysprear el seu públic, Debord passa a repassar la seva segona meitat del segle XX, amb el to líric característic de l'autor.
No m'estendré en detalls sobre aquesta part. La història és coneguda. "No hi havia èxit ni fracàs per a Guy Debord i les seves desmesurades pretensions", es diu en un moment. I així és, perquè no hi ha èxit quan la societat de l'espectacle està ara més consolidada (i també més degradada); i no hi ha fracàs quan, en un món realment invertit, allò veritable és un moment d'allò fals; i s'han aconseguit dir tantes veritats, i tan importants.
[1] La pel·lícula pot ser vista a http://www.ubu.com/film/debord_ingirum.html, i d'altres de Guy Debord a http://www.ubu.com/film/debord.html.
"Así pues, dado que el público de cine ha de pensar ante todo en unas verdades tan duras, que tan inmediatamente lo conciernen y que tan generalmente se le ocultan, no se puede negar que una película que le haga de una vez el rudo favor de revelarle que su mal no es tan misterioso como cree y que tal vez no sea ni siquiera incurable, con tal que sólo consigamos un día la abolición de las clases y del Estado; no se puede negar, digo, que semejante película tiene mérito por lo menos en eso. No tendrá otro."
Guy Debord va filmar In girum imus nocte et consumimur igni entre el 1977 i el 1978. Estava pensat per ser el seu últim film, i en ell exhaureix tot allò que considerava que podia extreure d'aquest format.
El cinema com a obra d'art, a l'igual que qualsevol altra producció artística separada, no interessava Debord. Ell només va fer pel·lícules per demostrar que ja no es pot fer cinema; que cal superar el cinema per superar així no només el contingut sinó també la sintaxi de l'espectacle. I això és el que Debord vol dir als espectadors:
"He aquí lo esencial: este público tan enteramente privado de libertad y que lo ha aguantado todo, merece menos que ninguno ser tratado con miramientos. Los manipuladores de la publicidad, con el cinismo tradicional de quienes saben que la gente se ve llevada a justificar las afrentas que no venga, le anuncian hoy en día tranquilamente que "cuando se ama la vida se va al cine". Pero esta vida es tan poca cosa como este cine; de ahí que sean efectivamente intercambiables de modo indiferente."
Debord fa efectivament un film que està "per sobre de tota crítica possible", donat que no admet la contemplació passiva de la seva obra ni, naturalment, cap judici "crític" que es pugui desprendre d'aquesta contemplació. Perquè Debord ataca l'actitud contemplativa mateixa, que és a l'arrel de l'espectacle: les masses miren el producte de les seves pròpies accions i hi veuen un moviment aparentment autònom, que escapa al seu control.
El menyspreu absolut de Debord cap a la crítica professional publicada a la premsa, a qui Debord considera una fidel servidora de l'espectacle i per tant una mentidera útil, porta l'autor a incloure en la part final del llibre un recull de ressenyes crítiques publicades sobre "In girum...", les quals molt majoritàriament només demostren la immensa estupidesa dels qui les van escriure. Una venjança cruel, rescatar aquesta "basura y escombros" (és el títol que Debord posa a aquesta part) de l'oblit al qual estava expressament destinada.
Una prova de fins a quin punt Debord menyspreava la imatge és que va decidir publicar el llibre aquí comentat, incloent només el text de la pel·lícula [1]: "las meras palabras serán, sin embargo, instructivas, con tal de añadirles de algunas notas que ayuden a entenderlas", comenta en la primera nota a peu de pàgina. "¡Qué respeto infantil por las imágenes!", exclama més endavant, referint-se al cinema corrent de la seva època (com, de fet, el de totes). Més endavant escriu:
"Nunca se ha visto derrumbarse ningún error por falta de una buena imagen. Quien crea que los capitalistas están bien preparados para administrar cada vez más racionalmente la expansión de su felicidad y los variados placeres de su poder adquisitivo, reconocerá aquí unas cabezas competentes de hombres de Estado; y quien crea que los burócratas estalinistas constituyen el partido del proletariado, verá allí unas hermosas cabezas de obreros. Las imágenes existentes no demuestran sino las mentiras existentes."
Si en anteriors pel·lícules de Debord el tema havia estat l'espectacle, aquí es parla de la vida real i més concretament dels intents de transformació d'aquesta (de destrucció de la societat de l'espectacle, per ser precisos) dels situacionistes. Debord parla, en definitiva, d'allò que van fer ell i els seus amics. En efecte, després de menysprear el seu públic, Debord passa a repassar la seva segona meitat del segle XX, amb el to líric característic de l'autor.
"Es un momento hermoso aquel en que se pone en marcha un asalto contra el orden del mundo."
No m'estendré en detalls sobre aquesta part. La història és coneguda. "No hi havia èxit ni fracàs per a Guy Debord i les seves desmesurades pretensions", es diu en un moment. I així és, perquè no hi ha èxit quan la societat de l'espectacle està ara més consolidada (i també més degradada); i no hi ha fracàs quan, en un món realment invertit, allò veritable és un moment d'allò fals; i s'han aconseguit dir tantes veritats, i tan importants.
[1] La pel·lícula pot ser vista a http://www.ubu.com/film/debord_ingirum.html, i d'altres de Guy Debord a http://www.ubu.com/film/debord.html.
Comentaris
Pienso que, al fin y al cabo, todos somos seres casi “indiferenciados”, que nos diferenciamos, en este sentido, en un punto:
El alienado que finge poder sobreseir-se de un estado inevitable, (cosa que no ocurre) y el que estando alienado reconoce el poder del estado y sin mayor pretensión lucha por mantener los ojos, en cierta medida, abiertos. Creo que los primeros, son los que más miedo provocan.
Me han gustado tus notas, por cierto, una revelación para mi, lo apunto. Creo que próximamente me haré con Sociedad del Espectáculo, para comenzar, es el que te has leído hace algún tiempo, verdad? Me ha gustado y despertado mi atención.
Estic d'acord amb el que dius. Som "fills del nostre temps" i com diu el títol de la pel·lícula, "donem voltes en la nit i som consumits pel foc". No ens lliurem de la influència de l'educació en l'espectacle, vivim com hem après a viure. Però en algun lloc hi ha escletxes i, mantenint els ulls oberts, fins i tot es poden buscar nous camins.
Per començar amb Debord pot estar bé "La sociedad del espectáculo", millor si és una edició comentada; si et ve de gust la pots llegir online aquí. És molt recomanable llegir després els "Comentarios sobre la sociedad del espectáculo". "El planeta enfermo", un recull de tres textos independents, també pot ser un començament alternatiu. Ja ho anirem comentant; Debord pot ser una mica espès a vegades, però també molt líric (com aquí a "In girum...", que és un altre excel·lent lloc per començar, o al "Panegírico") i per a mi, sempre molt interessant.
En "Noche de vino tinto", de José María Nunes, él le llama a ella "viajera". Ves, una película que tengo que buscar y recuperar, porque casi no recuerdo nada de ella. Besos!