Ves al contingut principal

"Llum de guàrdia" (Sergi Pompermayer i Julio Manrique)


Llum de guàrdia. AUTORS: Sergi Pompermayer i Julio Manrique. DIRECCIÓ: Julio Manrique. INTÈRPRETS: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet. ESCENOGRAFIA: Sebastià Brosa. VESTUARI: María Armengol. IL·LUMINACIÓ: Jaume Ventura. ESPAI SONOR: Damien Bazin. AUDIOVISUAL: Marc Lleixà. MOVIMENT ESCÈNIC: Ferran Carvajal. CARACTERITZACIÓ: Núria Llunell. PRODUCCIÓ: Teatre Romea. Teatre Romea, del 6 de setembre al 9 d'octubre del 2011..

In girum imus nocte et consumimur igni. Julio Manrique ho sap, i li agrada explorar aquestes nits en què donem voltes sense rumb, a la recerca d'un foc on consumir-nos o un oceà que ens engoleixi. No direction home. N'hem parlat moltes vegades però és que no ens en cansem, les ombres són casa nostra. And I thank you for bringing me here...

No llegeixo mai les sinopsis senceres de les obres que veuré, i gràcies a això no sabia res del que passava a Llum de guàrdia. Sí, en llegeixo un mínim d'informacions i a vegades una sinopsi molt abreujada, ja que altrament no tindria elements per escollir quines obres veig. En aquest cas la direcció de Julio Manrique era un argument suficient, però també he de dir que el cartell despertava en mi una gran atracció. Recomano, com ja he dit altres vegades, fer el mateix: no llegir el resum llarg que publica el teatre ni gaire crítiques (i millor si es llegeixen en diagonal), i anar a deixar-se sorprendre per una obra fresca i força estimulant.

L'obra està plantejada d'una forma semblant a la d'aquelles pel·lícules corals on s'entrecreuen capriciosament les vides de diversos personatges. En aquest cas estan units per un fet concret, succeït set anys abans; un fet que va marcar les seves vides d'una manera o una altra, com anirem comprovant en conèixer-los en el present.

L'humor que hi ha en algunes escenes voreja el límit de ser massa comercial per al meu gust, però afortunadament la cosa queda equilibrada amb escreix per altres moments més seriosos i on s'esbossen les insatisfaccions dels protagonistes, els compromisos i tensions amb què viuen en el món d'avui.

I són aquests personatges els qui ens acaben enganxant: el fan que retrobem com a locutor de ràdio, l'autor teatral en crisi, el taxista, el director solitari... i sobretot l'actriu silenciosa, una presència embruixadora que no acabarà d'abandonar mai la funció des de la seva primera aparició. Són les peces d'un mosaic improbable, totes en mans de grans intèrprets i movent-se enmig d'una escenografia i una il·luminació perfectes.

Les fronteres entre realitat i ficció, entre allò natural i allò sobrenatural, es difuminen entre la boira, mentre la tempesta s'acosta. Mai no es queda del tot buit, ni del tot fosc, el teatre; s'hi queden a viure els fantasmes dels somnis trencats, hi ressonen línies de guió mai dites, hi cremen els focs fatus de les esperances. I tot això ens crida, en un murmuri, aquí dins on ningú no ho sent. I el murmuri diu: "Busca la llum de guàrdia. És rera el teló. Si la veus, acosta-hi les mans sense por; ja no importa el que hagis deixat a l'altra banda; només existeixen l'aquí i l'ara, i tota la resta és teatre."

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…